Et trobo a faltar

Lilia Cisneros Luján
Periodista Mexicana

Per Yvette Cruz Cisneros

Domicili: el Cel

Tema: Et trobo a faltar


La meva estimada filla,


Mira que el teu record té competència, la meva estimada Yvi. La matinada del 5 de febrer però de 2014, vas deixar d'estar en aquesta dimensió, tan plena avui -sis anys després- de violència, d'afany destructor contra el planeta, de noves pèrdues per a mi i fins als 103 anys de la promulgació de la constitució mexicana, que s'ha convertit en un veritable Frankestein.


Aquest últim any, van partir altres éssers que tu saps com van ser amables i afectuós no només amb mi sinó també amb tu: El teu oncle Enric, al març va deixar enrere només el record del 'llanero solitito' i per descomptat tres dels seus set fills tot just en edat preescolar perquè "li sortien bonics". María de los Ángeles, va recórrer el mateix camí que tu, només que en menys temps i ens va deixar a l'abril, apa!, fins a l'estimadíssim Doctor Dallal està ja en la dimensió en la qual tots ens trobarem No recordo si vaig arribar a compartir-te que a la fi de la nostra fructífera relació primer de psicoanàlisi, després de conseller i primer patró President del Instituto del Niño Quemado, sense passar per alt el molt suport que et va donar tant en la teva adolescència com en les ensopegades de la teva vida adulta, vaig descobrir que era cristià i mestre del seminari metodista. Vaig tenir el goig de parlar amb ell unes 5 setmanes abans que ens deixés -a finals d'octubre- i des d'aquest dia vaig saber que ja no ho veuria més. Li havien operat una hèrnia i en semblar ja estava molt recuperat... Però en realitat eren els seus últims dies. Va morir sense esbroncades, sense dolor, sense problemes, però a la fi va ser un altre menys. Dels amics de la bohèmia -que complint el teu encàrrec em segueixo ocupant de mantenir-la- ni et dono noms, no a tots els vas conèixer, però es va anar el que m'acompanyava aquella cançó que t'agradava "Coincidir".


I de veritat la meva nena bonica, de debò et dic que el privilegi més gran de ser veïna d'aquest món per una estona, ha estat haver-hi coincidit 42 anys més nou mesos amb tu, la meva estimada filla. Ara si sóc una autèntica "àvia" estic donant moltes coses que encara conservava: el vestit que et vas posar en les noces d'Hellen, el del cor de l'escola Alemany, la roba de seda i lli que comprem quan vas treballar a Guadalajara en l'exercici de la teva primera cursa -la hoteleria- els teus ninots de peluix -només segueixo conservant el Snoopy que ens va acompanyar a tants viatges- i busco un orfenat per a portar-los, els teus llençols -de princeses, ossets, etc.- i les dels teus fills que aquest any es converteixen en adults.


Com veus filla, "estic deixant anar", vaig rentar la casa -en aquest país i a la meva edat impossible tenir ocupació- no vas tenir el privilegi de ser "cinquanta anys" com una vegada em vas dir per veure créixer als teus fills; però a canvi tampoc tens l'angoixa que molts amics estan passant perquè tot el país s'està enfonsant.


Parlant de nebots, a més dels últims tres d'Enrique, ja Silvis es va convertir en mare, o sigui, el nostre "sobrinerío" de primer i segon grau, va augmentant. Em visita amb freqüència Kay i ha vingut el seu germà Tlaca, que per cert s'han posat molt macos. Els fills d'Ixchel són tres, van venir al desembre i tots ells han estat destinataris de jocs d'Iñaki, que em va donar permís de regalar-los, amb l'única condició que se'ls donés a nens que sàpiguen donar les gràcies i fossin tan feliços com ell va ser quan jugava amb aquests.


Com et vaig dir abans el meu amor, el temps ha reparat les meves emocions [1]; però no puc deixar de plorar, de trobar-te a faltar. Igual que en el seu moment ho va fer el teu avi, el meu germà teu oncle Enric, va parlar amb mi diverses vegades, em va agrair moltes coses i d'alguna manera em va dir que li "fes un ullet als seus fills". A la fi complint la seva voluntat va quedar en el mateix lloc on està la teva àvia i encara que no ho creguis aquestes visites, van ser alguna cosa així com el principi d'aquesta nova etapa de la meva vida.


A vegades és difícil entendre els designis de Déu, aquest any no posaré flors a l'església, no tinc diners i em van guanyar la data, tampoc regalaré separadors de llibres a germans en la fe que ni et van conèixer -perquè l'església ha crescut com no t'imagines- i si de cas esmorzar amb algú serà amb qui et recordi i et trobi a faltar com jo ho he estat fent aquests últims sis anys, sense la teva presència física, però amb la imatge clara d'un ésser humà, al qual tots, començant per Déu, estimem. Amb tu en braços, vaig acceptar amb emoció l'existència de Déu i la tasca redemptora del seu fill, aquest fill al qual una mare va veure patir i morir, aquest fill per la vida del qual és que tu t'has salvat, aquest Crist que per mitjà de l'Esperit Sant em dóna força per esperar el moment en què haurem de reunir-nos de nou.


________________________________________
[1] Nota de la meva carta de l'any passat: El temps amor meu ha reparat les meves emocions; pel perdó ja no vesso llàgrimes evocant als que em van impedir estar amb tu en el teu últim sospir. Déu, la salvació del seu fill i l'experiència que em vas demanar ensenyés als teus fills a casa meva, em van recordar que Ell mai s'equivoca, que no és un Ésser d'improvisacions i que per a aquells que som part dels seus plans la promesa de la resurrecció, és tan real que a la mort d'un cristià se l'anomena "dormir".

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH