Ibers marrons i WASP nord-americans

"Guide on a ship on the first Columbus trip (Pere Alonzo Nino) was a brown man ... Farm workers rights were Lifted to new heights (Caesar Chavez) by a brown man ..." ( 'Black man', Songs in the key of life , Stevie Wonder, 1976).

"El guia pilot de la nau (Santa Maria) en el primer viatge de Colom a Amèrica va ser un home marró (Pedro Alonso Niño) ... Els drets civils dels camperols van aconseguir un ampli reconeixement (a Califòrnia i Florida, per exemple) amb un home marró (César Chávez) "

Resultava que Antonio Banderas era l'únic candidat de 'color' al premi Oscar a la millor interpretació protagonista masculina d'aquest any. Les populars revistes Vanity Fair i Deadline es van adonar de la seva distracció i van rectificar de manera immediata. Abans de les seves disculpes, però, la primera de les esmentades revistes havia precisat que, "... els espanyols no són tècnicament considerats persones de color".

L'anècdota reflecteix un enfocament antropològic de colors entre races i ètnies. Això es visualitza en el galimaties de les diverses categories a elecció dels ciutadans nord-americans a l'hora de formalitzar periòdicament el cens poblacional. Així, per exemple, la categoria de raça blanca conté la subdivisió entre blancs no hispans i blancs hispans. O en la categoria, 'Negre o afroamericà', es diferencia entre 'negres no hispans' i 'negres hispans'.

És ben sabuda la predilecció per la distinció cromàtica de les races i/o ètnies tan del gust d'una certa cultura anglosaxona. Durant el període imperial espanyol, els colonitzadors de la península ibèrica van induir un alt grau de mestissatge amb les comunitats natives originàries del continent americà. Així va ocórrer, al menys, amb el 5% de la població indígena que es calcula va sobreviure a les malalties que van portar els conqueridors ibèrics. No va ser aquest el cas dels descendents dels primers colons i pelegrins anglosaxons que van arribar al Mayflower a la costa est nord-americana el 1620. Durant els dos segles següents del Go West, o conquesta de l'Oest nord-americà, els colons es van cuidar molt molt d'evitar 'barrejar' amb els vermells indis d'Amèrica del Nord. Més aviat els van aniquilar com han glorificat nombroses pel·lícules de Hollywood.

Passa que en la cançó del cantant i compositor afroamericà, Stevie Wonder, 'Black man', alguns dels versos es reprodueixen a l'inici d'aquest article, la insistència insistent és sobre els colors de les persones: black, brown, red, white, yellow (negre, marró, vermell, blanc, groc). El color de les races és la referència primària en esmentar les fites aconseguides per una sèrie de prohoms, entre els quals s'inclou a l'iber marró, Pedro Alonso Nen. El mateix Stevie Wonder, 1 preclar representant 'negre' de la música pop contemporània, reprodueix un discurs a la societat nord-americana que agrupa les persones segons el color de la seva pell.

Molt s'ha parlat del melting pot nord-americà, el qual seria resultat d'una assimilació dels grups d'immigrants en una identitat nacional i una ciutadania estatal comuna. Després d'un procés d'hibridació social, els diferents grups ètnics s'haurien dissolt en un nou compost social i cultural. L'expressió anglesa fa referència una caldera on es fonen metalls diversos i de diferent procedència per produir un nou aliatge. El cas paradigmàtic de melting pot seria el dels Estats Units d'Amèrica del Nord. L'últim esdevenir social al país nord-americà ha falsat tals projeccions.

Ja en els anys seixanta, els científics socials Nathan Glazer i Daniel P. Moynihan van qüestionar el concepte de melting pot, el qual reflectia una visió del grup hegemònic blanc, anglosaxó i protestant (WASP, White-Anglo-Saxon-Protestant). En el seu estudi de la ciutat de Nova York aquests autors van concloure que les diferències entre els grups ètnics d'irlandesos, italians, jueus, negres i porto-riquenys eren més grans que les seves similituds com a conjunts de ciutadans nord-americans. En realitat es constituïen com a grups de pressió (interest groups) en pugna amb altres col·lectius racials i ètnics per preservar i millorar els seus interessos i posicions en la societat plural nord-americana. Sovint els llaços ètnics prevalien sobre altres de caràcter funcional i de classe.

Amb l'arribada de Donald Trump a la presidència de l'executiu nord-americà, el retorn de la influència política WASP s'ha dirigit a redreçar les coses com solien ser. El tan repetit lema, America first (Primer els Estats Units) es podria ser reexaminat com un reforçament dels 'blancs' anglosaxons en la política USA. La incorporació d'un altre blanc 'pur' com Boris Johnson, capdavanter del Brexit, a el projecte de dominació del capitalisme global anglosaxó, no fa sinó reforçar l'últim envit del supremacisme de la pretesa raça blanca.

Per contraposició, els altres colors dels grups socials nord-americans, especialment, el marró dels immigrants llatinoamericans, són objecte de la ignomínia per part dels descendents d'aquells pistolers blancs del Far West. El procés de criminalització i estigmatització dels hispans com a responsables dels mals que pateixen els incontaminats WASP, tot just és contrarestat pels exemples de la laboriositat i l'excel·lència de 'marrons' com Antonio Banderas.

Al nostre admirat actor malagueny li ofereixen sovint papers de personatges hispans, cosa que assumeix amb un gran ofici i professionalitat. De cap manera el color de la seva pell podria comparar-se amb la pell fosca del primer ministre portuguès d'origen indi, Antonio Costa (el seu pare era natural de Goa). Tots dos són caucàsics de la península ibèrica que no constitueixen, de cap manera, una raça pròpia com a tal. Potser alguns polítics aprofitats intentin equivocar els electors amb la pretesa puresa impol·luta de l'espanyol o, si escau, el portuguès. En realitat, els nostres pobles mil·lenaris són expressió sedimentada de cultures diverses. Elles han configurat fenotips i expectatives existencials pròpies, però de cap manera racials. Llevat que vostès estiguin d'acord amb les idees del nazi Rosenberg o les lleis racials feixistes promulgades per Víctor Manuel III. Certament, el redactor Moreno d'aquestes línies no les subscriu.