Sabrem aprofitar els fons europeus?

La crisi derivada de la Covid-19 ha provocat la major crisi de l'economia espanyola de l'últim segle, només equiparable a la destrucció d'activitat econòmica provocada per la guerra civil. El 2020 el PIB de l'economia espanyola va caure un 11%, la major caiguda des de 1936 quan la guerra civil va contraure l'economia un 26,8%. Els nivells de deute públic també s'han disparat fins al 117,1% del PIB, xifra no aconseguida des de 1902. Si bé és cert que en 2021 es preveu una forta recuperació és possible que es tardi diversos anys a recuperar els valors pre Covid- 19.  Com a exemple, Espanya no va recuperar el seu PIB nominal de 2008, quan va esclatar la crisi financera, fins al 2016, vuit anys després. I ara la caiguda de l'economia ha resultat quatre vegades superior a la de llavors.

Per fer front a aquesta situació, s'ha articulat una àmplia reacció de la política econòmica tant en l'àmbit nacional com supranacional, especialment des de les institucions europees, i que afecta la política fiscal, la monetària i la financera. El passat 17 de desembre de aprovar el nou Marc Financer Plurianual (MFP) -el pressupost a llarg termini de la UE-, i la creació de l'instrument de recuperació d'emergència Next Generation EU (NGEU).

El NGEU és un nou instrument de caràcter temporal i complementari al pressupost europeu, que pretén reactivar l'economia, però sobretot empènyer cap a la digitalització i la transició ecològica. És a dir, no tracta de recuperar l'economia d'abans de la pandèmia sinó de transformar-la. Està dotat d'un import potencialment disponible de fins a 750.000 milions d'euros, els desemborsaments es faran en forma de transferències directes (fins 312.500 milions) i préstecs (fins a 360.000 milions). El pla pot arribar fins a aquests 750.000 milions però dependrà de molts factors, entre ells la capacitat dels països per presentar projectes transformadors interessants i executar-los en temps. El 90% de recursos d'aquest fons van destinats al Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR), creat per donar suport a les inversions i reformes estructurals en els estats membres.

El terme "potencialment disponibles" també guarda relació amb el mecanisme pel qual la Comissió Europea pretén obtenir els fons, ja que el NGEU serà finançat a través de l'emissió de deute comú en els mercats financers, convertint-se en un dels majors avenços en integració fiscal europea.

Del NGEU Espanya tindrà potencialment disponibles fins a 140.000 milions d'euros entre transferències directes i préstecs, el segon país que més rebi després d'Itàlia, el termini d'execució serà de 4 anys en el cas de les reformes i 6 anys en el cas de les inversions . De moment el Govern central només optarà als fons que li toquen via transferències directes, més de 77.000 milions.

El projecte del Govern central per fer ús d'aquests recursos es troba en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, presentat fa uns dies pel president Pedro Sánchez, i que abasta el període 2021-2026. El pla es divideix en quatre eixos: transició ecològica, digitalització, igualtat de gènere, cohesió social i territorial; i 10 polítiques "palanca". Dels quatre eixos pràcticament el 70% dels fons es destinaran als dos primers: transició ecològica i digitalització. No obstant això, l'inici dels desemborsaments del fons està subjecte a l'aprovació del Pla espanyol per part de la Comissió Europea, que l'avaluarà en base a diferents criteris, entre els quals destaca que el pla proposat mantingui una coherència amb les recomanacions específiques per país del Semestre Europeu, a més d'analitzar el seu impacte en el creixement econòmic i la creació d'ocupació, i la seva contribució a la transició ecològica i digital. És a dir, la disponibilitat dels fons està subjecta a condicionalitat i la Comissió només avançarà el 10% dels fons i només abonarà la resta en funció del grau de compliment dels objectius fixats.

El president d'Espanya, Pedro Sánchez (EP)

Un dels principals conflictes referents al pla presentat per Espanya fa referència a la gestió dels fons. El Consell d'Estat va elaborar un informe en què incidia en la necessitat de reforçar el control sobre els fons i que no es sacrifiqués part del procés de control previ en nom de la urgència. En l'àmbit internacional el dubte sorgeix sobre la capacitat de Govern per presentar projectes transformadors i que sigui el Govern qui determini els projectes més adequats i no un organisme independent amb un perfil més tècnic. És inevitable la comparació amb Itàlia, on les grans línies dels projectes es van elaborar sota l'impuls de Vittorio Colao, exdirector executiu de Vodafone, o el de Grècia, on ho van fer amb Christopher A. Pissarides, premi Nobel d'Economia. En el cas d'Espanya, si bé l'Estat coordinarà l'execució de les inversions, bona part de la feina recaurà directament en les CCAA.

Aquests fons suposen per a Espanya una oportunitat única, només comparable a l'impuls que va viure el nostre país amb els Fons de Cohesió i Desenvolupament, l'èxit dependrà de la iniciativa publicoprivada i la capacitat d'execució. Encara aparellats a aquestes oportunitats apareixen alguns riscos.

El primer fa referència a la capacitat d'execució dels fons, que han d'estar executats en la seva totalitat abans de 2026. A manera de referència, de l'anterior MFP (2014-2020) Espanya només va executar el 34% dels Fons als quals va poder tenir accés. Per tant, hi ha dubtes reals sobre la capacitat de les administracions per gastar tants diners, de manera eficient i en un període de temps tan reduït. En aquest sentit cobren importància els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica, o "perte" com a nova figura de col·laboració publicoprivada.

El segon risc fa referència a la idoneïtat dels projectes en què s'inverteixin els ajuts. En el projecte presentat pel Govern el 7,1% dels fons es destinaran a inversions directes i el 72,6% a transferències de capital. Per àmbits temàtics, més del 50% del total de fons es dedicarien a ajudes a la inversió en la indústria i en el sector energètic, infraestructures i investigació, desenvolupament i innovació. És a dir, que gran part dels fons es convertiran en pagament d'inversió en el sector privat a través de transferències de capital. Aquí les administracions poden veure en dificultats per avaluar i triar els millors projectes. La competència entre projectes, la selecció fonamentada en criteris objectius i aplicar criteris d'eficiència ha de ser un imperatiu.

I el tercer, que és la capacitat per demostrar que efectivament els projectes presentats posen èmfasi en afrontar els reptes que exposa el Semestre Europeu i també que la manera proposta és la millor per aconseguir els objectius. Bàsicament, justificar que les inversions i reformes estan orientats a enfortir el sistema sanitari, millorar el funcionament del mercat de treball, facilitar liquiditat a les pimes, promoure la inversió, reforçar la investigació, reduir la desigualtat i reformes reguladores, que són els àmbits que apuntar el Semestre Europeu. És a dir, que els fons podrien ajudar a que el nostre país emprengui algunes de les reformes estructurals pendents.

Cal destacar que el Next Generation EU és un element més de la resposta europea a la crisi generada per la Covid-19, però no l'únic. Rellevant ha estat el paper del BCE amb els seus programes de compra massiva d'actius i la provisió de finançament a llarg termini per a entitats financeres, que ha permès que el nostre país pugui finançar-se a tipus d'interès molt baixos. D'altra banda, l'Eurogrup va crear la triple xarxa de seguretat (per a treballadors, empreses i deute sobirà), incloent la creació d'el SURE per finançar els ERTO, amb 100.000 milions d'euros, el Fons de Garantia del BEI, dotat amb 200.000 milions d' euros, per facilitar el crèdit al sector privat, i una nova línia del Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE), dotada amb 240.000 milions d'euros.