Envelliment o eugenèsia social

Els nostres majors moren per milers en residències de gent gran i centres geriàtrics. Les últimes xifres apunten a uns 8.500 morts, dels quals més de la meitat corresponen a la Comunitat de Madrid. És una tragèdia desconsoladora, a la qual s'uneix la misèria política dels responsables polítics autonòmics.

El passat 26 de febrer la Comunitat de Madrid donava compte del segon cas positiu per COVID 19 a la regió madrilenya. Des de llavors el nombre de decessos ha augmentat més que exponencialment. Però, utilitzant el recurs dels barroers polítics de moment, es mira cap a un altre costat (més concretament al govern central) posant en pràctica una vegada més el diabòlic joc de l'evitació de la culpa (blame avoidance). Cal recordar que la Comunitat de Madrid disposa de competències plenes en Sanitat, que inclouen la gestió d'epidèmies a la regió. És a dir, la resposta a les incapacitats pròpies és que els responsables són els altres, sobretot si el seu color polític és diferent. Compte si ets vermell o blau, no capaç o incapaç. Mesquí.

Poc val que es reiteri que el nostre Sistema Nacional de la Salut està avaluat com un dels millors del món, malgrat el que contradiuen il·lustres col·legues sociòlegs gasetillers de l'última fornada catastrofista. Tot serveixi per pontificar sense el requerit suport de l'evidència empírica. Descoratjador.

Una lliçó principal sí que ha de col·legir en veure els milers de taüts a les sepulcrals dependències del Palau de Gel o la futura Ciutat de la Justícia. I no és altra que la de la gran fallada de coordinació sociosanitària --i no solament sanitària-- amb la qual es pretén acabar amb la massacre dels nostres longeus ciutadans. Neix això d'una entesa compartimentalitzat de les polítiques públiques, en què cada ministeri o negociat s'atrinxera amb les seves competències en mode patrimonialista. Les meves funcions són les meves, no les comparteixo amb ningú. Erroni.

És essencial analitzar quins mecanismes de coordinació entre els diferents nivells de govern i els diferents sectors de política pública són necessaris per a plantejar una resposta eficaç en situacions de crisi com la provocada pel coronavirus. Aquesta coordinació ha de produir-se en les tres etapes principals de gestió d'una crisi:

1. Comprendre el que ha succeït, el que està succeint i el que pot succeir a continuació.

2. Prendre decisions i aplicar-les de manera coordinada, determinant quins esforços col·lectius s'han de realitzar en resposta a la crisi i assegurant que s'apliquin de manera coherent.

3. Construir socialment la "definició" de la crisi, la qual cosa, amb independència d'altres implicacions, i en termes de gestió, pot comportar importants conseqüències a l'hora de garantir que les decisions siguin intersectorialment acceptables; en escurçar o allargar la durada de la crisi; i en reduir o ampliar els objectius dels resultats perseguits.

La inacció d'una perspectiva com la descrita és una acceptació, encara inintencionada, de les tesis eugenèsiques. Recorden vostès les proclames d'aquells científics anglesos (Ex. Francis Galton) que proposaven la millora de la raça humana, i que van establir les bases justificatives de les monstruoses pràctiques dutes a terme pels nazis a fi de preservar la raça pura ària...?

L'origen de l'eugenèsia moderna (els antics espartans ja tiraven pel barranc als nascuts tolits o amb malformacions) s'associa al darwinisme social de segle XIX. En paraules simples, les propostes eugenèsiques són les d'eliminar a aquells ciutadans que no arriben uns estàndards físics o mentals prefixats pels cànons de les elits i classes hegemòniques de la societat. O, simplement, d'aquells que ja 'sobren' i no aporten res especial a la insaciable taxa d'acumulació capitalista. O sigui els vells.

Naturalment les consideracions culturals passen a un segon pla. A Itàlia i Espanya procurem cuidar als nostres majors. Les investigacions ho repeteixen fins a la sacietat. Les nostres atencions i cures estan altament legitimats i formen part de la nostra filosofia de vida i la nostra civilització. Per a nosaltres la gent gran són una prioritat i volem que visquin bé tot el que es pugui. Els eugenèsics, en canvi, volen posar data de caducitat a les seves vides. Es tractaria d'allisar, en altres paraules, els seus cursos vitals: ¿75, 80, 90 anys? Quina seria l'edat 'raonable' perquè els nostres pares i avis passessin a criar malves...?

I entre nosaltres, amb un voluntarisme sovint artificiós s'advoca el canvi del nostre model de benestar mediterrani perquè tots siguem escandinaus. És a dir canviar axiològicament de la nit al dia el nostre sistema de valors per aquells del septentrió continental. Legítim és proposar-ho. És just aconseguir-mitjançant la eugenèsia social, encara que sigui passiva?

Permeteu-me una nota personal. De manera altruista, i des de fa anys he format part del Comitè Assessor Científic del programa de recerca europeu, 'Més anys, Millors Vides' (JPI MYBL). L'enunciat del programa científic explica sintèticament el seu afany per estimular la vida decent de la nostra gent gran i promocionar el que, eufemísticament, es denomina com 'envelliment actiu'. En aquesta iniciativa científica estan involucrats molts països de la UE, i també Canadà. El secretariat administratiu està radicat a L'Haia, país amb un govern infame que es nega a la mutualització dels coronabons. La meva dimissió d'aquest Comitè per motius morals s'ha d'interpretar com un 'crit' de rebuig cap a un enteniment del Model Social Europeu com autointeressat i nacionalista. Sense solidaritat no hi ha Europa unida. Només resta l'Europa dels mercaders, de l'evasió fiscal i l'explotació de les posicions financeres d'avantatge d'alguns corruptes bàrbars de nord. Mentrestant, continuen morint la nostra gent gran. Els sentiments de dolor compten poc en aquest món del despietat capitalisme fal·laç. Penós.