Pandèmia i evitació de la culpa

Es tracta d'una pandèmia simètrica. Ha afectat a tothom, sense diferències en els cinc continents. Naturalment, els seus efectes han estat devastadors en aquelles comunitats de ciutadans precaris i vulnerables, i en les persones sense un accés bàsic a sistemes de salut pública ia l'obtenció de recursos materials per a la seva supervivència. En el cas d'Europa, on es van manifestar amb contundència els seus efectes després de la identificació del Covid-19 a la Xina, la situació s'ha temperat fins que ha arribat la present 'segona onada' que ha agafat amb el peu canviat a sistemes de governs i governança, alguns dels quals sí que són asimètrics, centralitzats o descentralitzats.

En els dos països medul·lars de la UE (Alemanya i França), models del jacobinisme centralista i el federalisme cooperatiu, la incidència en les xifres de contagiats i morts varia, tot i que la suposada major eficiència germànica no ha evitat que els morts ja siguin gairebé de deu mil (a Espanya són el triple, fins a la data). Són molts, però comparativament pocs, si prenem en compte el grup que encapçala l'elenc dels països amb major letalitat ajustats amb el corrector demogràfic (Regne, Unit, Espanya, Itàlia, Suècia i França). Bèlgica és el primer país amb gran diferència respecte als altres països europeus.

Per cert, la simetria de la pandèmia s'exemplifica d'alguna manera en el cas de la centralitzada Suècia. Amb un enfocament de certa autosuficiència, el seu govern va aplicar al deslligar la pandèmia a inicis de l'any les tesis de la 'immunitat de ramat' (herd immunity). És a dir, en paraules simples, el pla de no fer res. Ja s'immunizarien els suecs de manera 'natural' com si d'una altra grip estacional es tractés. Només calia deixar passar el temps perquè el seu excel·lent sistema de salut pública s'encarregués d'atendre els casos greus, mentre el comú de la gent esquivaria individualment la letalitat del virus. Ara és un dels països on el nombre de mort han crescut proporcionalment més en els últims mesos.

És tan important el sistema de govern i governança en la lluita contra el Corona virus? La resposta és transversal i depèn més de l'eficàcia i eficiència de les administracions, siguin aquestes unitàries o compostes. L'evidència comparativa ho certifica sense pal·liatius. Hi ha federacions, com USA o el Brasil, en què la situació ha empitjorat dramàticament. Encara que a nivell subestatal hi ha exemples de 'bones pràctiques', com és el cas de la densificada ciutat de Nova York, on el governador Andrew Cuomo va propiciar mesures efectives. Però ja ha avisat que podria ordenar una altra vegada el tancament dels bars i restaurants a Nova York si el compliment de les estrictes normes en funcionament no millora.

En països descentralitzats i de governança multinivell, com és el cas d'Espanya, la gestió des de la institucions públiques de la pandèmia i els seus efectes s'ha convertit en un assumpte de confrontació política. I tal confrontació il·lustra molt bé les anomenades polítiques d'evitació de la culpa (blame avoidance) i la vindicació del mèrit (credit claiming) en la implementació de les polítiques públiques en els diversos nivells estatal, subestatal i local. Totes dues són eines analítiques que serveixen per explicar amb alt grau de plausibilitat del que ara s'enfronta al govern central i les CCAA, especialment pel que fa a l'evitació de la culpa.

Els polítics estan motivats principalment pel seu desig d'evitar la culpa del que entenen poden ser mesures impopulars, en comptes de prendre iniciatives que puguin ser proactives i efectives per lluitar contra la pandèmia. Naturalment, els estralls del virus són assumpte que escapen al control integral de les administracions involucrades. Però la 'negativitat' de les pràctiques de l'evitació de la culpa evita l'acció innovadora de polítics i polítiques. Es tracta, en suma, de passar-li la 'pilota' de la tragèdia causada pel Covid-19 a les altres administracions.

Un exemple de tal procedir el tenim en el rebuig de la majoria de la CA a l'oferiment del govern central de donar suport l'eventual establiment de l'estat d'alarma en el territori de la comunitat autònoma que pogués sol·licitar-ho. Es defuig per tots els mitjans el aparèixer davant els seus electors com a responsables dels ajustos dràstics que poguessin exigir aquestes mesures, tot i que algunes han vist elevar estratosfèricament la xifra de contagis en els últimes dies.

Aquestes pràctiques van en la direcció oposada als principis fonamentals de la Europeització com són la subsidiarització i la rendició de comptes democràtica (democratic accountabiliy).

Alguns observadors argüeixen que la recompensa -fins i tot electoral-- de la innovació excedeix els avantatges de la uniformitat característica dels models verticals tradicionals de l' 'ordeno-i-comandament' estatalista. És a dir, quan més gran és la necessitat per la innovació --de un nou problema o solució-- més gran és la lògica perquè aquesta funció l'assumeixi un govern subestatal. Però, en realitat molts d'aquests segueixen les directrius centralitzades que indiquen les jerarquies dels seus partits. Es va, així, a les pràctiques del eguidisme uniformitzat per no ser 'culpables' de les seves possibles arriscades decisions.

Mentre van estar operatives les conferències telemàtiques durant el llarg període de l'estat d'alarma, es va aconseguir una actuació eficaç en el seu conjunt. Però no oblidem que quan es va implementar la desescalada per fases, algunes CCAA de les de major pes poblacional van passar de la penúltima a l'última fase en un sol dia (¡!). Així ho van decidir creient que ja tot havia passat i que es tornava a la 'vella normalitat'. Ara no semblen voler córrer el risc de ser 'culpades' d'una nova mortífera onada en els seus territoris. Alternativament, el govern podria tornar a l'aprovació al Congrés de nous estats d'alarmes per a tot Espanya arriscant, de tal manera, a derivar la percepció de la culpa dels nous morts en el govern central de coalició.

Estant així les coses, els governs sospiren --i els ciutadans també- per l'arribada deus ex machina de la vacuna, el desenvolupament de la qual es fa pregar i pot ser que no sigui definitiu. En l'entretemps, polítiques i polítiques segueixen tractant d'esquivar la culpa. Potser pensin que la vida no és atzarosa ...