Jeanine Añez, per què odia els indígenes?

L'autoproclamada governant inconstitucional de Bolívia, Jeanine Añez, pel seu cognom aparenta ser descendent de l'Escut Añez de Sevilla, Espanya. I pel seu primer nom, d'alguna comunitat francòfona o anglòfona. Però, les seves faccions físiques (front i pòmuls pronunciats, nas semiaguilenya, llavis diminuts i gruixuts cabells) la delaten com una aborigen andina boliviana, molt a pesar del seu cabell tenyit.

En les repúbliques criolles va ser (i encara ho és) molt comú la castellanització (o traducció) dels cognoms indígenes per ser "permesos" com a ciutadans en els estats etnofàgics.

Així, per exemple, els Mamani (que en aimara significa àguila) s'inscrivien en el Registre Civil com Aguilar, Halcón, etc. Els Qhespi eren registrats com Quispe, Quisbert, etc.

En el cas de la boliviana autoproclamada, Jeanine Añez, el seu cognom inicialment va ser Añas (que en quítxua significa zorrino), però els seus ancestres ho van castellanitzar com Añez per evitar i /o mitigar la discriminació racial quotidiana, i així intentar llegar-li "ciutadania".

Amb seguretat que els ancestres immediats de Jeanine van migrar de la zona andina de Bolívia cap al amazònic Departament de Beni, a les onades migratòries internes promogudes per l'Estat bolivià, durant el passat segle. I, com tota migrant andina de segona generació, Ella es va assumir més camba (habitant de l'Orient de país) que els mateixos aborígens de el lloc.

D'on prové el racisme i fonamentalisme de Jeanine Añez?

Els diferents missatges racistes i fonamentalistes de les seves xarxes socials contra els pobles indígenes, la fredor amb la qual va alliberar de responsabilitats penals, mitjançant Decret, els militars i policies que van massacrar sota el seu mandat més de 30 aimares i quítxues en qüestió d'hores, i la naturalitat amb la que és capaç de discursejar a les seves víctimes sobre la "cultura de la no violència", en un país amb carrers impregnades amb aroma a sang humana fresca, ens indica que Añez és una dona racista deshabitada.

Ella pateix una esquizofrènia cultural/identitària que fa que odiï el que és (indígena) i estimi el que no és (espanyola), producte de la seva condició de dona colonitzada.

Odia el seu cos indígena, intenta ocultar les seves faccions indígenes a la recerca de ser "acceptada" com a integrant de la "família camba", suposadament descendent d'espanyols. La identitat camba, en els fets, es consolida en la negació violenta del "ser qholla" (andí). Les massacres contra pobles indígenes, en bona mesura, són accions afirmatives de la "identitat camba". Añez per demostrar que no és Añas va tenir de realitzar accions afirmatives com Añez.

Un aborigen oportunista, per arribar a ser "indi permès" en el sistema colonial i/o republicà havia necessàriament trair/vendre, sacrificar, als seus parents. Només així gaudia del "benefici del dubte" de el patró. És a dir, com més mostres d'odi i menyspreu pels seus expressava un "indi assimilat", més "acceptat i estimat" se sentia pel seu patró. Tot i que aquest mai ho arribava a acceptar o voler com a part de la seva gueto.

Jeanine Añez pateix aquesta síndrome de la dona deshabitada. Somia, s'esforça, fins i tot massacra a la seva família indígena, per demostrar que Ella no és indígena, però mai arribarà a ser la sevillana o andalús que somia ser. Perquè els cambas mai la s'admetran com a tal, ni les seves faccions qhollas li permetran ser camba.

La veritat és que la quincuagenaria Dictadora democristiana s'enfonsa en la voràgine de l'anomia existencial, consumida pel sentiment de culpa de ser la Malinche d'Amèrica Llatina Plurinacional en ple segle XXI.