De què aniran aquestes eleccions?

No hi ha data per a les eleccions vinents catalanes. Convocar-les és potestat del President. Però Torra està a l'espera del que, amb tota probabilitat, serà la ratificació, per part de Tribunal Suprem, de la sentència que l'inhabilita. D'alguna manera, la campanya ha començat ja. Tots van prenent posicions. I, com passa en cada contesa electoral, la qüestió és: de qué aniran aquests comicis? Què es dirimeix en ells?

Dos anys després del fracàs de l'intent unilateral, esgotada una legislatura erma i enfrontats a mort als socis de l'actual govern independentista, la disjuntiva se situa entre passar pàgina i encarar d'una altra perspectiva per a Catalunya ... o reactivar el "Procés", potser amb un full de ruta més atenta al principi de realitat. Tot això amb evidents efectes sobre la vida política espanyola. Sembla que ERC ha optat per una via més pragmàtica: va facilitar la investidura de Sánchez i posa l'aprovació dels seus pressupostos en la balança d'una taula de negociació sobre el conflicte català. Però, fins a quin punt està embeguda ERC del perill que suposaria frustrar les expectatives de govern de coalició i obrir les portes a un retorn de les dretes enfurismades? Realment li importa "un rave la governabilitat d'Espanya"? En qualsevol cas, la pressió del món convergent, agitat per Puigdemont, redoblarà en les pròximes setmanes. Botifler l'últim.

ERC no podrà escapar-se de semblant pressió mentre les formacions independentistes conservin una majoria d'escons al Parlament. (A vots mai l'han aconseguit). Si aquesta majoria es repetís, per molt que es produís un sorpasso republicà, l'hegemonia cultural de la dreta nacionalista seguiria pesant decisivament en favor de la "unitat". Queda per veure si quallen les temptatives, actualment en curs, de configurar una oferta catalanista no independentista. I si concita el suport d'una franja ciutadana, cansada de l'agitació d'aquests anys, capaç d'ampliar la paleta de possibles aliances.

Però hi ha moltes més incògnites. És difícil imaginar que, passada la tensió emocional d'aquella tardor de 2017, Ciutadans, abonat a una baralla permanent, pugui conservar el cabal de vots irats que va recollir. Quants recuperarà el PSC? Quants es refugiaran en l'abstenció o migraran cap a altres opcions? Del que passi en aquests marges dependrà en gran manera el panorama que dibuixen els comicis. No obstant això, més enllà d'avatars, a través de processos inacabats o fins i tot de les situacions híbrides que puguin donar-se, es perfila el dilema estratègic que condensarà el futur de país: l'aposta per la secessió - encara que sigui prenent-se un respir després de la recent i frustrada aventura - ... o la perspectiva d'una solució federal que reculli les aspiracions de reconeixement nacional i d'autogovern de la societat catalana en un nou pacte de convivència. Enfront de la voluntat centralitzadora de les dretes espanyoles, aquestes són les alternatives que acabaran disputant l'hegemonia a Catalunya.

El federalisme, tot i ser l'antítesi de la independència, respon als anhels de bona part d'aquesta ciutadania que es va arremolinar al voltant de l'estelada, irritada per la intransigència de l'Estat. El federalisme és capaç de pactar les vies constitucionals - procediments, majories reforçades, paper dels parlaments ... - que permetin a l'independentisme promoure les seves aspiracions. La Llei de Claredat, al costat d'una major incorporació del Quebec a la vida federal canadenc, va desactivar el desig de celebrar un altre referèndum. La independència, per contra, comporta biaixos d'irreversibilitat, divisió social i exclusió. El - inexistent jurídicament - dret a decidir comporta l'obligació de pactar, ens diu Daniel Innerarity.

Que la via federal s'obri pas dependrà de la fermesa amb què l'esquerra en el seu conjunt abraci aquesta perspectiva, com la més d'acord amb els interessos de les classes populars.