Venjança

Sense gairebé res de glòria, van passar el record de l'expropiació petroliera, del natalici de Benito Juárez - model retòric de el president actual de Mèxic- els dies de l'infant, la mare, el pare, els metges, les infermeres, les llevadores, les àvies -el dia d'ahir- i fins de l'advocat. Dels internacionals d'entre febrer i juliol -del braille, de l'educació, del càncer, en contra de la mutilació genital femenina, de la dona i la nena en la ciència, de la ràdio, en record i condemna de l'holocaust, de l'autisme, de la llengua espanyola, anglesa, xinesa, russa etc., dels vols espacials, de la llibertat de premsa, de les famílies, de les abelles, de la bicicleta, en contra de la pesca il·legal ... .ufff- ni parlem, totes aquestes remembrances, fins i tot sense pandèmia, molt difícilment han donat a la humanitat alguna cosa més que despeses i discursos vacus. Què mou als homes i dones de l'època de la covid-19 per alegrar?

Alguns personatges de les democràcies actuals, van escollir als seus governants en funció de la venjança. Van abundar els trànsfugues que van deixar les files dels seus partits o grups d'origen per anar darrere de qui va oferir justícia, no corrupció, no impunitat i a el cap dels mesos s'han adonat el allunyat de la veritat d'aquesta oferta, havent de patir a canvi més inseguretat, menys garanties de salut, pèrdua de llocs de treball, fallida de negocis que comptaven dècades d'exercici i sobretot una venjança més òbvia però no en contra d'aquells que desitjaven els pobles castigar sinó contra la classe mitjana treballadora, els esforçats que han aconseguit l'èxit personal, familiar i social. Es tractarà ara de venjar-se dels subjectes habilitats per a la persecució fiscal, cívica, civil o mercantil? Com visualitzes la teva pròpia venjança per haver perdut un fill per al qual no hi havia medicaments? Què voldria que li passés als que suposa autors de la mort de la seva esposa o mare a causa d'un pèssim sistema de salut? Imagines que els afecta com autoritats el qual violents encaputxats pintarrajen o trenquin monuments i en general béns que no els pertanyen, amb l'excusa de la llibertat i la via lliure el seu enuig?

Cada vegada sembla que ens acostumem millor als crits, els insults, les lesions i fins a la mort d'aquells la possessió d'unes monedes ens produeix enveja i sense cap possibilitat d'un reclam sensat, mesurat i institucional; el mes probable és que acabem habitant un món devastat, en ruïnes i sense possibilitats immediates d'equilibri en la producció i la distribució dels béns que podem obtenir de la feina i la terra. Com és que arribem a aquesta guerra en contra de nosaltres mateixos? Quin futur li espera a l'empleada domèstica que s'ufanava de el robatori d'efectiu -va arribar a ser de 20 mil pesos l'última vegada- que li feia al seu "patrona" de la tercera edat que per anys li va donar feina? Vas a desgastar les teves energies a perseguir aquest tipus de delinqüents mediocres -com els que et assalten en el transport públic o es porten 2,000 pesos de la fleca o la botiga de conveniència- arriscant fins i tot la teva integritat física?

Ara que un nombre considerable d'empleades domèstiques es van quedar sense feina és veritablement inspirador, documentar les entrevistes que aquests personatges realitzen amb els seus possibles "patrons". "Miri jo sé fer tot el quefer, però no m'agrada que em estiguin veient, ni dient-me com volen les coses; arribo a les 9 o 9 i mitja i em vaig a les 2. "Per això són 500 pesos, si no li sembla doncs no em faci perdre el meu temps" ¡¡¡!!! O l'altra que diu: "Doncs a veure que proposa, perquè la seva casota és molt gran -com si se li anés a demanar carrergar-la- i si em surt amb una jalada doncs és que Vostè és una abusiva explotadora". Després aquest tipus de persones desocupades, a les quals pe la covid, ja no els han donat els suports que rebien per assistir a mítings electorers o per ser mares solteres, al·leguen coses com "bo ja res és gratis senyor (a), si vol que jo li treballi val més que aclarirem que es tracta perquè ja veu que ara ja ens protegeixen les lleis ". La majoria d'elles provenen de "empreses" que d'entrada li cobren 3,600 a qui vol "contractar algú de confiança" oferint que han estat investigades, que l'ocupador té possibilitats fins de 3 canvis i garantia que si saben treballar. Ah, però els mossos no canten malament les ranxeres, vam conèixer un que ocupava la meitat de la seva jornada parlant pel mòbil, obvi no escoltava quan li deien i si augmentava el to de veu per requerir-, apareixia plorós al·legant "no em cridi que no veu que estic malalt dels nervis "òbviament es va tornar a quedar sense feina. I un més que al demanar-li que pugés al terrat per escombrar i evitar embassaments en època de pluges, senyar obsessivament perquè deia que no es volia caure.

Quan per al remei el que fa falta és l'aplicació de la llei i qui dirigeix pregona petons i abraçades en contra dels criminals organitzats, l'únic que et queda en l'individual és protegir-te íntegrament i exercir de veritat el perdó. No la demagògia oral i pragmàtica des del punt de vista de la politiqueria al donar-los impunitat als molt dolents; sinó aquell en què cal el prec sincer a la part alta, l'exercici de l'educació quan se't presenti l'oportunitat i fins i tot l'acceptació de la pèrdua que suposa allò pel qual s'han obstinat els que ja no tenen remei. No és un sinó molts els casos que la història registra de personatges obsessionats, per exemple, amb un edifici per al domini van enganyar als propietaris, van abusar d'ells fins treure'ls o matar-los i ja en la seva possessió van acabar perdent-ho perquè era un bé mal hagut; o el cas d'aquest subordinat "obedient" que no té empatx a acomiadar desenes, sense importar la seva història ni antiguitat només perquè no vol enemistar-se amb el que té el major poder [1] [1] i li ordena reduir per estalviar encara que la veritable intenció sigui ficar als seus incondicionals. ¿I les autoritats judicials? Bé gràcies! diuen els que no van caure en la llista dels acomiadats.

Perdó o venjança, aquest és el dilema, tot i que el perdó no implica de cap manera que seguim acceptant passivament a qui ja sabem que no està en possibilitat d'aportar-nos res. Es pot perdonar, encara que això impliqui evitar creuar-se amb qui és tòxic. I en termes de participació democràtica suposa, que haurem de reflexionar millor per a la propera ocasió en que anem a decidir el sentit de la nostra elecció.