El submarí groc

Normalment, hauria de ser una bona notícia el fet que es constitueixi un espai plural de reflexió en el camp de les esquerres. No caminem sobrats de debats estratègics. Caldrà veure, però, si podrem incloure en tan joiosa celebració el naixement de l'Institut "Sobiranies", presentat aquesta setmana en societat de la mà de dos dels seus principals promotors: els ex-diputats d'En Comú-Podem i de la CUP , Xavier Domènech i Quim Arrufat.

En realitat, no seria raonable esperar d'aquest Institut cap aportació de pes a la ciència política. I no perquè els seus integrants no siguin prolífics - entre ells s'expliquen coneguts polítics, com Gerardo Pisarello, Gemma Ubasart, Ricard Gomà, Gala Pin o Anna Gabriel -, sinó perquè l'autèntica finalitat d'aquest espai no és l'anunciada exploració intel·lectual de "noves hegemonies ". No. "Sobiranies" és una peça més d'una atzarosa maniobra política la finalitat seria contribuir a la formació d'un govern d'ERC, a què s'incorporarien els comuns i, d'una manera o altra, la CUP o els seus entorns socials. Quim Arrufat ha negat vehement que es tracti d'això. Però la veritat és que el soci capitalista d'aquest artefacte és el conegut empresari Jaume Roures - Mediapro -, amb molta mà a TV3 i algun que altre ensopegada amb la justícia federal americana. Roures ja va fer en el seu dia de Celestina, afavorint a casa seva la trobada entre Pablo Iglesias i Oriol Junqueras. D'altra banda, qui conegui l'espai dels comuns sabrà que allà, iniciatives individuals, poquetes. El que es mogui sense rebre consigna del nucli dirigent "no surt a la foto" - ni apareixerà en una propera llista electoral. La presència de diputats i persones afins a aquest nucli certifica que "Sobiranies" forma part de la política oficial. (Per descomptat, ni discutida, ni votada en part alguna. Però això no la fa menys imperativa. Només cal veure els aplaudiments que la iniciativa ha rebut a twitter. Tothom sap ja a què atenir).

El paper de Jaume Roures com munyidor de tots aquests moviments no és intranscendent. Antic camarada de la Lliga Comunista Revolucionària, Roures podria ser l'exponent d'algunes curioses evolucions individuals que s'han donat en els processos d'esgotament i descomposició d'antigues organitzacions d'extrema esquerra. Heus aquí un individu espavilat, empresari d'èxit en el món audiovisual, però que mai ha perdut el gust per la política.

Probablement, segueixi considerant-se a si mateix com un revolucionari trotskista. Però, per descomptat, si alguna cosa li queda d'això, ha de pertànyer a la tendència mefistofèlica. És el tipus de personatge amb un ego monumental, que es creu capaç de manipular la història i al conjunt dels actors polítics gràcies a la seva astúcia innata, als diners que maneja ja la seva cosmovisió, adquirida en aquella llunyana escola de formació marxista que compartim en la nostra joventut. Roures ha estat a fons amb el "Procés" independentista - ha estat un dels grans propagandistes de el relat èpic de l'1 d'octubre. En els seus moments onírics, percep al moviment nacionalista com un factor de desestabilització del "règim de l'78", susceptible d'obrir una crisi institucional i desencadenar una dinàmica constituent a Espanya.

La idea d'un govern d'ERC forma part d'aquests somnis a què es pretén obrir pas a força de maniobres. En realitat, s'està buscant una difícil conjunció astral. Caldria que ERC, reconfortada per les enquestes, contemplés una nova aliança i s'emancipés de la tutela convergent. Perquè ERC donés tal pas, caldria també que el seu lideratge fos inqüestionable. Els comuns haurien, doncs, atenir-se a un paper subaltern, tractant d'arrossegar a la CUP i aportant un accent social a aquesta aliança. El PSC, massa distant de l'independentisme, però els escons serien indispensables per compondre una majoria de govern, hauria de circumscriure a un suport extern, sacrificant-se en nom de la governabilitat de l'Estat.

Qualsevol pot veure que semblant "pla" té molt de conte de la lletera. En els mesos que ens separen de les pròximes eleccions catalanes poden passar moltes coses. L'escenari en el qual es desenvoluparan és de el tot impredictible. Qualsevol de les peces d'aquest trencaclosques pot caure de la taula. No obstant això, el somni té efectes pràctics. L'equip dirigent dels comuns flirteja amb ella perquè d'alguna manera li resol el problema de la seva indefinició estratègica, omple el buit existent amb una perspectiva, per incerta que sigui. I, d'altra banda, la il·lusió de situar-se en els voltants d'un govern d'ERC expressa l'anhel de tota una promoció de quadres de formació universitària, abocada a la precarietat, i que necessita resoldre el seu particular "qüestió social" a través de la política. La qual cosa és molt humà i no hauria de ser objecte de judicis morals. El problema és que tot un projecte, que havia irromput amb la pretensió de revolucionar la "vella política", acabi totalment condicionat per tals misèries materials.

Ja veurem si el xiringuito de Roures resol alguna situació particular. En qualsevol cas, qui paga mana. Però els efectes negatius de la maniobra afecten el conjunt de l'esquerra. L'esquerra alternativa es deixa satelizar pel lideratge de la petita burgesia nacionalista.

Amb això, afebleix el pol d'una esquerra social i federalista. El PSC no entra en el radar de "Sobiranies". Però no per federalista - aquesta paraula està proscrita -, sinó per "jacobí". 

D'aquesta manera, comença a escriure un nou relat que subsumeix el conflicte social: sobiranistes - és a dir, progressistes - davant centralistes de dubtoses credencials democràtiques. La intel·lectualitat de l'Institut ja s'encarregarà d'elaborar vacuïtats sobre "el país que volem". Fullaraca. Però, si la socialdemocràcia acaba sent l'única formació que enarbora la perspectiva federal, la seva força i viabilitat quedaran profundament minades. Amb matisos i accents diversos, aquesta bandera ha estat, històricament, la del conjunt de el moviment obrer i les forces progressistes a Catalunya. De la mateixa manera que l'hèlix no pot impulsar l'embarcació si una de les seves dues pales es trenca, la socialdemocràcia no podria acaparar tot el camp de l'esquerra, ni vertebrar un espectre social federalista prou ampli i determinat ... si l'esquerra critica es enredase en les malles del nacionalisme.

L'esquerra no pot renunciar a l'objectiu de governar Catalunya amb el seu propi projecte, enfilat en la convivència amb la resta dels pobles d'Espanya. En aquest camí, podrà i haurà de pactar amb altres forces, incloses les nacionalistes. Però ni la independència, ni qualsevol intent secessionista, caben a l'agenda d'un govern on estigui l'esquerra. Assentats sobre un ferm suport en la societat, els federalistes són capaços de pactar millores substancials de l'autogovern amb els partits independentistes. Però, si aquests són hegemònics, el risc d'una nova aventura estarà sempre aquí, latent, a l'espera que sorgeixi una altra finestra d'oportunitat.

Els temps que s'acosten - durs per a les classes populars i de sotsobre per a les classes mitjanes - seran propicis a xarlatans i taumaturgs. És possible que una propera contesa electoral llanci de nou una majoria d'escons independentistes, en aquest cas hi hauria moltes possibilitats que els germans enemics s'entenguessin un cop més per seguir mamant de les mamelles autonòmiques. Les somnis només haurien servit llavors per debilitar les opcions de l'esquerra. Encara que potser es tracti d'això, ja sigui per càlcul o per estúpid oportunisme. El submarí groc del capità Nemo Roures salpa amb la missió de torpedinar l'alternativa federal.