Un trimestre màgic per a les Amèriques

Aquest últim trimestre del l'any 2020 ha estat virtuós per a les forces democràtiques de centre, de centre esquerra i progressistes de les Amèriques. Una cosa va bé, parafrasejant en sentit contrari aquest gran llibre de Tony Judt "Alguna cosa Va Mal". Vents de recanvi polític i social s'entreveu en l'atmosfera política de la regió. Hi ha una perspectiva diferent al que veníem observant en els últims anys amb l'esmentat "gir" cap a la dreta en el nostre continent. Menys d'una dècada van aconseguir quedar-se al govern coalicions polítiques de centredreta i, de dreta extrema. L'excepció a la regla ha estat és Colòmbia a on han estat per molt temps governs de dreta ultra conservadors, fent l'excepció del govern del president Santos, que sent un govern de centre dreta va governar en molts àmbits amb una agenda progressista: tan sols recordar seva política recerca de pau amb les FARC. També es fa necessari esmentar que les últimes eleccions presidencials colombianes, que, si bé va guanyar el candidat d'extrema dreta, Iván Duque, per primera vegada l'esquerra va tenir una votació molt destacable (més de 8 mill. De vots) i un candidat presidencial bastant competitiu, el senador Gustavo Petro.

Caldria afegir a aquesta anàlisi, que en l'últim any i mig hem estat espectadors d'una agitació polític i social sense precedents en la gran majoria dels països de la regió. Al Perú, les manifestacions socials tomben recentment un govern interí per corrupció i il·legalitat constitucional, el mateix succeeix a Equador on la societat civil i les organitzacions indígenes s'enfronten a l'ineficaç govern de Lenin Moreno. Igual nivell d'esclat social ho observem al Brasil, Xile, Colòmbia, Paraguai i altres nacions de l'Amèrica Central. Tota aquest esclat i protesta social està profundament agreujada per una crisi sanitària del coronavirus de magnitud, una caiguda històrica de l'ocupació, un augment exponencial de la pobresa i, un desastre econòmic, social i política d'envergadura en tots aquests països.

EL PROGRESSISME I L'ESQUERRA DEMOCRÀTICA AL NOU ESCENARI

El nou context de l'últim trimestre 2020 ens lliura el retorn del MAS a el govern, el 18-O, a Bolívia; el triomf inobjectable de la particularment de la ciutadania i de la centreesquerra a Xile en el Plebiscit del 25-O; la derrota de Trump en els EUA i, el fracàs electoral de Bolsonaro a les municipals del Brasil.

La victòria electoral del MAS-IPSP va ser aclaparador. La dupla presidencial encapçalada per Luis Arce com a president i David Choquehuanca com el seu vicepresident va aconseguir 3.3384.187 vots, el que representa el 55,07% de l'escrutini, el seguidor Carlos Taula amb la seva coalició Comunitat Ciutadana (CC) va aconseguir 1.772.573 vots, el 28,84%, i l'ultranacionalista, el sant de Santa Cruz, Luis Fernando Camacho amb la seva aliança Creiem es va situar amb 860.931 vots amb el 14,01%. Hi va haver una gran participació electoral que va aconseguir el 88,4% el padró. Interessant és de destacar que les dones representen el 51,9% de les banques d'aquest nou Congrés. Va ser tan contundent el triomf i el retorn del MAS-IPSP a el govern i a Congrés que va haver de ser reconegut per totes les forces polítiques internes i pels governs de la regió. En el futur immediat la nova administració es trobarà amb un sens fi de problemes i inconvenients. En l'any de gestió civil militar de Áñez el deteriorament econòmic ha estat de consideració el PIB s'ha contret a un -7,9% segons l'FMI, i la gestió de la pandèmia ha estat desastrosa amb més de 141.484 infectats i 8.705 morts. Cal destacar el massiu rebuda que ha tingut a tot el país, el retorn de l'ex president Evo Morales, actualment exercint la direcció màxima del MAS, com el seu president.

Els resultats del plebiscit a Xile, on una amplíssima majoria va votar aquest passat 25-O per un aprovo per una nova Constitució i per una Convenció Constituent, en altres paraules, Assemblea Constituent. Aquests resultats exigeixen sepultar la constitució de la dictadura civil militar de Pinochet (1980), van sorprendre precisament pel inobjectable d'aquest triomf producte centralment per la irrupció de la societat civil a partir de l'esclat social del 18 d'octubre de l'any passat a la data. El paper dels moviments socials tant orgànics com espontanis en aquest últim any ha estat d'una rellevància política i social gravitant posant en dificultats als partits polítics de tot l'espectre, com a l'elit política i econòmica nacional. En aquest sentit, especialment els partits polítics opositors a el govern de el president Piñera tenen l'enorme responsabilitat d'incorporar -sobretot en l'elecció de constituents / es- a representants de la societat civil i independents en les seves respectives llistes. Xile té un cronograma electoral bastant recarregat per al 2021 a l'abril amb l'elecció dels constituents / es, les municipals i la de governadors, i al novembre presidencials i parlamentàries.

Si ens atrevíssim a afegir el triomf electoral de la dupla Biden-Harris en els EUA, tindríem un quart trimestre del l'any 2020 que ens assenyala que alguna cosa políticament important està canviant a les Amèriques de el present. Biden no és el mateix que Trump, és bo per a la regió i per a l'escenari internacional que un lideratge matonescode l'encara president dels EUA hagi estat derrotat electoralment. Finalment, les eleccions municipals i estatals a Brasil li van clavar una seriosa derrota a l'actual mandatari, Bolsonaro. L'espectre polític democràtic de centre i en certa mesura el Partit dels Treballadors (PT) i, altres forces polítiques de l'esquerra van ser els vencedors d'aquesta contesa política. En molts dels estats d'aquest país, aquest diumenge 29 de novembre tindrà lloc la segona volta amb l'objecte de dirimir les direccions estatals. Bolsonaro ha sortit debilitat polític i electoralment en aquestes eleccions, la qual cosa genera immenses dubtes per a la seva reelecció el 2022.

colofó

La impressió que el progressisme i els corrents nacional popular que havien governat en la gran majoria dels països d'Amèrica de Sud durant la primera dècada i mitja d'aquest segle estaven totalment extingits ha resultat ser errònia. Dos grans nacions ja ens havien mostrat en els anys recents que era possible generar majories progressistes i accedir a el govern i, per tant, posar al neoliberalisme en una cruïlla. A Mèxic amb el triomf d'Andrés Manuel López Obrador (2018) i, amb el retorn del peronisme a el govern a Argentina de la mà d'Alberto Fernández i Cristina Fernández de Kirchner (2019) indicava un camí anti neoliberal en aquesta direcció.

S'acosta una nova onada d'eleccions a Amèrica Llatina i el Carib 2021 que tendiria a canviar la geografia política de la regió. Cal destacar les eleccions presidencials a l'Equador (febrer), on el candidat Andrés Arauz de el partit de l'expresident Correa té moltes opcions de guanyar, les presidencials a Xile (novembre) que d'haver una candidatura única del centreesquerra les possibilitats de rellevar a la dreta són molt certes. Perú i Nicaragua amb els seus presidencials corresponents seran resultats encara incerts per al progressisme i l'esquerra democràtica.