Més Estat, més Europa

A mesura que es perllonga el confinament, augmenta la inquietud sobre el "dia després". Els pronòstics són cada vegada més ombrívols. L'FMI vaticina per a Espanya una caiguda del 8% sobre el PIB i unes xifres d'atur que superarien el 20% de la població activa. Ara per ara, és impossible tenir cap certesa al respecte; saber si hi haurà una recessió... o si el món s'enfonsarà en una perllongada depressió. L'única cosa predictible és que la pandèmia tindrà un impacte econòmic i social de gran magnitud. Singularment, en un país com Espanya, donada la importància de sectors com el turisme i la vulnerabilitat d'un vast teixit de petites empreses i autònoms. A hores d'ara, sembla evident que les mesures adoptades pel govern -des de l'agilització dels ERTO i la concessió d'avals fins a la imminent posada en marxa d'una renda mínima- només podran atenuar la devastació. En part, per la dificultat que comporta distribuir aquest ventall d'ajuts. També per la gestió dels bancs, que moltes vegades utilitzen els avals per sanejar la seva pròpia cartera de crèdits en lloc de fer-los fluir cap a les empreses. Sobretot, perquè l'aturada afecta tots els sectors.

Conscient de les dificultats que s'acosten, Pedro Sánchez ha llançat la idea d'establir uns grans acords per a la reconstrucció entre els diferents actors polítics i socials i les administracions públiques. Tot i la disparitat d'època i context, el record dels Pactes de la Moncloa de 1977 -que van contribuir en el seu dia a contenir una inflació desbocada i van encarrilar la transició democràtica- està en ment de tots. La proposta està tenint bona acceptació entre una angoixada opinió pública. No obstant això, les crítiques i reticències han refermat: tant per part de la dreta com de les formacions nacionalistes basques i, sobretot, catalanes. Està per veure fins quan serà sostenible aquesta actitud. Encara que, en comparació amb altres països, l'actitud de l'oposició a Espanya és cridanera: tot i la tragèdia, Casado i Abascal -com, en el seu particular registre, Torra i Puigdemont- semblen preocupats sobretot per desacreditar l'acció de l'executiu.

Més enllà que aconsegueixi quallar o no la idea d'uns pactes, comencen a albirar-dues sortides a la crisi. El PP ha llançat ja la consigna: "Baixar els impostos". Però, amb la caiguda de l'activitat, caurà també la recaptació de tributs. I ho farà just en el moment en què més imperiosa serà la intervenció de l'Estat, no només per reforçar uns serveis públics erosionats per les polítiques d'austeritat, sinó per reactivar i reorientar l'economia. El paper dinamitzador dels poders públics serà determinant. Molt al contrari del que preconitzen les receptes neoliberals, serien necessàries una reforma tributària progressiva i una acció efectiva contra l'elusió fiscal de grans fortunes i corporacions. Un esforç necessàriament coordinat amb Europa. L'Estat haurà d'endeutar -i molt- per fer front a la despesa sanitària i a la nova situació. No obstant això, quan més creix l'exigència de solidaritat, el PP i la dreta catalana s'alineen al Parlament europeu amb els que s'oposen a l'emissió de deute mancomunada.

La discrepància planteja sobre en qui ha de recaure els sacrificis. Una vegada més sobre els treballadors i les classes populars? Però aquest "retorn de l'Estat" suscita igualment problemes puix que es refereix a la crisi territorial, que segueix latent. I és que un pla de reconstrucció exigiria estreta cooperació i lleialtat entre les diferents administracions - govern central, autonomies i municipis. És a dir, un esperit federal. Els diferents nacionalismes perceben aquesta cultura fraternal com una amenaça per als seus discursos, sempre disposats a inflamar amb la invocació d'algun greuge. El 1977, Jordi Pujol va ser un dels valedors dels Pactes de la Moncloa. No serà ara el cas dels seus hereus polítics. Les forces independentistes necessiten mantenir un clima de tensió amb Espanya per conservar el poder autonòmic. I alguns somien amb un episodi de debilitat de l'Estat per a un nou intent secessionista. No serà gens fàcil avançar cap a uns acords, per necessaris que siguin. De moment, són sobretot l'esquerra i el moviment obrer que estan apostant per aquest camí.