divendres, 26 de febrer de 2021

Apunts de la crisi del COVID-19 amb ulleres liles

Alba Garcia Sánchez

Davant la crisi del COVID-19 torna fer-se evident que les desigualtats estructurals existents, classe social, gènere i situació migratòria, les hem de tenir molt presents al llarg de la gestió de la crisi i la situació d’emergència, així com també alhora de fer la reflexió que ens cal per a plantejar com superar-la un cop finalitzat el confinament.


Ccoo 41073 1


De la situació de partida n’ha parlat molt el feminisme que fa temps que posa sobre la taula que cal fer un canvi de mirada i un canvi de model econòmic i productiu canviant de paradigma i posant al centre les persones i les seves necessitats i no pas el capital i el benefici.


Tant la manera d’afrontar una crisi sense precedents com aquesta, com les propostes que es puguin plantejar per amortitzar les seves conseqüències, han de comptar amb la mirada feminista.


Una mirada feminista que necessita indicadors de gènere per poder analitzar la situació amb objectivitat i fora d’aparents neutralitats androcèntriques. Des de NNUU fins l’activisme feminista a Catalunya s’està advertint que l’impacte de gènere ha estat, és i serà de grans dimensions en aquesta crisi i quan ens en sortim.


Altres epidèmies com l’ Ébola o el Zika ja ens ho han ensenyat abans. Les desigualtats de partida s’agreugen i impacten de manera ben diferent en les dones en totes les seves diversitats. La mirada feminista és imprescindible fins i tot quan analitzem l’exposició al virus. Alguns estudis mèdics ja ho han fet per analitzar els motius de les morts en homes i dones que són diferents, apuntant que aquestes diferències tenen mes a veure amb motius socials que biològics. Una altra anàlisi que s’ha fet és sobre l’augment de vulnerabilitat de les dones en situació de violències masclistes o les famílies monoparentals que ja són col·lectius en risc.


És evident que el mon canviarà i que el que es considera “normalitat” també haurà d’experimentar canvis. Cal implicar el moviment feminista en que siguin canvis estructurals que ens permetin transformar d’arrel un sistema, el capitalista i patriarcal, que devora les persones deixant-les sense drets, dignitat, amb minses condicions de vida i fins i tot sense vida; un sistema que també destrueix la natura esgotant de manera salvatge els seus recursos en benefici d’un petit grup de població que s’enriqueix mentre que la majoria de la gent s’empobreix.


Com assenyala l’economia feminista, la vida i la societat no es podrien entendre ni serien viables sense el treball de cura que garanteix la reproducció de la vida humana, una part important de les necessitats bàsiques de les persones i que les persones estiguem en condicions de participar en el treball remunerat. En altres paraules, el treball de cura és imprescindible per a la sostenibilitat de la vida.


El patriarcat se sustenta, entre d’altres fenòmens, en el de la divisió sexual dels treballs. Sabem que malgrat les dones s’han incorporat amb força al mercat laboral, el treball de cura o domèstic familiar el continuem fent majoritàriament les dones tant de manera remunerada com no remunerada.


Tot i els importants avenços en l’empoderament individual i col·lectiu de les dones, i amb la força col·lectiva dels darrers 8M que ha posat a l’agenda política, social i laboral les desigualtats de les dones i la necessària transformació per aconseguir una societat justa i democràtica, la realitat continua sent tossuda i és més que probable que les dones sortim d’aquesta crisi amb més desigualtats socials.


La vida no seria sostenible sense els treballs de cura cosa que s’ha fet més que evident en el context de crisi pel coronavirus. La pandèmia només ha fet aflorar la fragilitat i la vulnerabilitat de la vida i ha evidenciat que el model econòmic, productiu i polític neoliberal en el que vivim menysté les cures tot i sent imprescindibles. Aquest menysteniment es mostra la precarietat i desigualtat en la que està el treball de les dones i explica per què les polítiques públiques i socials, els macropoders que organitzen el món, no han posat en el centre les persones i la sostenibilitat de la vida com objectiu clau. La crisi del COVID-19 ha posat en evidencia la profunditat de la crisis de cura.


Aquest dies s’han visibilitzat les condicions laborals de les persones, majoritàriament dones, que en aquest període treballen en els sectors anomenats essencials. Segons l’Observatori Dones Empresa i Economia de les 715.000 persones a Catalunya que constitueixen la primera línia, un 65% son dones. 200.000 persones són personal sanitari i d’aquest el 70% són dones, de les 44000 persones que treballen en centres per a la gent gran o persones malaltes el 84% , de les 26000 professional de serveis socials el 80% són dones, de les 135000 persones que treballen en establiments d’alimentació el 64% són dones i el personal de neteja el 86% són dones.


Els sectors de la cura són els mes feminitzats i precaritzats donant-se la paradoxa que són els que poc a poc a cop de decrets s’han anat declarant essencials des que es va declarar l’Estat d’alarma. Però alhora són els sectors amb pitjors condicions laborals i retributives. Les treballadores dels sectors de l’atenció a la dependència, l’atenció social, la salut, la neteja, el lleure, l’educació, el comerç, el treball a la llar, esdevenen els col·lectius en situació més precària durant la crisi i possiblement en la sortida de la crisi.


El treball de cura és invisible, no valorat socialment i es realitza en situació de precarietat: Les polítiques publiques no donen resposta a les necessitats bàsiques de les persones ja que el treball de cura a l’espai remunerat és insuficient i pràcticament tot es realitza en condicions de subcontractació i en condicions de precarietat.


La incorporació massiva de les dones al mercat de treball i la falta de polítiques públiques que donin resposta a les necessitats bàsiques de les persones han provocat que a la nostra societat hi hagi una crisi clara de les cures, que està sent mitigada parcialment pel treball de les dones migrants, realitzat en situacions extremes de precarietat (salaris, horaris, prestacions socials…) i molts cops deixant, als seus països d’origen i a càrrec de les seves xarxes socials, persones que necessiten ser cuidades (Cadenes de les cures).


Per què, si els treballs de cura, tant si son remunerats com si no son remunerats, estem d’acord en que son centrals i vitals per a la sostenibilitat de la vida, no tenen el reconeixement i el valor que els hi correspon?


Haurem de exigir i exigir-nos la reflexió que comporta respondre aquesta pregunta.

Hem de fer un pas endavant i capgirar el centre d’interès que organitzarà el model social i econòmic que haurem de dibuixar per sortir de la més que probable recessió econòmica social i política que esdevindrà després del coronavirus.


Tots els agents socials, econòmics i polítics hauran de fer un esforç per establir una altra “normalitat” i més enllà dels gestos entranyables dels aplaudiments des de cada balcó o finestra arreu per a expressar, des de la realitat del confinament l’agraïment a la generositat i professionalitat de les persones que estan garantint la nostra salut, seguretat i alimentació, ara cal donar visibilitat i centralitat a la sostenibilitat de la vida.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH