divendres, 26 de febrer de 2021

La política tota és màscares

Miquel Escudero

"El món tot és màscares: tot l'any és carnaval" és un article satíric amb prop de dos segles d'antiguitat i que segueix sent actual. El va escriure Mariano José de Larra quan tenia vint anys d'edat. No em pregunto ja si aquest autor és llegit, sinó tan sols si és conegut. Em temo que als joves no se'ls parla de cap escriptor interessant amb el qual puguin aprendre a viure amb major plenitud i a pensar millor. D'aquesta manera, resulta inevitable que el nivell de comprensió i interpretació del que es diu i es llegeix cada vegada sigui més baix i insatisfactori. ¿A ningú li inquieta aquesta immensa fragilitat? Podem consentir que això segueixi sent així?


El simple títol d'aquest article de Larra és ja alliçonador. Les aparences enganyen, amb imatges i paraules disfressades i simulant el que no és cert o el que és exactament a l'inrevés. Un no hauria d'ignorar el que és evident, sota pena de condemnar-se a una vida buida i pertorbada per la irrealitat transmesa. S'imposa el deure i la responsabilitat de no confondre.


Els ministres de Sanitat i de Política Territorial, Salvadr Illa i Carolina Darias, a Moncloa



Leo al ministre de Sanitat, de la pandèmia delcoronavirus i de les màscares, Salvador Illa. En una entrevista recent ha dit que "tots som responsables del que ha passat a Catalunya aquests anys". Torno a comprovar el llegit per si un prejudici fosc m'ha fet una mala passada. Però no, comprovo que és textual i es em posa la cara de ximple, de manera que intento recomponerme i ser equànime a l'interpretar-la.


Aquesta frase de Illa és injusta perquè no pondera. Hi ha graus molt diferents de responsabilitat en el que ha passat aquí aquests anys, inclòs un intent de cop d'Estat que va pretendre substituir un ordre legal democràtic per mitjans il·legals. Amaga el que no convé reconèixer, però que és públic i notori, és llançar falsedat. És un engany greu recobert d'innocència amb un 'bonisme' que fingeix equidistància.


Caldrà repetir una vegada més que el poder polític a Catalunya ha apretat cap al secessionisme unilateral, ha inventat i exagerat greuges amb la resta d'Espanya, ha sembrat el ofuscament, la intolerància i el supremacismo i ha regat de diners públics (és a dir, de tots els ciutadans sense excepció) la tergiversació històrica. En aquestes condicions, és hipòcrita exigir diàleg, denunciar blocs i condescendir a qui pren per la força els espais públics.


No obstant això, no hi ha dubte que tots tenim l'obligació cívica i la responsabilitat de treballar per la concòrdia, i no atiar el ressentiment i la violència. I això exigeix que els polítics es disposin a aglutinar sensibilitats diferents ia buscar consensos raonables. Sosté Illa que "no hi haurà un govern de PSC amb ERC ni suport a cap govern liderat per ningú que defensi la independència". Ni al PSC ni a ERC els convé explicitar el seu acord tàcit; no seria la primera vegada ni la segona que ho fan. ¿Es refereix Illa al fet que, si ell presidís un govern amb ERC, contindria la seva acció separatista durant uns anys i el partit de Junqueras deixaria de treballar pel seu projecte? Li bastaria a ERC que s'establís un federalisme asimètric, es declarés a Espanya Estat plurinacional o s'indultés als polítics presos, com va demanar Iceta el 2017? A hores d'ara, qui ignora que no es pot satisfer a qui amb res es va a satisfer?


Crec que ens tracten com a ximples. En un pervers joc pueril, uns pretenen ser més nacionalistes que ningú, i altres ser més bons que els altres. Però tot el que diuen i fan depèn dels seus interessos conjunturals, sense més principis. Això no només destrossa el sentit de la democràcia, sinó que és calamitós per a la salut pública.


Ara bé, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. L'assenyalada en el seu moment per Albert Rivera com a valor en auge de les seves hosts s'ha anat amb la música a una altra banda, al compàs dels cants de sirena del carrer Gènova de Madrid. Mai em va agradar l'afició a xisclar i esbroncar d'aquesta jove, tampoc em sorprèn que el mateix dia de incorporar-se al PP, acompanyada del seu paisà Alejandro Fernández, comencés a parlar sense cap pudor de 'nosaltres', 'sempre hem dit i fet tal qual '. Pur teatre, penós espectacle.


Per distreure una estona, aquests dies he tornat a veure un fals documental de Woody Allen, rodat en 1983: 'Zelig', que tracta de camaleons i de mimetisme, del fingir i del transformar-se. Recordo que després de 'curar-se', Leonard Zelig aconsellava a un grup de nens: "Nois, sigueu naturals. No imiteu als altres, encara que penseu que ho saben tot. Sigueu com sou i digueu el que penseu".


És un consell molt adequat també per als majors, perquè vagin amb el cap alt i sense avergonyir-se en el seu interior. L'autenticitat, sense màscara, l'única manera d'estar orgullós de la teva ànima.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH