Trump, l'État c'est moi

Ho deia Lluís XIV, en referir-se als poders de la monarquia absoluta: "L'Estat sóc jo". La frase hauria estat pronunciada davant el parlament de París gala a mitjan el segle XVII. Fa uns dies hem assistit a una al·locució i actuació similar per part de Donald Trump davant representants i senadors de les dues cambres legislatives nord-americanes, amb motiu del discurs sobre l'estat de la nació. Així ho ha confirmat a l'endemà l'advocat del president després de la negativa dels senadors a procedir amb el procés de la seva destitució (impeachment).

L'advocat, Alan Dershowitz, professor emèrit de Harvard i a qui algun dels lectors potser li recordin com el personificat lletrat en la pel·lícula, 'El Misteri von Bulow' (Reversal of Fortune) els va manifestar sense embuts. En resposta a una interpel·lació a la sessions prèvies a les votacions de l'impeachment, Dershowitz asseverava, segons la informació apareguda a The New Yorker, que Trump tenia el poder de fer tot allò que volgués, i que no hi havia res que el senat nord-americà pogués fer per evitar-ho. El mateix Trump ja havia validat semblant asseveració, considerant que l'article II de la Constitució USA li empoderaba per, "... fer el que vulgui".

Els senadors van rebutjar per 52 vots a favor i 48 el primer càrrec, motivat per les seves maniobres per aconseguir que els serveis d'intel·ligència ucraïnesos investiguessin als seus rivals demòcrates, entre ells l'ex vicepresident i ara candidat demòcrata a les presidencial, Joe Biden; i per 53 vots a favor i 47 en contra, el segon, relacionat amb les seves accions per obstaculitzar la investigació dels fets. En el primer debat a la Cambra de Representants, els membres de la cambra baixa nord-americana van votar a favor del càrrec d'abús de poder 230 representants enfront de 197 en contra, i pel que fa al d'obstrucció a Congrés van ser 229 a favor i 198 en contra.

Com se sap, l'elecció dels dos senadors representants de cada estat de la unió estatunidenc es realitza mitjançant votació majoritària (meitat més un) de manera homogènia i sense tenir en compte la població. Els mateixos dos senadors son elegits pels ciutadans de Wyoming (600.000 habitants) o Califòrnia (40 milions). No ha de causar tanta estranyesa semblant disparitat que sol ser una característica de les càmeres altes de sistemes federals enfront de les més proporcionals de les cambres baixes. Més enllà de les peculiaritats institucionals esmentades, i encara admetent que Trump gaudeixi ara d'una alt suport per exercir el comandament de POTUS (segons les últimes enquestes el 49% dels nord-americans aprova la seva gestió), són legió els analistes que vaticinen un segon mandat del multimilionari novaiorquès. Alguns jocosament proposen una estada vitalícia a la Casa Blanca, com succeeix amb els membres de Tribunal Suprem.

Més inquietant per al futur de la democràcia digital és la interiorització dels guanyadors en les conteses electorals. Bona part d'ells es veuen capacitats a exercir tot el poder de l'Estat, malgrat ser electes per una escassa diferència de vots en eleccions cada vegada ajustades en els sistemes de votació majoritària. Cal recordar, al respecte, com Boris Johnson encara segueix pretenent entaular una guerra amb la Unió Europea establint barreres comercials i mesures proteccionistes, malgrat que un 48% dels britànics van expressar el seu desig de permanent a la UE.

En USA, i en general als països de tradició liberal anglosaxona, s'ha reforçat en els últims temps la política del 'guanyador tot es porta' (winner-takes-all politics), segons van avançar en el seu estudi Jacob Hacker i Paul Pierson. Això ha possibilitat la major divergència en la distribució de les rendes i el repartiment desigual de les càrregues fiscals.

A Espanya hem començat a caminar políticament per una senda inexplorada, com és la de govern en coalició. Tal opció es diferencia de la personificació del poder a un líder incontestable. Ha costat molt, i segurament s'ha pagat el preu de l'apatia i el cansament de no pocs electors, després de mesos de negociacions i esperes. Ara apareix a l'horitzó una negociació i aprovació pressupostària clau per a la pròpia pervivència del govern de coalició. Per aconseguir aquesta finalitat, es necessitaran suports parlamentaris extra, a més dels partits involucrats en el govern de coalició.

Per fer-li-més difícil al govern, els partits de l'oposició no només porten a terme declaracions tendents al desgast polítics de l'executiu, sinó que apunten a revertir la pròpia lògica de la coalició. És millor per a l'oposició tenir a un sol partit en el govern. Està en joc, per tant, una innovació parlamentària de la qual dependrà la política espanyola en un futur no molt llunyà.

Ja se sap, "si t'afligeixes, et afluixen i si et arronses, et afligeixen", El acudit fa referència a la capacitat d'aguant en política per evitar donar-se per vençut en situacions difícils com la present, però respecte a la qual encara es disposen de mitjans per solucionar-la. També podria dir-se allò de "si te cortas, te rajan". Per als acaparadors del poder com l'inefable Trump, el poder de la força absoluta no és només per conservar-sinó per exercir-lo. Com ja ho pretengués fa quatre segles l'anomenat rei Sol.