Comín tocant el piano, la mare i TV3

Ja és conegut per tots que la majoria de les mares són capaces de qualsevol cosa per defensar els seus fills. Diuen que és una cosa natural, no en va han estat dins de les seves ventres durant nou mesos. El cordó umbilical no es talla amb el part, segueix aquí.

En alguns casos, aquest llaç amb la mare porta a alguns fills a aprofitar-se fins a límits escandalosos, diria que poc ètics. Aquest és el cas de Toni Comín, que aquests dies ha estat l'estrella de TV3, en companyia de la seva mare. Una entrevista de la televisió pamfletària de l'independentisme on la presentadora es desplaçava a Brussel·les i a la casa -això sembla- del fugit, amb piano pel mig i la mare al seu costat, parlaven del dur que és l'exili, com de malament ho està passant i una llarga llista de queixes relacionades amb la manca de democràcia. Tot això per rentar la imatge del nen Comín, un transformista polític de primera... Quina feina impagable de TV3 amb els diners de tots.

Toni Comín i la seva mare en el FAQS de TV3. / FOTO: @ FAQSTV3

El programa en qüestió el realitza la productora d'Andreu Buenafuente, descendent d'Almeria, nascut a Reus, com li agrada explicar de tant en tant, ara menys.

Ja diem que una mare és capaç de qualsevol cosa per un fill. En el cas de Comín, aquesta, malgrat la seva edat avançada, es va desplaçar fins al lloc on es troba el seu fill -haurà pagat el viatge TV3? - per escenificar una escena de família dividida, de mare amantíssima i la del fill obedient que va preguntar en el seu moment a la seva mare si volia que es quedés a Barcelona abans de fugir. "Em va dir que me n'anés, que no volia veure`m a la presó, que aquesta situació ja s'havia viscut a casa", deia Toni Comín amb aquesta veueta de nen que no ha trencat un plat en la seva vida. Recordem que el cas viscut es referia a les sis setmanes de presó que va viure el seu pare en ser condemnat pel règim de Franco per un article escrit en una publicació francesa.

Al llarg de l'entrevista les imatges eren commovedores, totes unes escenes dignes de les pel·lícules lacrimògenes del cinema espanyol. Mentrestant, la seva germaníssima Betona, que havia estat a la Conselleria de Salut quan ell era el responsable de la sanitat catalana, segueix a la primera línia agitadora demanant ara que la gent s'uneixi a la cassolada contra el Rei. Qui t'ha vist i qui et veu Betona -la que ha viscut del cognom. Té altres germans que són el contrari, volen passar desapercebuts- ... abans amb socialistes i després amb els que governen ara, millor dit, amb els ex convergents que els segueixen donant treball a través del Govern. El seu esforç li ha costat a la independentista de nou encuny...

Quan asseguda davant de la TV veig aquestes imatges de propaganda televisiva del fugit, el tracte preferencial que se li dóna, em ve a la memòria els milers de mares els fills de les quals es troben a les presons catalanes, sense els privilegis que tenen alguns dels presos vip, amb videoconferències incloses, segons explicava la candidata per JxCat, Laura Borràs. Persones a les quals TV3 no els donen l'oportunitat de parlar de la situació dels seus fills, de les condemnes -més d'una passada de rosca-, de l'actitud i tracte de més d'un funcionari frustrat. O no parlen dels preus abusius de l'economat -més que en qualsevol supermercat del carrer- per comprar alguns productes alimentaris quan el menjar és immenjable. Tampoc poden explicar per TV3 com els seus fills els expliquen coses de dins i els demanen que no protestin perquè després les conseqüències les paguen ells, o com quan estan malalts han d'esperar dies perquè els visitin el metge del centre. Totes aquestes coses són irrellevants, l'important és el procès i els seus protagonistes, presos o fugits que s'han convertit en el centre d'una Catalunya els dirigents l'estan portant a un carreró sense sortida. Però no cal preocupar-se, com diuen uns quants "si no t'agrada te'n vas a un altre lloc". Tota una lliçó de tolerància i despotisme al creure que Catalunya és la seva masia.

"En resum, no només les coses no són el que semblen, ni tan sols són com es diuen!", Deia Quevedo.