dissabte, 15 de agost de 2020

Un poble amb memòria de peix

Manuel Fernando González Iglesias

L'Advocacia de l'Estat acaba d'ensenyar als ciutadans, sense llum ni taquígrafs que expliquin la seva decisió, l'escrit que ahir anunciàvem en el nostre diari seguint l'estela de la primícia dels companys de la SER, que ja coneixia Esquerra Republicana abans que aquest dilluns de l'agonitzant desembre fos publicat oficialment.


Som pocs els mitjans que ahir diumenge ens vam escandalitzar pel fet de la "delació" a la "part contractant de la primera part", dit en llenguatge grouchià. És una immoralitat de tal calibre, que posada al sac sense fons dels trágalas del 'procés', tot just va tenir recorregut, llevat que el Constitucional li doni peixet o que la "majoria silenciosa" dels actuals dirigents socialistes monti una grossa al Senyoret de la Moncloa, cosa bastant improbable en els temps que corren.


La postveritat i el populisme s'han fet els "putos amos" del negoci polític a Espanya. Els missatges canvien cada nanosegon i nosaltres, els presumptes receptors dels mateixos, donem mostra, per esgotament social, de posseir una memòria de peix incapaç d'emmagatzemar tantes dades contraposats d'un president la indecència moral ha arribat a les més altes cotes de la història del que encara és el nostre país i se segueix cridant Espanya, encara que ningú sap ja per quant de temps.


Junqueras promet el càrrec de diputat al Congrés


I si el Senyor Pedro Sánchez Pérez-Castejon se les ha tingut amb una part molt important dels periodistes, la dreta popular també s'està treballant a consciència un desolador futur mantenint una estratègia d'encefalograma pla, en pretendre que el que quedi del post-sanchisme els afavorirà des del desgovern que sorgeixi, després de la molt llarga legislatura que s'endevina a l'horitzó.


Per demostrar-los que això de la memòria de peix que patim no és una conya, voldria assenyalar-los l'escàndol, ja oblidat per cert, que es va muntar fa només uns dies amb el que alguns diaris van titular com l'"aquelarre de Palau", acte independentista en què es va exaltar amb fervor i vehemència extrems l'ideari de la Catalunya independent en un marc incomparable com és i seguirà sent al Palau de la Música Catalana. Una venerable institució generosament subvencionada per la Generalitat de tots, el Govern d'Espanya i no diguem les marques i empreses que treballen en la, de moment, comunitat autònoma. Cap dels que es van sentir ofesos per tan malbaratament de patriotisme català es va acordar, en veure les imatges, d'unes altres molt més ombrívoles i vergonyoses per al Regne d'Espanya i per a la pròpia societat civil catalana com ho van ser aquelles en les quals els jutges van emetre , el 15 de gener de l'any 2008, l'anomenada Sentència del Cas Palau, en la qual es detallava minuciosament l'espoli de 23,2 milions a la joia de la cultura catalana perpetrada per distingits patriotes catalans que amb les seves famílies i la permissivitat del govern nacionalista d'aleshores van robar a mans plenes dels diners que només anaven destinats a la cultura, provocant la vergonya i l'estupor de tots, independentistes i no independentistes. A dia d'avui, aquests senyors i senyores no han trepitjat la presó i cap o cap dels que grapegen estelades pel 'procés' i els presos han sortit al carrer per protestar cremant contenidors. Per què? Perquè la memòria de peix ens afecta a tots.


Deixem-ho en aquest punt, que el que ens ve al gener donarà per a moltes paraules, fins i tot més gruixudes. Als Advocats de l'Estat --que mai podrien perdre el seu lloc de treball per molt Govern que ho pretengués, perquè la seva plaça és segura després d'una molt dura oposició-- només els dic després de llegir la seva nota de premsa: qui presum, fa fum. Llegit el que demanen en el seu escrit oficial, ningú es creurà avui dilluns que no han sucumbit a les pressions de la gent de la Moncloa, al seu torn orientades pel seu irrefrenable desig de seguir a la Moncloa. Amb aquest conte a mi no em vingueu, lletrats.


Que siguin Vostès, amics de la premsa digital, feliços al 2020 i no es creguin allò que si no hi ha govern s'acaba el món mundial. No només no és cert, sinó que seria extraordinàriament saludable, no per al Senyor Sánchez i Pérez Castejón per descomptat, que la Providència ens permetés poder canviar el nostre vot en unes noves eleccions. Malauradament no podrà ser i bé que ho lamentarem. Ai el populisme!

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH