Com esperem al COVID19 les i els indígenes a les comunitats?

COVID19 desarticula el poc que quedava de "la societat" moderna, especialment a les ciutats. D'ara en endavant, segons sembla,, el solipsisme (acte aïllament individual) serà sinònim de seguretat, i la fòbia a l'"avi malalt", potser una virtut de quotidianitat. Va morir el projecte modern de societas? Va vèncer el projecte "transmodern" de comunitas? No sabem encara.

Des de fa alguns anys enrere, vaig reprendre el meu procés de reencantament amb la nostra Mare Terra, i vaig sortir de l'asfalt per tornar a la comunitat rural. Allà, a alguns quilòmetres de distància de l'asfalt urbà, convisc en comunitat amb altres famílies indígenes. Algunes d'elles, culturalment mestisses, genèticament indígenes.

Comptem amb patis reduïts on criem els nostres animals menors per al manteniment. Alguns tenim horts. Altres lloguen trossos de sòl a les finques veïnes per al cultiu de grans. Alguns intercanviem entre veïns el que produïm. Tenim un naixement d'aigua comunitari que la criem amb mig cura.

Els nostres nens, a l'igual que els avis/es, conviuen amb nosaltres, en la comunitat. En aquests dies de "toc de Queda", amb satisfacció ens assabentem que vam ser diversos els veïns que portem aliments a les dues àvies als seus 'ranchitos'...

Com transcorre la vida a la nostra comunitat, en temps de agorafòbia (fòbia a la trobada)?

En el que va de la pandèmia de COVID19, el ritme de vida de la meva comunitat no va canviar massa. Elles continuen sortint, abans de l'alba, al molí portant amb si el nixtamal (blat de moro bullit) per fer les truites. Ells, en clarejar el dia, continuen marxant d'hora com a jornalers a les finques veïnes. Els nostres nens ja no van a l'escola comunitària, però continuen reunint-se per jugar, i aprenent en els horts.

La nostra comunicació amb el poble més proper es va reduir a mínim. Ja no passen els camionets de transport públic per la nostra comunitat. Sortim un cop a la setmana al mercat de poble per comprar l'essencial... Pel que sembla, el poble, o la zona urbana, es torna menys atractiva que abans per indígenes rurals?

Encara que l'Estat no té capacitat per a registrar casos de contagis de COVID19, indiquen que el cas de contagi confirmat més proper està a una mitjana de 150 km de distància... No està molt lluny geogràficament, però socioculturalment semblés que estigués en un altre Continent...

Alguns dels nostres veïns de comunitats limítrofes continuen encara sortint cap a la ciutat propera a treballar. Fins i tot en la comunitat, dos dels nostres veïns encara surten cada dia a treballar a la ciutat pròxima ... Possiblement ens arribarà COVID19 si les ciutats no tenen capacitat, ni voluntat política, per controlar el virus.

Per ara, estem en "auto" aïllament comunitari. Mas no empresonats. Consumim menys de mercat, però ens dediquem més a conrear/criar al pati/hort. No patim el pànic col·lectiu. Temor si tenim. Però, seguim criant i cuidant la vida en comunitat.

Què passarà quan COVID19 ens arribi, si de cas? No ho sabem amb certesa. L'única cosa certa és que no abandonarem als nostres avis, ni als nostres éssers estimats difunts. Els enterrarem, amb totes les cures possibles, en els horts, perquè molt probable que els "protocols de sanitat estatal" mai voltejaran la mirada cap a les nostres comunitats indígenes. I no tindrien per què fer-ho, perquè aquestes o altres comunitats indocampesines subsistim sense estats, ni repúbliques per prop de dos-cents anys. Fins i tot contra la voluntat estatal subsistim. Tampoc serem motius de titulars noticiosos.