Un món mai imaginat

El context general

És un fet indesmentible, que el debat sobre la pandèmia del coronavirus (COVID-19) es va imposar amb una força inèdita en l'escenari internacional, regional (ALyC) i en el pla nacional (Xile) des de fins de gener a la data. Els efectes d'aquesta pandèmia, la seva gestació, irradiació i desenvolupament infecciós a nivell planetari han dominat les principals notícies dels mitjans de comunicació, escrits, de la TV, de les xarxes socials d'una manera mai vista en la història recent. Xile, no ha estat l'excepció a aquest fenomen mediàtic, molt per contra, observem una hiper saturació del tema del COVID-19. La premsa nacional i els mitjans de comunicació han explicitat de manera exhaustiva tot el relacionat amb el desenvolupament d'aquesta crisi sanitària, posant l'èmfasi en l'origen, en el desenvolupament d'aquesta pandèmia i, en les comparacions -suposadament exitosa- de la gestió nacional amb la d'altres països. S'ha documentat de manera detallada la realitat d'aquest virus en els països centrals, la Xina, els EE.UU., Itàlia, França, Espanya, Alemanya, així com d'altres països europeus, asiàtics i llatinoamericans i, en alguns moments ha resultat esgotadora l'exposició sobre aquesta pandèmia.

En aquest escenari, el debat i interès de la realitat internacional ha estat absorbit preferentment pel desenvolupament d'aquesta pandèmia sanitària i, per la lluita hegemònica de les dues grans potències d'aquest segle XXI, la Xina i els EE.UU.. Qüestió aquesta, que des de l'assumpció a la presidència de Trump (2016) es venia aguditzant, primer amb l'anomenada guerra comercial entre aquestes dues nacions, i després, en l'actualitat, sobre les "responsabilitats" de la Xina en la suposada "propagació" de virus.

El pre crisi del coronavirus

No s'ha de defugir, que previ a la crisi d'aquesta pandèmia, en particular la regió llatinoamericana, en l'últim trimestre del l'any passat, a Amèrica de Sud i particularment a Xile -però també en alguns països europeus- es van observar forts revoltes i esclats polític-socials d'envergadura. D'aquesta manera, confrontada l'hegemonia i el model neoliberal en els seus més diversos aspectes, per massives mobilitzacions socials i polítiques.

Així es va constatar en l'acció dels moviments socials indigenistes a Equador, en les protestes a Colòmbia, al Perú i, la resistència de sectors importants de la societat boliviana al govern de facto de | Áñez, en aquest país. Argentina, nació estratègica en les relacions bilaterals per a un país com Xile, iniciava una nova era amb el govern d'Alberto Fernández. Brasil, amb la política duta a terme en un any i mig de govern de l'ultradretà Jair Bolsonaro, era objecte de preocupació per a les sensibilitats democràtiques i progressistes a la regió. Xile amb el seu 18-O (octubre al 2019) iniciava un esclat polític social inèdit en la seva recent història republicana.

Tot aquest context d'agitació regional i nacional, ha quedat postergat, més no extingit, per la crisi pandèmica del COVID-19. Fins i tot avui amb algunes metròpolis amb confinament extrem per les quarentenes com a Santiago, Quito, Rio de Janeiro i altres ciutats brasileres, la protesta social ha tornat a ser una protagonista en la denúncia de les mancances de polítiques públiques de salut, de protecció social i , per la lluita contra la fam, la misèria i, la desigualtat extrema en aquestes regió del món, descarnadament exposada pel virus en curs.

La crisi sanitària actual i el post pandèmia

Aquesta crisi, entre altres aspectes, ha posat en relleu les insuficiències estructurals dels Estats nacionals, alguns d'ells a Europa, als EE.UU. i, en la gran majoria dels països llatinoamericans. Amb l'objectiu de poder enfrontar de manera eficaç la crisi sanitària i, les conseqüències d'aquesta moltes nacions han fracassat estrepitosament. Les dades durs de la pandèmia, la quantitat d'infectats a nivell planetari, el nombre de morts, impacta brutalment l'escenari internacional. Països, com els EE.UU., sobrepassessin els 100 mil morts, convertint-se aquesta com el Vietnam de segle XXI per a l'administració de Trump. La indolència d'un cap d'Estat, tipus Bolsonaro que amb la gravetat d'aquesta pandèmia ha portat a Brasil a un trist segon lloc en la quantitat de decessos.

L'opinió pública internacional mira horroritzada la gestió d'aquests dos caps d'Estat, així com d'altres, que han privilegiat des dels seus inicis el desenvolupament econòmic per sobre la salut dels seus ciutadans. Aquesta política, de privilegiar més els interessos econòmics i no la salut de la població, està tenint resultats desastrosos per a una important quantitat de nacions, com ha estat el cas de la gestió de govern xilè, equatorià i, en alguna manera, el peruà.

A la fi del dia, els costos econòmics i financers d'aquesta pandèmia seran moltíssims més alts que si s'haguessin optat des d'un principi a preservar la salut dels habitants. Segons informes del FMI, hi haurà una recessió mundial d'un -3% del PIB, desagregant: EE.UU. un -6%, Xina una recessió d'aproximadament d'un -6%, la Unió Europea en un -7,4% del PIB. D'altra banda, països que van optar per quarantenes estrictes des d'un principi, suport sanitari i econòmic als seus ciutadans com Corea de Sud, Japó, Xina, Taiwan, Vietnam, a nivell europeu com Portugal, Alemanya, països nòrdics a excepció de Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Islàndia, i finalment l'exitós model de contenció de virus a Nova Zelanda han aconseguit sortejar amb èxit aquesta pandèmia fins al moment.

Menció a part, és que molts d'aquests països nomenats són governats per primeres ministres dones, que amb una sensibilitat política i de gènere notable han aconseguit un èxit i merescut reconeixement. Caldria afegir a més, que han comptat amb els Estats de Benestar robustos pel que fa als sistemes de Salut i de Protecció Social que el neoliberalisme no ho desmuntar. En el pla llatinoamericà pel que fa al combat a aquesta epidèmia, amb dificultats i entrebancs, ha estat reeixida la gestió dels governs de Costa Rica, Paraguai, Cuba i Argentina.

Síntesi

Segurament hi ha una gran quantitat de factors que s'hauran d'assumir en el període pos pandèmia, com les mancances de l'Estat liberal i dels sistemes democràtics en moltes nacions. També caldrà analitzar política i conceptualment la reivindicació d'un Estat més protector, més benefactor dels seus ciutadans. Hi ha la opinió, que no es podrà tornar a l'Estat Subsidiari neoliberal de l'era pre pandèmia. Segons l'opinió d'analistes i experts aquesta pandèmia ha portat la reivindicació de l'Estat de Benestar com a factor determinant per a enfrontar de millor manera l'actual COVID-19 com altres pandèmies que estaran en curs en els propers temps.

Un aspecte important d'analitzar, serà el debat intel·lectual, filosòfic i polític que aquesta crisi ha engendrat. Destacables són les opinions i postures d'un món post pandèmia per part de personalitats com el filòsof eslovè, Slovoj Zizek, l'acadèmic i filòsof sud coreà, Byung-Chul Han, l'historiador i filòsof israelià, Yuval Noah Harari, la canadenca Naomi Klein, el historiador britànic, Timotthy Garton Ash, el filòsof italià, Giorgio Agamben, el sociòleg portuguès, Boaventura de Sousa Santos i, per cert, a l'intel·lectual alemany exponent de l'Escola de Frankfurt, Juergen Habermas, entre molts altres europeus, nord-americans i llatinoamericans. Aquest interessantíssim debat, quedarà pendent per a un futur no tan llunyà.