L'ombra del Front Popular

Les coses es van decantant i tot sembla indicar que el govern de Pedro Sánchez tirarà endavant els seus pressupostos amb el suport d'una majoria parlamentària molt similar a la que li va donar la investidura - una mena de "Front Popular", diria Enric Juliana, recorrent a una metàfora sens dubte evocadora, tot i que forçada. Al costat de l'esperada cridòria de les dretes, no han faltat algunes veus crítiques des de les mateixes files del PSOE, sense oblidar la de Felipe González, denunciant els compromisos amb "els que volen trencar Espanya". La retòrica és coneguda, però mai havia mancat tant com ara de sentit polític. No hi ha per què dubtar que, tant Bildu com ERC, somiïn a aixecar un dia sengles repúbliques a Euskadi i Catalunya. Però saben perfectament que aquest objectiu no està de cap manera a l'ordre del dia. La independència és un reclam electoral, un senyal d'identitat, però no forma part de l'agenda de cap d'aquestes formacions en els anys vinents. El "Procés" es va saldar amb un estrepitós fracàs. El parlament europeu acaba de certificar que el dret d'autodeterminació no cap a les fronteres de la UE. No hi ha més "fulls de ruta". Només la voluntat de tenir el poder autonòmic i els seus gens menyspreables recursos. Sobretot davant la perspectiva de poder gestionar una part dels anhelats fons europeus.

Per això, més enllà de l'aposta de Puigdemont a favor de mantenir una tensió permanent amb Espanya, els partits nacionalistes - PNB, Bildu, ERC, també el PdCat - estan abocats a l'acord pressupostari. I per això mateix també és perfectament legítim que l'esquerra busqui a través d'aquest acord els vots necessaris per tirar endavant els comptes. D'això se'n diu fer política. És la gestió intel·ligent - paraula de moda -, per part d'uns i altres, d'una suma de debilitats. El govern de coalició està en minoria. Però bascos i catalans - sobretot les seves respectives representacions al Congrés - saben que no hi ha alternativa. Els rugits de PP i de Vox els il·lustren cada dia sobre les ombrívoles perspectives que obriria una desestabilització de l'actual executiu i un retorn al poder d'aquesta dreta enfurismada.

L'entesa pressupostària està tensant, però, les costures de l'Estat de les autonomies, posant en relleu els seus límits. Ja s'ha vist durant la pandèmia, sobretot pel que fa a la Comunitat de Madrid: lluny d'entendre l'autonomia com un "govern de proximitat" i una instància de redistribució territorial de poder, crida a cooperar amb l'administració central més enllà de colors polítics i lògiques discrepàncies, la dreta ha transformat la comunitat en una trinxera des de la qual lliura una guerra de desgast contra un executiu injuriat des del primer dia com "il·legítim". No és cert que Madrid sigui un "paradís fiscal": la seva ciutadania paga impostos. I també resulta discutible la seva capacitat d'exercir un "dumping fiscal" respecte a altres territoris. El nombre de fortunes personals que al llarg dels últims anys s'han desplaçat a Madrid, atretes pels avantatges de la tributació autonòmica, no sembla massa rellevant. Més enllà del poderós influx que exerceix la capitalitat sobre les grans empreses, no és la fiscalitat la que determina la seva ubicació: l'impost de societats no forma part de la "cistella" de tributs cedits a les autonomies. En realitat, l'estampida de signatures assentades a Catalunya es va deure molt més la incertesa generada per l'agitació secessionista que a qualsevol altre incentiu. El que sí que passa a Madrid és que els rics s'estalvien un munt d'impostos perqué no paguen res per successions, molt poc per transmissions patrimonials i al tributar les rendes altes en la forquilla més avantatjosa del tram autonòmic de l'IRPF. Uns 4.000 milions d'euros segons algunes estimacions, que haurien de satisfer si Madrid apliqués un règim fiscal similar al d'altres autonomies. És a dir, una minoria benestant treu recursos que serien necessaris per atendre els serveis públics i les necessitats de la població treballadora de la comunitat de Madrid - una comunitat el govern, al temps que presumeix de seguir abaixant impostos, reclama a l'executiu central un millor finançament per part de l'Estat.

Doncs bé, això que és una qüestió de classe, entre les declaracions de Gabriel Rufián i les rèpliques irades d'Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la comunitat que sembla decidida a emular Trump, han aconseguit convertir-lo en una disputa entre territoris. És el discret encant dels nacionalismes. No deixa de tenir el seu punt d'ironia que el representant d'ERC, que va encoratjar durant anys la pulsió d'insolidaritat fiscal de les classes mitjanes de Catalunya amb la seva "Espanya ens roba", reivindiqui una harmonització dels tributs autonòmics. (Una cosa per descomptat molt raonable, fins i tot per a gent de dretes, si per tal s'entén l'establiment d'uns llindars mínims per sota dels quals no és possible rebaixar els impostos, respectant d'altra banda un cert marge de maniobra sense el qual l'autonomia perdria gran part del seu sentit).

Encara que, en realitat el batzegada en el discurs respon a l'esvaïment del miratge de la independència. Per la seva banda, el PP, capdavanter de la "unitat indestructible d'Espanya", hissa ara la bandera del separatisme fiscal de Madrid. Un esquer territorial igualment enganyós, perquè es tracta en realitat d'un tracte de favor a les fortunes, classes altes i mitjanes-altes als interessos del qual està estretament vinculada la dreta espanyola. L'alè de Vox al clatell del PP contribueix a emmascarar qualsevol problema de naturalesa social en un "episodi nacional". Per la seva banda, el PNB ha trigat molt poc a manifestar-se a favor de l'harmonització de la fiscalitat autonòmica en totes les comunitats ... a excepció d'Euskadi. Allà, el "cupo" és una cosa sagrada.

Una cosa molt comprensible: per a la burgesia basca, el règim foral i el concert econòmic - condicions totalment allunyades d'un disseny federal - resulten sens dubte més avantatjosos que els costos d'aixecar un Estat independent amb tots els seus atributs ... sí és que aquesta hipòtesi cabés un dia a Europa. Cal afegir a això l'habilitat del PNB per treure petroli dels seus escons al Congrés. Ximpleries, les justes.

En aquest sentit, qualsevol referència a un "front popular" resulta molt atrevida. És possible que, a batzegades, aquesta heterogènia majoria que donarà llum verda als PGE, acompanyi el govern d'esquerres al llarg d'una legislatura sense dubte difícil, però viable un cop salvat l'escull que suposa l'aprovació de la llei de pressupostos. Ja seria molt que el govern pogués implementar les seves reformes socials, aprofitar els fons europeus per iniciar la transformació ecològica de mostreig model productiu i arribés a reconduir el conflicte català a un terreny polític. Sota l'impacte de la pandèmia i les seves assoladores conseqüències, la tasca sembla tot un desafiament.

Però aquestes mateixes circumstàncies són les que posen en relleu la necessitat d'avançar cap a un model d'Estat cooperatiu, solidari i lleial en les seves relacions institucionals. És a dir, un model federal. Aquest, i no altre, és el projecte genuí de l'esquerra. Pel que veiem, els nacionalismes - perifèrics i centralistes, des d'òptiques diametralment oposades, però que en moments de tensió poden arribar a ser connivents - no estaven per la labor. En el projecte federal, les identitats nacionals, les diferents cultures i sentiments, tenen lloc i acomodament. Però aquest projecte només pot liderar-una esquerra àmplia i socialment arrelada. Els nacionalismes - aquesta "inflamació malaltissa de la consciència nacional" que parlava Isaiah Berlin - sempre representaran les pretensions de les elits o els deliris de grandesa de la petita burgesia. Les aliances serveixen per caminar un tram. I resultaran tant més profitoses com menys s'idealitzi als companys de viatge. En una paraula: els acords, avui absolutament necessaris amb els nacionalismes perifèrics, no poden ser obstacle perquè l'esquerra postuli al lideratge de la societat en tots els territoris. Només cal imaginar la transformació federal d'Espanya gràcies a la implicació de variats actors socials, polítics i nacionals. Però ningú estalviarà a l'esquerra la tasca d'impulsar i vertebrar, pas a pas i a partir del propi Estat de les Autonomies, aquesta transició superadora de la mateixa.