Violència simbòlica

Potser no estiguem tan lluny com sembla de la escruixidora distopia de Ray Bradbury. Encara no ha estat organitzada cap crema de llibres. La imatge evoca records històrics que la fan repulsiva. Sembla, però, que sí que ha arribat el moment de condemnar a determinades autores a una pira simbòlica ... i de sotmetre-les a un setge sistemàtic, des dels insults a les xarxes socials fins a la pressió perquè les llibreries deixin de vendre les seves obres, passant per les amenaces cap a la seva persona. És el cas de la coneguda escriptora Lucía Etxebarría, culpable d'haver manifestat les seves discrepàncies amb l'avantprojecte de l'anomenada "Llei Trans", la versió final hauria de ser registrada a principis d'any al Congrés dels Diputats per a la seva tramitació. No és Lucía Etxebarría l'única que s'ha mostrat crítica amb aquest projecte. Nombroses veus, des de l'àmbit acadèmic i les pròpies files del feminisme, han alertat sobre la pretensió d'introduir en el nostre ordenament jurídic conceptes mancats de fonament material i científic - com la "autodeterminació de gènere". En primer lloc, perquè al deixar de considerar la realitat de la dona com un fet biològic, substituint aquesta realitat per un "sentiment", es dinamiten els fonaments de totes les lleis a favor de la igualtat. Però també perquè es posa en perill la salut i integritat de nens, nenes i adolescents a l'establir que inclinacions divergents amb els estereotips patriarcals, trastorns diversos, disfòries o fins i tot confuses manifestacions d'homosexualitat, responen a una "identitat" - calcada dels clixés més rancis sobre el semblant d'un home o una dona-. Una identitat empresonada en un cos equivocat ... que convindria modificar a cop d'hormones i bisturí.

Ja tindrem ocasió d'anar al detall de la llei quan es conegui el projecte definitiu, i podrem així mateix comparar-lo amb altres disposicions similars, adoptades en països com Canadà, Anglaterra o Suècia, els efectes socials negatius resulten ja perfectament constatables. Però la qüestió ara és la següent: per què és Lucía Etxebarría objecte de semblant campanya de persecució implacable per part de lobby i col·lectius transgeneristes? Perquè és una persona pública, feminista, amb un criteri independent ... i la pròpia naturalesa de la seva professió la fa vulnerable a l'assetjament mediàtic. Reuneix tots els atributs d'un cap de turc. Doncs es tracta, en efecte, a través d'ella, de donar un escarment, un avís per a navegants, a qualsevol s'atreveixi a qüestionar els dogmes de la fe queer. Si és possible posar a la picota a una escriptora consagrada i amargar-li la vida, què no podria fer-se amb les altres?

La campanya d'assetjament ha tingut un moment culminant amb l'atribució del "premi totxo" - que consagrava a l'escriptora com "trànsfoba de l'any" - per part de COGAM, col·lectiu LGTBI de Madrid, en el curs d'un acte celebrat al Ministeri de Cultura, a què va assistir la ministra d'Igualtat, Irene Montero ... qui va aplaudir, joiosa, la designació. El fet no és anecdòtic i mereix reflexió a dos nivells. El primer es refereix als qualificatius recurrents amb què els grups transgeneristes pretenen injuriar a les feministes. "TERF" o "trànsfoba" no és un simple insult. És una cosa que fins i tot va més enllà de la desqualificació d'un adversari ideològic o polític - en aquest cas, el feminisme radical. Es tracta de la invalidació de la paraula d'aquest adversari, del seu deshumanització i, en última instància, de la legitimació de la violència que pogués arribar a exercir-se sobre ell. En efecte: què validesa pot tenir el discurs d'algú trastornat, sotmès a l'imperi d'un odi incontenible? No té sentit escoltar tan sols els deliris d'una ment malalta. Però és que, a més, el que brolla d'ella és una pulsió destructiva, una amenaça per a éssers innocents, nenes i nens nascuts en cossos equivocats. No seria lícit llavors defensar-se ... i contraatacar?

Tania Sánchez, diputada autonòmica de Mas Madrid, responia a les protestes de Lucía Etxebarría amb un frívol piulada en què li "explicava" que els 'ladrillazos' que va ser objecte en la celebració de COGAM eren merament simbòlics. Vaja, que es queixava per res. No obstant això, la història i, singularment, la producció teòrica del feminisme, ens alerten sobre la importància de la violència simbòlica: directament, com a factor d'intimidació i destrucció, així com a condició prèvia i necessària per a l'escalada cap a l'agressió material. Ningú s'atreviria avui a explicar acudits sobre jueus, presentant-los com innocents manifestacions d'un vell humor prussià. No obstant això, sí que és possible escarnir a una dona. Per això és tan greu que l'esquerra aplaudeixi - o carrer - davant determinades pràctiques. Aquí ja no estem parlant de l'opinió que cadascú pugui, en principi, tenir sobre un projecte de llei, sinó del fet que els que sustenten determinades opinions puguin ser objecte de anatema, fustigació públic i amenaces directes. Cal dir-ho sense embuts: l'aplaudiment totalment irresponsable de la ministra és violència institucional. I és violència misògina.

L'esquerra en el seu conjunt ha de recapacitar, perquè està emprenent un perillós rumb de col·lisió amb el feminisme. Però, en lloc d'encaixar amb aplom l'allau de crítiques, reflexionar i propiciar una assenyada rectificació per part de la ministra, destacats portaveus Podem han preferit fer pinya al voltant d'ella. Sostenent-la i no enmendallant-la. Sembla que el nou patriotisme enfonsa les seves arrels en una purificada tradició. Però, entre totes aquestes veus - que, curiosament, eviten qualsevol referència a l'incident en qüestió, limitant-se a un penós exercici de culte a la personalitat -, destaca sens dubte per la seva grolleria la de Joan Carles Moneder. "Els atacs a Irene Montero - escrivia avui al seu compte de twitter - són cops de cua de país que va tallar els cabells a les dones dels miners en vaga, que va deixar a la presó a l'amnistia del 77 a les dones, que va voler tombar el govern pel matrimoni homosexual. Que va afusellar Lorca per roig i marieta ".

Les noves generacions, que no han conegut la xacra de l'estalinisme a les files del moviment obrer, poden fer-se una idea de la degradació intel·lectual que va sembrar a través d'aquest compendi d'arrogància masclista, servilisme cortesà, demagògia i calúmnies. Moneder explica a les feministes - i invoca contra elles - la història de lluita de les dones espanyoles contra la dictadura franquista. ¡Ni més ni menys! Perquè, encara que no tingui l'enteresa de anomenar-les, "els atacs" contra la ministra a què es refereix són, en realitat, les enfadades crítiques de nombroses feministes. Però, segons la vella tradició burocràtica, "ningú pot tenir mai raó contra el Partit", ja que representa la consciència i els interessos suprems de la classe. Qüestionar una decisió o una paraula dels seus dirigents significa, no només menyscabar la seva autoritat, sinó la del Partit. I, quan sabem el que aquest representa, semblant actitud només pot emanar dels enemics del poble, de les forces més negres de la reacció i dels seus agents estipendiats.  "Fusileu a aquests gossos rabiosos". Sota aquesta consigna, milers i milers d'opositors d'esquerra a l'elit soviètica van morir en el seu dia davant els escamots del NKVD. Avui, gràcies a un sil·logisme enverinat, heretat d'aquells temps en que "era mitjanit al segle", resulta que les feministes acaben de matar Lorca "per roig i marieta". Que no es sorprenguin, doncs, si els cau algun totxo. De moment, simbòlic. És que van provocant!

Cal posar fi a aquest despropòsit abans que l'estrip sigui irreparable. Que els cortesans callin. Que la ministra rectifiqui de manera honorable. Que s'escolti a les feministes en el Ministeri d'Igualtat. Hi ha massa en joc.