Optimistes ben informats
Cal ser optimista pel que fa a l'esdevenir del conflicte català? Un vell acudit soviètic deia que els pessimistes no eren sinó optimistes ben informats. Així doncs, si no hi ha cap contratemps d'última hora, el proper dia 26 es reunirà la taula de diàleg pactada entre el PSOE i ERC. Pedro Sánchez i Torra encapçalaran sengles delegacions: un, representant la pluralitat del govern d'Espanya; una altra, comprimint amb prou feines la divisió que regna en el món independentista. No és raonable esperar resultats a curt o mitjà termini d'aquest espai de diàleg. El seu principal mèrit consisteix en existir, que no és poca cosa. Sobretot per una raó capital, que suposa un canvi de paradigma pel que fa a l'enfocament negacionista i judicialitzat, mantingut pels anteriors governs de PP: la mera existència d'aquesta taula significa el reconeixement que ens trobem davant d'un problema de naturalesa política, que com tal ha de ser tractat.
Per això és tan important que la taula es constitueixi. I per això va estar tan amenaçada per part dels que, a banda i banda, compten amb que una estratègia de tensió pugui reportar beneficis electorals i, a la fi, poder. És el cas, clamorós, de la dreta espanyola, PP i Ciutadans, esperonada per una extrema dreta que ha identificat en el rebuig a l'agitació independentista un dels seus principals vectors de creixement. Però és també el cas de la dreta legitimista catalana, galvanitzada al voltant de Puigdemont, en despietada competició amb ERC per l'hegemonia de camp sobiranista --i el control d'unes institucions autonòmiques el administració, recursos i pressupost suposen disposar de preeminència política i d'influents xarxes clientelars. La taula de diàleg és percebuda com una iniciativa d'ERC i, tard o d'hora, assistirem a diverses maniobres per fer-la saltar pels aires, per tal de "demostrar" la impossibilitat de negociar res amb Espanya. La desgavellada pretensió de Torra d'incorporar un mediador internacional no és més que un anunci del que vindrà.
Per tot això --i per la complexitat i enquistament del problema territorial-- resulta tan important preservar aquest espai... com avançar en altres àmbits que, sense resoldre la qüestió de fons, poden generar una atmosfera favorable, rebaixant tensions i incidint en la vida quotidiana de la ciutadania. Veure els dirigents condemnats començar a gaudir de beneficis penitenciaris té un efecte balsàmic. Una reforma del Codi Penal que permeti tipificar adequadament els fets de 2017, pot ser el camí idoni per atendre la situació penal d'aquests líders des del respecte a l'Estat de Dret. Una cosa fonamental, ja que sense reconduir aquest greuge, és impensable que prosperi una negociació. De la mateixa manera, serà vital que en aquesta etapa es produeixin avenços en matèria de finançament autonòmic, de traspassos competencials i inversions de l'Estat, qüestions per a les quals les comissions bilaterals o les trobades de representants autonòmics semblen els marcs més adequats. Tard o d'hora caldrà arribar a discutir d'un reconeixement ple de la realitat nacional catalana i d'un repartiment equilibrat del poder territorial.
La independència no pot ser objecte d'un acord, encara que tampoc hauria de ser proscrita com un objectiu assolible per vies constitucionals. Al seu torn, caldrà explorar les potencialitats de desenvolupament federal del marc autonòmic o la seva reforma. A la fi, les urnes han de ratificar un nou pacte de convivència de la societat catalana, avui dividida, i l'encaix en una Espanya reconciliada amb la seva diversitat nacional. Una perspectiva molt més raonable que el de consultes binàries, a cara o creu, com el Brexit. El camí serà llarg --trigarem anys a recórrer-- i estarà sembrat de mines. Però la democràcia deliberativa i el pacte són molt més adequats per resoldre qüestions complexes com aquesta. La via de la raó democràtica enfront de temptació nacional-populista. Optimistes? Tot dependrà de l'esforç de les esquerres perquè prevalgui el primer terme de tal disjuntiva.
