Tsipras a la Moncloa

Si arriba a superar les dificultats per concitar una majoria parlamentària i, finalment, arriba a conformar el govern de coalició PSOE-UP en potència, no s'obrirà davant seu un camí de roses. Esperonada per una extrema dreta crescuda, no és previsible que la dreta jugui la carta de la responsabilitat, sinó la d'una oposició virulenta. Tampoc ho posaran fàcil els sectors de l'independentisme català instal·lats, com Puigdemont, en la idea que els seus interessos prosperarien desestabilitzant al govern d'Espanya.

I és que s'albira molt estreta la senda per la qual el govern d'esquerres ha de transitar. "L'avaluació i el control de la despesa pública és essencial per al sosteniment d'un Estat de benestar sòlid i durador, diu el punt 10 del preacord subscrit per Sánchez i Iglesias. El govern impulsarà polítiques socials i nous drets d'acord amb els acords de responsabilitat fiscal d'Espanya amb Europa". Doncs bé, abans de constituir-se el seu govern, Espanya rep ja un dictamen d'opinió de Brussel·les que alerta del "risc de desviació significativa" del pla pressupostari per al 2020. Cal donar prioritat, diu la Comissió Europea, a la reducció del deute públic i són necessàries "mesures addicionals" per garantir la sostenibilitat de les pensions.

No poques veus autoritzades - començant per l'anunciada vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño - intenten conjurar una nova recessió negant que hi hagi indici d'aquesta. La veritat és que, tot i créixer per sobre de la mitjana europea, l'economia espanyola dóna senyals de refredament. I que les exportacions s'han beneficiat d'uns entorns que poden canviar bruscament. Un Brexit de desenllaç encara en suspens, tensions comercials, crisis regionals ... Són moltes les incerteses en una economia-món les convulsions financeres de la qual provoquen ones expansives especialment temibles per a països amb models productius d'escàs valor afegit i estats socials debilitats.

Les xifres de creació d'ocupació a Espanya no poden amagar la precarietat contractual -amplificada per les reformes laborals-, les bretxes salarials o les bosses de pobresa. Les ferides de la crisi anterior continuen obertes. L'acord subscrit per les esquerres afirma la voluntat de revertir els seus efectes, al temps que pretén encarar els reptes de la nova economia digital i de la indefugible transició ecològica. Però, com incrementar la despesa pública quan Brussel·les està reclamant ajustos estructurals per valor de 9.617.000 d'euros? Fins a quin punt aconseguirà el nou govern millorar significativament els ingressos tributaris? No hi haurà avenços en justícia social i mediambiental sense uns impostos més progressius. Però tirar endavant els pressupostos requerirà complexos equilibris al Congrés, sotmès com estarà al foc incessant de la dreta fiscal. I caldrà veure també fins a quin punt Europa sosté esforços com el d'intentar gravar a les grans corporacions allà on obtenen els seus beneficis.

El PSOE encara recorda la dolorosa reforma de l'article 135 de la Constitució amb què va ser comminat a provar la seva lleialtat a la UE. La socialdemocràcia està alliçonada sobre el difícil que resulta mantenir les polítiques socials en circumstàncies adverses. Però està profundament convençuda que no hi ha espai de progrés al marge d'Europa, ni contra ella. Per a l'esquerra alternativa es tracta d'un canvi cultural. O, si es vol, d'una maduració accelerada. La correlació de forces entre les classes socials existeix. No hi ha assalt als cels en perspectiva. El que està a l'ordre del dia - i no és poc! - és atenuar les desigualtats, ajudar els sindicats a recuperar marges de negociació, protegir serveis públics i pensions... La moto de Varoufakis rugeix a la llunyania. Però a la Moncloa el model a seguir és Tsipras. El conflicte català serà la Macedònia de govern progressista.