Plorar amargament

En les últimes dues setmanes, més enllà de l'horror de la suma de captures fallides, les desenes de morts i ferits, la frustració per l'alliberament dels que segurament li han robat a algú a qui coneix i la desesperació perquè en la desocupació cap dels seus iniciatives sembla tenir èxit, s'ha percebut com si amb una pedra al coll s'anés Vostè al fons d'un abisme? Sense afany de receptar un discurs, deixeu-me recordar-li que des de temps ancestrals, sempre hi ha hagut algú amb possibilitat de rescatar-nos.

En la infància, tenim la certesa -llevat lamentables excepcions- de quina pare o la mare vindran a salvar-nos; al llarg de la nostra vida anem coneixent personatges capaços de treure'ns de sota de la taula o darrere de la butaca on ens refugiem de l'angoixa, la por i fins al cansament de sentir que ningú té la fortalesa per ajudar-nos Per què llavors les quotidianes males notícies han esborrat les meves esperances? En qui puc confiar si la constància de les persecucions, els segrestos, les guerres, la bogeria humana, l'engany, la mediocritat, soscaven fins a la més forta seguretat i grandesa d'esperit?

En la recerca de respostes, seguim al polític que ens ofereix un canvi en l'horitzó del qual no hi haurà corrupció, ni abusos i molt menys desigualtats; el frenètic aplaudiment per moments opaca el brunzit del que em causa neguit, ens armem de paciència "perquè cal donar-li temps al profeta", "ja que no és just demanar-li que en menys d'un any compongui el que altres van destruir en dècades", "perquè hem de ser pacients i confia" encara que el meu fill s'hagi quedat sense feina, sense importar que als meus néts només els miri a les fotos del Whatsapp causa de no tenir diners per pagar un viatge a on ells viuen, per no haver estrenat uns sabates des de fa un any i fins a la impossibilitat d'atendre les meves xacres per falta de diners.

Per diverses raons aquells valors que antany em donaven seguretat semblen haver-se esborrat, amb l'humor de vides innocents cegades a la frontera turca o a l'interior d'un antre als Estats Units o qualsevol altra part del món. Els preceptes bíblics que en algun moment de la meva vida van ser el meu refugi es van ensorrar per la notícia de líders religiosos pederastes, corruptes i sobretot per aquells que perverteixen el que jo vaig aprendre a respectar com a paraula inspirada, en textos de fullets publicitaris per a una democràcia enganyosa i prostituïda.

La perversió dels governs d'aquest modern segle XXI, soscava la seguretat de nens i joves als que condemna a ser eslaus de moderns grillons com són el plàstic del crèdit, la substància que adorm i la fal·laç il·lusió que portant al màxim els aspectes sensorials es pot ser feliç; encara que aquestes experiències siguin la font de malalties que els mataran edat primerenca. "Els meus fills, mare, què serà dels meus fills!" era el clam d'una jove mare de tot just 41 anys que agonitzava pel càncer i les més ingènues, imaginen que deixant de procrear, la salvació serà més propera per als que ja hi són i els que vinguin en el futur.

El ploro amarg augmenta quan tots els que promouen redempcions humanes converteixen en moda els credos antics politeistes, les 'filosofies' de l'energia, la certesa que l'ànima no moriria doncs té diverses oportunitats de reencarnar i fins al premi d'arribar a la completa i eterna pau per mitjà de la meditació, el despreniment i la compassió budista de qualsevol dels tipus que s'esculli. Tot això és foscor o llum? De debò l'amargor de sentir-nos en un carreró sense sortida desapareix amb el diàleg promogut per tant farsant d'una pau que mai arriba?

En el privilegi de viure -tot i que sigui per curt temps- no hi ha garanties que el nostre camí estarà exempt de dificultats. Cada moment ens enfronta a sorpreses moltes d'elles massa tristos, el mateix l'absència d'algú que estimem, que la pèrdua d'una possessió que ens va costar un gran esforç aconseguir, per què ens fa mal la certesa de no tornar a veure aquest fill , pares o amic que s'ha anat per sempre? Què cas té plorar per un bé que a final de comptes no portarem quan emprenguem el camí sense retorn? Qui de tots els profetes que enalteix l'Alcorà ens garanteix que podem vèncer el final de la nostra trajectòria? Quin Déu és millor, el dels jueus, el catòlic o el protestant? Pregunta freqüent en aquesta etapa de la qual gairebé ningú s'escapa sobretot en la joventut en què es presumeix de ser ateu.

No hi ha dubte, aquest món aterra amb la seva maldat, però els que ens sabem fills de Déu no podem viure terroritzats. Quan arribo a aquesta línia em s'edifica llegir els salms ja que molts d'ells -com el cas del 119- em permeten aferrar-me a l'esperança, segura de Déu qui per mitjà del seu fill Jesús ens parla per recordem que el és vencedor. No només de la mort que amb tot i les desfilades culturals i convertits en Show Business aquí està, sinó de cadascuna de les batalles que ens toca lliurar en la nostra vida. Aquesta fe -tot i que sigui motiu de burla d'alguns que se senten superiors- resulta a final del dia en antídot contra l'angoixa i el desànim, si importar que la resposta sigui immediata o hàgim d'esperar qui sap quant.

Tenir fe en la Paraula que conté promeses transcendents ens revesteix de força i valor en un Déu que lluny d'improvisacions està per nosaltres de manera constant tot i que les nostres pròpies traïcions -recordar a l'apòstol i pescador Pere- i fracassos ens inquietin a tal grau que esborrin tots els 'gràcies' que hem d'expressar abans de clamar per les moltes peticions.

Deixem el plor i agraïm que els incendis del món -des Califòrnia fins Austràlia- no ens han arribat; donem gràcies perquè les inundacions no ens han deixat sense sostre; lloem diàriament perquè fins i tot amb tota la maldat -la estupidesa és una forma de perversió- que creix com herba dolenta, podem indagar que missió ens falta per complir abans de recórrer el camí cap a les veritables altures.