divendres, 26 de febrer de 2021

Pòquer català

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

Pur "country". Una coneguda cançó del llegendari Kenny Rogers explica la història del vell jugador que es guanyava la vida llegint en els ulls dels seus rivals les cartes que els havia ofert la sort. A la fi, totes les mans són guanyadores o perdedores. Es tracta de jugar amb encert les cartes que un té; cal saber quan convé esperar ... i quan és el moment de tirar la resta. Després de la celebració dels comicis del 14-F, la política catalana s'assembla una mica a una partida de pòquer de l'Oest. Els moviments per configurar una majoria parlamentària susceptible d'investir el nou president de la Generalitat estan plens de temptejos, intents d'acords, vetos que ja no ho són del tot i algun que altre fanal. Hi ha molt joc d'engany i les paraules no volen dir exactament el que diuen: la invocació d'una "via àmplia" per una part de l'independentisme pot ser, simplement, l'esquer per desactivar una col·laboració entre les esquerres; determinades aliances, que se saben inviables, són propostes amb l'únic objectiu de guanyar temps o forçar els contrincants a destapar el seu joc; les "línies vermelles" entre germans enemics poden moure a l'atzar dels esdeveniments... Res està decidit per endavant. Ni tan sols que la partida no s'encalli i calgués repartir cartes de nou, passant per les urnes.


Resultats a les eleccions de Catalunya per seccions censals

Resultats de les eleccions de l'14F (EP)


Però, malgrat les aparences, no convé portar l'analogia més lluny del que caldria. És temps de càlculs i maniobres, cert. Però l'astúcia intervé en els marges dictats per la realitat. En el fons, el desafiament de la política consisteix a llegir aquesta realitat i articular en les institucions els impulsos que vénen de la societat. Una interpretació raonable dels resultats electorals indica que hi ha un corrent central a la ciutadania, que s'expressa a través d'el vot a diferents forces polítiques, però que comparteix un mateix desig: deixar enrere el període d'agitació i confrontació; centrar els esforços del nou govern a "les coses", que diria el professor Antón Costas, en les urgències sanitàries, socials, econòmiques i mediambientals; restablir el diàleg per abordar els problemes de l'autogovern i de la crisi territorial. Aquest ha estat el sentit de la candidatura més votada, la del socialista Salvador Illa, recuperant la seva influència en una àrea metropolitana que, el 2017, després dels mesos àlgids del "Procés", s'havia deixat arrossegar pel discurs reactiu de Ciutadans. La proposta dels comuns ha estat també de reconciliació i de cooperació entre forces progressistes. Per la seva banda, cal entendre la victòria d'ERC al camp sobiranista, aconseguint finalment el sorpasso sobre la dreta nacionalista, com la ratificació d'una línia pragmàtica: la que va permetre la investidura de Pere Sánchez, l'aprovació dels PGE i l'establiment de una taula de negociació - que amb prou feines va poder iniciar els seus treballs.


Aquesta corrent és troncal i majoritària en el si de la societat catalana. Però, ¿arribarà a cristal·litzar? ¿Seran capaços d'articular una entesa parlamentària i un govern aquells partits que, cadascú a la seva manera i aixecat per la seva respectiva base social, vehiculitzen aquest corrent? Res és menys segur. El vent bufa indiscutiblement en aquesta direcció, però les espelmes encara no semblen desplegades i disposades a recollir-lo. El problema rau en la distància que s'ha anat creant al llarg de molts anys entre les diferents classes socials i els partits, quadres i dirigents que pretenen representar els seus interessos. Thomas Piketty assenyala com un problema històric de la socialdemocràcia europea - i de l'esquerra en el seu conjunt - el desplaçament dels seus partits des de les seves bases obreres tradicionals cap a les capes mitjanes, configurades justament gràcies als èxits de l'Estat de Benestar, mentre que la classe treballadora més empobrida quedava enrere. Les transformacions induïdes pel capitalisme global i les polítiques neoliberals no han fet sinó incrementar les desigualtats, augmentant el nombre de perdedors i desemparats. Pel que fa a la sociologia del seu vot, el PSC - i, en la proporció que els correspon, els comuns - són avui els partits obrers de Catalunya. Però la seva debilitat organitzativa és manifesta, l'articulació militant de l'esquerra amb els seus votants esquelètica. I en els barris populars, explotant pors i descontents, ha començat a fer-se sentir l'extrema dreta. ERC, partit de les classes mitjanes i menestrals, acusa també a la seva manera una dissonància entre partit i societat. Cap força política és homogènia, ni encara menys monolítica. Però els quadres d'ERC, partícips durant aquests anys de la subhasta independentista, avesats a la competició amb les successives mutacions del gen convergent, probablement estiguin, en línies generals, més radicalitzats que el seu propi electorat. El discurs extremadament agressiu de Junqueras contra el PSC fa pensar que els dirigents d'ERC - i, per tant, el partit com a tal - no estan preparats encara per a un pacte transversal amb les esquerres; és a dir, per a un gest superador dels blocs.


No es tracta de fer judicis morals, sinó d'entendre la dificultat política del moment. L'esquerra de tradició federal, ara amb un suport popular legitimador, està en condicions de fer una proposta honesta a l'independentisme: una legislatura de treva, consagrada a la reactivació; un temps per al retorn a la política amb la ràpida sortida dels presos, però que a part de l'agenda de govern elements de divisió social com la proposta d'un referèndum ... Ningú ha de renunciar als seus objectius estratègics; però cal situar-los en perspectiva, pactar un camí que la societat catalana pugui transitar durant els propers anys sense fracturar-se. El PSC ha fet en certa manera "la seva feina", desplaçant a una força de confrontació estèril com Ciutadans. Està per veure si ERC és capaç de caminar el camí que li correspon, si té altura de mires i coratge suficients per fer la seva aposta ... sota la feréstega mirada de Puigdemont i de la CUP. En l'Oest moltes partides de pòquer acabaven malament. Tant de bo aquí s'imposi el seny. En qualsevol cas, a la fin, guanyarà qui millor jugui les seves cartes, qui millor sàpiga expressar l'anhel majoritari de la ciutadania. Encara que, formalment, la situació sembla estar en mans d'ERC, en realitat depèn molt més de la fermesa, la cohesió i la lleialtat entre si de les esquerres. La política integra l'aritmètica, de la mateixa manera que la dialèctica incorpora la lògica aristotèlica. Ni una ni l'altra, però, es redueixen a les operacions matemàtiques, ni als sil·logismes. Ja podem constatar que, tot i els números, no és gens fàcil configurar una majoria independentista. No cal, en cas de formar-se, hagi de tenir molt recorregut. Però les esquerres, tant la socialdemocràcia com l'esquerra alternativa, no poden permetre errors. Han de discernir què envits convé defugir ... i no comptar els diners fins que acabi la partida.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH