dissabte, 5 de desembre de 2020

Sentinelles a Varennes

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

El Parlament de Catalunya va celebrar ahir, 7 d'agost, a petició del President Torra, un Ple extraordinari per debatre de la situació creada per l'abrupta sortida d'Espanya del rei emèrit. No hi va haver massa sorpreses, en la mesura que només es podia esperar d'aquesta sessió el que finalment va passar: que la càmera es convertís en un circ preelectoral de tres pistes. A la primera, el govern de la Generalitat aixecava una espessa cortina de fum sobre la manifesta incompetència de la seva gestió dels estralls causats per la pandèmia, desviant l'atenció de l'opinió pública cap a la crisi que travessa la institució monàrquica. A la segona pista, es definia el frame de la propera contesa autonòmica: "República Catalana o submissió a una monarquia corrupta", expressió acabada d'una Espanya irreformable. A la tercera, es tractava de desacreditar a l'esquerra, socialistes i comuns, còmplices i esbirros de el "règim coronat del 78", aprofundint en les seves divisions.


El president de la Generalitat, Quim Torra (c), durant 1 ple de Parlament extraordinari sobre la monarquia.

El primer que cal dir és que semblant utilització injusta de Parlament no fa sinó contribuir a la degradació i al descrèdit de la institució. Una tasca d'erosió de la democràcia representativa molt pròpia dels temps populistes que vivim. D'altra banda, el nacionalisme sempre ha tingut una concepció patrimonialiste de les institucions de l'autogovern, que considera el seu particular mas: una poderosa maquinària on col·locar la seva gent i des de la qual teixir espesses xarxes clientelars.


De fet, el que es plantejava ahir de veritat era l'inici d'una nova batalla per mantenir el control d'aquests ressorts de poder. El debat sobre la monarquia només pretenia marcar perfil polític i començar a mobilitzar les bases electorals. Tothom sabia - i els partits independentistes els primers - que ni està a l'ordre del dia la caiguda de la monarquia parlamentària espanyola, ni de bon tros s'albira cap finestra d'oportunitat per a l'adveniment de la independència. Tot era pura retòrica i abundant demagògia per tapar les vergonyes domèstiques i apel·lar al sentimentalisme. El caràcter merament propagandístic de la sessió va aparèixer després de les votacions finals, quan es va saber que l'altisonant resolució promoguda per JXC, ERC i la CUP - que declarava que Catalunya era una República emancipada de la "monarquia delinqüent" espanyola - ni tan sols seria publicada en el Butlletí Oficial de Parlament. El seu lletrat major, Joan Ridao, ha advertit a la Mesa que, de fer-ho, incorreria en desobediència a les reiterades comminacions de el Tribunal Constitucional. Torra encara va aprofitar per protestar en nom de la "sobirania" sense restriccions que l'independentisme ha volgut atribuir a Parlament. Ridao, a l'igual que Torrent, president de la cambra, són membres destacats d'ERC, i era una bona ocasió per demostrar qui són els autèntics capdavanters de la independència. La CUP ni es va molestar a fer-ho. Era de nit i ja havia caigut el teló del teatret.


No obstant això, no per vàcua la sessió deixa de tenir un rerefons molt real. "L'operació sortida" de Joan Carles I no és cap banalitat. La presència de l'antic monarca, embolicat en una imparable successió d'escàndols i greus indicis de corrupció, esdevenia insostenible per a Felip VI, entestat a donar una imatge renovada de la corona, d'acord amb el seu acompliment constitucional. Tot sembla indicar que el rei emèrit es va resistir a emprendre el camí d'una expatriació que té aspecte d'acabar sent irreversible. La crisi de la institució resulta innegable i no podrà sostreure el debat a la ciutadania. Com a president de govern, Pedro Sánchez ha assumit la responsabilitat de la decisió de "deixar anar llast" per part de la Casa Reial. Un paper gens fàcil, que la voluntat de Joan Carles I de diferir l'anunci de la destinació final del seu periple no fa sinó complicar. El que jurídicament és impecable - una gestió d'aquesta naturalesa correspon en exclusiva a President de l'executiu i no està subjecta a la deliberació de Consell de Ministres - s'ha convertit, en el cas d'un govern de coalició, en un mal de cap. Sánchez no va informar els seus socis de govern, ni tampoc als ministres socialistes que no estiguessin directament concernits pel moviment en curs - interior, defensa i exteriors. Les protestes d'alguns ministres morats i, sobretot, dels portaveus de l'espai són conegudes.


Però, aquí també hi ha força sobreactuació i càlcul polític. Sense minimitzar la gravetat del problema, contràriament al que s'ha dit en diferents àmbits, ni l'antic monarca està "fugat" - ni tan sols està formalment imputat en les investigacions en curs -, ni està il·localitzable - encara que es retardi l'anunci del seva  nova residència -, ni podria sostreure a l'acció de la justícia. S'ha volgut marcar un adust perfil republicà, tractant de contrastar amb la suposada tebior dels socialistes, aferrats a la defensa de la monarquia parlamentària. No cal creure, però, que Unides Podem pretengui deixar el govern. Les conseqüències serien catastròfiques per a les esquerres. Tot i que cal anar amb compte amb les sobreactuacions, perquè de vegades un pot passar-se de frenada. Les denúncies de "deslleialtat" dirigides a Sánchez i els gestos d'indignació han procedit sobretot dels comuns. Ada Colau és persona molt donada a l'emotivitat - i aquest tema permet brodar un discurs des del sentiment, que en política és com el colesterol: a partir de certs nivells, resulta perjudicial. L'explicació resideix sobretot en la pressió que reben els comuns per part de l'independentisme, com es va poder apreciar en la sessió de Parlament - i a la qual es mostren moltes vegades permeables, en la mesura que la definició de l'horitzó estratègic i el projecte territorial de l'esquerra alternativa segueix sent si més no "vaporosa".


Ahir vam tenir exemple d'ambdues coses. L'independentisme es creix davant els escàndols de la monarquia i proclama la seva fe republicana amb un aire de superioritat moral i alçada democràtica. El cert, però, és que quan aquests mateixos partits van tenir l'ocasió de dibuixar els contorns de la seva República - el 6 i 7 de setembre de 2017 -, van esbossar un Estat de trets autoritaris, sense separació de poders, patrocinat pels prohoms del 3% i aspirant a sobreviure com a paradís fiscal. Si associem el concepte de república a un règim de progrés i garanties democràtiques, cal dir que la monarquia parlamentària de Felip VI és més "republicana" que l'engendro proposat per Puigdemont i la resta de forces independentistes. Els comuns mai s'han atrevit a dir les coses amb aquesta cruesa, a contrapel de les il·lusions de bona part de les classes mitjanes catalanes, esperant que una fracció de l'independentisme - ERC - acabés per allargar-los la mà. Però les coses no van per aquí: els de Junqueras senten de nou l'alè dels posconvergentes al clatell. La indefinició de l'esquerra alternativa redunda en una actitud acomplexada. En Comú Podem no podia votar la resolució incendiària dels independentistes - ni, per descomptat, fer-se ressò de les exigències de Torra perquè els morats abandonin el govern d'esquerres. El grup va tractar de compensar-ho amb una resolució que invocava una "República plurinacional". El que no vol dir gran cosa, perquè Espanya, amb monarquia o república, és objectivament una realitat plurinacional que reconeix la mateixa Constitució. Però plantejar el caràcter federal d'aquesta república significaria partir peres amb l'independentisme, afirmar sense embuts un projecte alternatiu i oposat a la secessió. A l'esquerra alternativa li tremolen les cames davant la perspectiva d'aquesta confrontació. I aquesta actitud constitueix una pèssima notícia: unida al discurs moderat que ha escollit el PSC, dona com a resultat una esquerra catalana que, en conjunt, dista molt d'aparèixer com un relleu creïble enfront de l'hegemonia nacionalista.


El moment és difícil. I la tardor s'anuncia endimoniat. És evident que Pedro Sánchez no vol obrir ara el meló del debat entre monarquia i república. No hi ha majories per a això. I, ja que a la societat es refereix, és de témer que la pèrdua irremissible de popularitat de la monarquia es conjugui molt més amb el descrèdit general de la política que amb un ascens de la consciència republicana. No hi ha cap destacament revolucionari aguaitant al Borbó a Varennes. No hem sortit de la pandèmia. S'acosta una greu crisi social i econòmica. La confecció dels pressupostos i la gestió dels fons europeus obriran el camp d'una difícil batalla política. Sembla evident que, en el pròxim període, l'independentisme seguirà jugant la carta desestabilitzadora de "com pitjor, millor", ni que sigui per preservar les seves actuals cotes de poder autonòmic. En aquestes condicions, el govern haurà de decidir quantes crisis està en mesura de gestionar alhora. Perquè una cosa és la indefugible exigència de transparència, de probitat i de submissió a l'imperi de la llei de la institució monàrquica ... i una altra obrir una crisi d'Estat en aquest marc general carregat d'incerteses. La Història és, per descomptat, impredictible i aquesta crisi podria acabar esclatant un dia. Però, ara per ara i malgrat tot, sembla més fràgil i amenaçat el govern progressista que la mateixa institució monàrquica. Fer política és decidir sobre prioritats. I assumir-les amb responsabilitat ... i sense complexos.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH