dissabte, 5 de desembre de 2020

Baixar al moro

José Luis Meneses


Com segueixin els polítics escatainant en el galliner, caldrà tornar a “baixar al moro” amb més freqüència del que es feia en aquells temps en els quals un dictador sense complexos feia els ulls grossos quan el sexe, sense benedicció i desnaturalitzat, s'assossegava amb les pelis porno a Perpinyà i els somnis de democràcia i llibertat s'apaivagaven amb la “xocolata” del Marroc. Prova evident de la qualitat de la “xocolata” i d'altres dolços, és que va mantenir entretingut al personal durant gairebé quaranta anys. Encara que sembli trivial té el seu interès perquè prohibir i fer els ulls grossos, continua permetent al polític de torn utilitzar dos conceptes contradictoris en la construcció d'un món millor, el seu. Es diu, que tot ha canviat i que cap temps passat va ser millor, però no és així. Un número important d'aquests espècimens i viceespecímens es continuen aferrant al poder, continuen utilitzant conceptes contradictoris sense enrogiments i segueixen ofuscats a construir un món millor, el seu. Potser el passar-se amb la “xocolata” els ha fet perdre l'enrogiment, tant al que va “de blau” com al que va “de vermell” o algun virus contagiós els ajuda en l'exercici de “on vaig dir dic, dic Diego”. Atrapat en aquestes insanes elucubracions se'm va ocórrer que la millor manera de sortir d'aquest colocón era posar-me a escriure i em vaig preguntar, sobre quin i em vaig respondre…, doncs sobre el moro. Deixant la “xocolata” aparcada per a una altra disquisició, el moro, és tot allò que viu i regna en el nord d'Àfrica. Així van anomenar els romans als berbers, als colons i a tot el que es deia i feia per aquestes latituds, amb excepció del reflex de moro, un sobresalt del nounat en arribar a aquest món i no poder tornar. Per desgràcia no serà l'últim.


5. Desert de Sàhara, Tu00fanez (1989). Foto J.L.Meneses (1)

Desert de Sàhara, a Tunísia // Fotografia: José Luis Meneses


No oblidaré la primera vegada que vaig creuar l'Estret, fa més de cinquanta anys, amb la meva germana Carmen i una amiga seva, Isabel, de Barcelona, no la que va deixar als nassarites sense el regne de Granada. Érem joves, estudiants i sense diners, però posar els peus a la Ceuta d'aquells temps va ser molt emocionant. Abraçats per les aigües del Mediterrani i les aromes del Marroc passegem pel port, un enclavament en el nord d'Àfrica fundat pels fenicis en el segle VII a. C. i cobejat per tots els pobles mediterranis al llarg de la història. Recordo les paradetes d'espècies, el tendre pa batbout, l'olor de peix, a mar, a carn tendida i el ball de mosques rondant per tots costats, a homes amb folgades gel·labes i a dones que cobrien amb el hijab els seus cabells. Em recorda la meva germana que una bona samaritana, probablement descendent dels nostres parents Efraín i Manasés, ens va donar aliment i recer. També em recorda que no ens quedava en la butxaca més que el bitllet de tornada per a dormir en la coberta del “Ciutat de Cadis” i que la mà que ens va deixar sense blanca, la que balafia i piga, ho va fer per comprar un llum xinès que avui continua donant llum en un petit poble del Pallars. I mira per on, estant endormiscats en coberta, una ombra ens desperta i resulta que era la del capità. Crida a Carmen pel seu nom «Carmen?» i la meva germana es desperta i solta a boca de canó «el pare de Rosa!» i tal com va ser la cosa, acabem menjant i dormint on va ordenar el capità.



Els anys passen, però les visites al nord d'Àfrica s'han anat repetint i estenent durant tots aquests anys. Tànger, Chefchaouen, Casablanca, Essaouira, Agadir, Tarudant, Ouarzazate, Marràqueix al Marroc i d'altres de Tunísia i Egipte i amb elles, mars, muntanyes i deserts, colors i afectes, que deixen en la memòria records inesborrables que alimenten les ganes de tornar. L'última estada a terres del moro va ser a Marràqueix, els mesos d'octubre i novembre de 2017 i potser són aquestes dates, a més de les elucubracions esmentades, les que han motiven aquesta nova crònica viatgera, personal i casolana, que procura diferenciar-se del que es troba en els excel·lents llibres, fullets turístics o en internet.


1. Taroudant, Marroc (2010) Foto J.L.Meneses (1)

Taroudant, Marroc / Fotografia: José Luis Meneses



Marràqueix, “Terra de Déu”, és com van batejar els berbers a aquest enclavament als peus de l'Atles equidistant entre la costanera Essaouira a la vora de l'Atlàntic, i Ouarzazate, la porta del desert del Sàhara. Va succeir uns mil anys després de Crist o uns sis-cents si ens atenim al calendari islàmic, que estableix el seu inici en el moment que el profeta Mahoma va sortir de la Meca perseguit pels seus adversaris. El mític poblo Berber, és el resultat d'una fusió de diferents ètnies que van transitar pel nord d'Àfrica des de les aigües del Nil d'Egipte, fins a les de l'Atlàntic del Marroc. Una facció d'aquest poble, els almoràvits, meitat monjos meitat polítics (combinació explosiva capaç de “armar la de Déu és Crist”), va ser la que va fundar i va posar nom a la ciutat. A més d'assentar-se al Marroc, ho van fer també a Mauritània, Algèria i fins i tot en els mateixos Pirineus de la nostra consagrada península ibèrica, més cobejada per uns altres que per nosaltres.


4. Ouarzazate, Marroc (2017) Foto J.L.Meneses (1)

Ouarzazate, Marroc / Fotografia: José Luis Meneses



M'hauria agradat viatjar a Marràqueix des del Nil, on vam ser un mes abans amb Marga, la meva dona. Hauríem travessat Egipte, Líbia, Tunísia i Algèria, en camell com els tuaregs, per a tornar a trobar-nos en el desert del Sàhara a Tunísia, amb un sol de tot el dia i unes estrelles d'aquestes que et miren sense descans de l'ocàs a l'alba. Quins dies aquells!, gaudint d'un paisatge del color de la mel, d'una pluja de sorra d'aquestes que calen literalment fins als ossos i contemplant la lluna passejant per les dunes arraulits sota una manta. Però això ja va passar i, en aquesta ocasió, tornem a Sort, als Pirineus, ella amb ganes de quedar-se i jo, amb ganes de partir.



Va ser a causa d'aquesta febre, la de les ganes, que passats uns dies no vaig tenir més remei que agafar un vol a Barcelona que em va portar fins a Marràqueix (dinou euros, més barat i ràpid que l'autobús de l'Alsina Graells). Sabia on volia anar, però no sabia quant temps anava a quedar-me, perquè estava interessat a treballar en un nou llibre, “El laberint de les espècies”, que jeia en l'UCI des de feia alguns mesos. En pocs dies va començar a canviar-li la cara i vaig saber que sobreviuria quan vaig començar escriure tots els matins a la biblioteca de l'Institut Cervantes i a les nits al Riad Morgana, un lloc paradisíac en el cor de la medina capaç d'inspirar unes noves “mil i una nits”. Bonic número, “mil”, una infinitat conceptual entre els grups matemàtics àrabs. És clar que no anava a disposar de mil nits, però això del concepte d'infinitat em va procurar una sensació de disposar de tot el temps que fos necessari.


3. Chechaouen, el Marroc (2012) Foto J.L.Meneses (1)

Chechaouen, el Marroc // Fotografia: José Luis Meneses


Després d'un plàcid somni i d'un suculent desdejuni preparat amb cura per Ibtissam, “somriure”, agafava el meu portàtil en direcció a la biblioteca de l'institut, situat a la ciutat moderna, a uns tres quilòmetres del riad. No tenia pressa i com obria a les deu, tenia un itinerari particular que em permetia gaudir de la ciutat durant un parell d'hores tots els matins. Caminava amb els cinc sentits pels carrerons de la medina fins als jardins Arsat Moulay Abdeslam, un parc cibernètic de vuit hectàrees en el qual la tradició i la modernitat s'alien per a donar plaer al visitant. El verd, les ombres i les fonts d'aigua conformaven un paisatge idoni per a atreure la inspiració. Larbi, administratiu de l'institut, em va acollir amb afecte a mi i als llibres que li vaig regalar per a la biblioteca i em va permetre, durant aquests dos mesos, romandre treballant més enllà de l'horari oficial.



A les tardes recorria de punta a punta la ciutat, les seves avingudes i carrerons, els seus palaus i jardins, la seva muralla de maó vermellós amb les seves deu portes, el seu soc… Res descobreixo al que va estar a Marràqueix i estic convençut que coincidiríem a destacar la mesquita, Kutubía, la més gran i visible des de tota la ciutat, amb el seu minaret de gairebé setanta metres, coronat per una agulla de quatre orbes i un parell de franges de ceràmica que adornen cap i coll, i que contrasten amb la seva vermellosa torre. Al meu entendre, visitar-la sobre les set de la tarda, quan el muetzí crida a resar el Isha i el sol s'amaga després d'ella, procura una experiència tan agradable que difícilment s'oblida.



7. Kutubu00eda, Marrakesch (2017) Foto J.L.Meneses


Kutubia, Marraskesh // Fotogtafía: José Luis Meneses


La llum de tarda, en aquests mesos de principis d'hivern, fa més bella la ciutat quan els colors recuperen la seva alegria i la seva força. Als jardins Majorell, es reuneixen tots els verds i el contrast amb l'intens blau anyil dels elements arquitectònics i de decoració, procuren una sensació extraordinària de pau i harmonia que hem d'agrair a Jacques Majorell, el seu creador. Si fos guia de viatges recomanaria no perdre, entre moltes altres coses, l'espectacular Medersa Ben Youssef, l'escola més gran del Marroc, amb els seus preciosos arcs i murs de ceràmica, les tombes Saadi, el Palau de la Badia, les restes del Palau de Badii, o els jardins de Menara on l'amor va córrer entre milers d'oliveres.


Disposar de temps a Marràqueix és important per poder gaudir de el patrimoni cultural d'aquesta ciutat i parlant de gaudir, no et càpiga cap dubte que a qualsevol hora del dia ho faràs a la Plaça Djeema El Fna, declarada per la UNESCO Patrimoni de la humanitat. És una plaça viva que es transforma segons van passant les hores. Es desperta d'hora per rebre encantadors de serps, a pescadors de turistes amb els seus micos a les espatlles, a llocs de taronges i mandarines, d'espècies, de dàtils, als músics ... A mitja tarda, amb la posta de sol, uns llocs desapareixen i apareixen altres, els que amenitzaran la nit oferint els tajines, el cuscús, les broquetes morunes o els deliciosos dolços chabakiya, els que omplen el cel de fum en el qual s'emboliquen comptadors de contes, músics fent sonar els darbuka, el gmbri o les carcabas, mentre les ballarines improvisen la shikat, la dansa de ventre, i d'altres, amb pèl en pit i vel amagant la barba, imitant maldestrament les provocatives ondulacions pèlviques mentre fan espetegar els dits hombrunos.


9. Plza. Jamaa El Fna, Marràqueix (2017) Foto J.L.Meneses

Plaça de Jamaa el Fna, a Marràqueix / Fotografia: José Luis Meneses


Allí acabava tots els dies des que vaig posar els peus en aquesta entranyable, amistosa i variada ciutat. En ella sopava i romania fins que, entrada la nit, tornava al riad per les estretes i solitaris carrers de la medina. En una haima installada a la terrassa m'acomiadava del dia enviant algunes fotos a la meva família i repassant algun paràgraf de “El laberint de les espècies”, abans de perdre'm en el laberint dels somnis.



Benvolguts lectors, espero que aquesta nova crònica, les fotos i el vídeo siguin del vostre grat.




logo insolito

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH