Patents de vida i mort

Ara fa un any els països europeus més afectats inicialment pel COVID19 es van confinar domiciliarmente (Itàlia, Espanya). Els ciutadans que vivien a les residències de gent gran van morir en els subsegüents mesos a milers. En molts casos ho van fer en la més despiada solitud i en una manera estadístic desproporcionat respecte a altres grups d'edat (vegeu, entre d'altres, l'informe elaborat en el projecte internacional McCovid19).

Causa no poca perplexitat que els dos països representatius de l'benestar familista hagin maltractat als seus majors. Precisament ha succeït en societats que han situat reiteradament a la família com la institució més important en les seves vides (vegeu la sèrie de el CIS, Centre d'Investigacions Sociològica s, estudis 2450 i posteriors). En el conjunt d'Europa, són els majors el grup demogràfic que concita l'acord majoritari de cures en tots els països.

Succeeix, però, que a conseqüència de l'injust dilema entre salut de la gent gran i activitat econòmica, segons els plantejaments eugenèsics --conscientes o inconscientes-- d'alguns representants polítics, els que han patit un 'excés' de morts han estat els nostres majors. Coneixen UDES. a algun ciutadà que hagi mort de gana per manca de queviures durant aquest últim any?

"Patents de vida i mort", article d'opinió de Lluís Bru.

Fins ara les nostres atencions i cures a la Tercera Edat han estat altament legitimats a l'formar part de la nostra filosofia de vida i els nostres valors civilitzatoris. Tornarà a ser així quan la vacuna - única solució per acabar amb la pandèmia-- es generalitzi? Depèn això de superar les dificultats que apuntava el meu col·lega Vicenç Navarro fa a el greu problema que confronta la UE per la falta de vacunes.

L'assumpte de les patents de les farmacèutiques per produir vacunes té una perspectiva de legitimitat legal que poc es qüestiona. En el cas que ens ocupa, la seva legitimitat moral és molt més qüestionable. Segons el redactor d'aquestes línies la salut pública hauria de prevaler sobre qualsevol altra consideració en aquesta devastadora i transversal crisi d'emergència sanitària mundial de l'COVID19.

Malgrat les seves diverses característiques i implicacions, el cas de l'epidèmia AIDS / HIV (SIDA) a la República Sud-africana il·lustra fins a quin punt una situació d'emergència sanitària poder 'conciliar' els interessos de rendibilitat de les grans farmacèutiques amb la salut pública. Cal recordar que entre 2000 i 2005 van morir a Sud-àfrica 330.000 persones a causa de l'epidèmia de virus d'immunodeficiència humana. A finals de 2001 les Nacions Unides van informar que més de 25 milions de persones al món eren víctimes de l'AIDS / HIV, i que el 2000 havien mort 2,4 milions.

El cost de l'tractament per retrovirals varia molt en funció de país de residència de l'malalt. Als EUA el fàrmac ibalizumab-uiyk (Trogarzo), per exemple, es pot rebre mitjançant una injecció mensual que costa 9.000 dòlars. Algunes medicines costen menys que altres, naturalment. I les genèriques molts menys.

Gràcies a la pressió popular, les indústries farmacèutiques van haver de plegar-se a les demandes sud-africanes que havien recorregut a la importació de fàrmacs anti-SIDA més barats. Enrere quedaven les al·lucinants al·legacions anti-negacionistes de l'President Mbeki, molt en la línia dels actuals apòstols antivacunes.

El 1998 les gairebé 40 companyies farmacèutiques que havien denunciat a Sud-àfrica van acceptar que el govern comprés fàrmacs comercialitzats a el preu més econòmic disponible en qualsevol país de l'món, i alhora que facilitaven la difusió de genèrics. Durant els tres anys que va durar la tenaç lluita legal, la línia argumental de les farmacèutiques era que el no respecte a les patents i als reglaments legals internacionals posaven en risc els seus negocis, en els quals tanta inversió havien realitzat (com seria ara l'argumentari respecte a la COVID19).

Segons els activistes que van pugnar en la llarga batalla legal, l'aspecte que més va ajudar en les seves campanyes va ser el relatiu a la 'mala publicitat' que generava en la imatge de cobdícia desplegades per les empreses farmacèutiques. Aquestes apareixien com refractàries a l'objectiu de mantenir sanes a les gents. Tot i la disponibilitat posterior més 'barata' dels fàrmacs anti-SIDA, la taxa de prevalença per a tota la població sud-africana entre 15-49 anys era el 2018 de l'19%, mantenint-se com la més alta en tot el món.

Com a contrast, consideri que els guanys que reporta la comercialització de la Viagra d i Pfizer, un dels productors de la vacuna de l'COVID19, va arribar a assolir els 2.000 milions de dòlars nord-americans el 2012. Posteriorment les vendes van caure substancialment com a conseqüència de la pèrdua de la patent. No obstant això, en 2019 les vendes van arribar als 500 milions de dòlars.

Un altre dels arguments clàssics utilitzats per la indústria farmacèutica per imposar els seus preus en un mercat 'lliure' és el relatiu a la tornada just de les seves inversions, moltes d'elles en capital humà i d'investigacions d'alt cost no sempre recuperables. Cert és que les patents procuren un 'matalàs de rendibilitat "que compensa els desemborsaments previs no sempre generalitzables a altres productes de baixa o nul·la comercialització. Però en el nostre Vell Continent, i segons les assumpcions del nostre model social europeu, bona part de les despeses més onerosos d'inversió es corresponen amb el pagament de formació i sous d'investigadors. I això va principalment a càrrec dels Estats. La investigació que ha desembocat en la patent antiviral s'ha finançat fonamentalment amb injeccions de diners públics.

Valgui un exemple il·lustratiu. Seria el cas d'un investigador científic que hagi dedicat 40 anys de la seva activitat científica al CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques, màxim organisme d'investigació a Espanya i setena institució pública mundial d'investigació). Durant aquest període hi haurà rebut -grosso manera i aplicant el corrector d'el cost de vida / inflació per fer més comprensible la xifra a preus corrents d'avui-- voltant de 2,5 milions d'euros. Aquests diners, són tinguts en inclosos en els comptes de resultats de les farmacèutiques que contracten amb sou més 'competitius' als investigadors ja formats en el sector públic ?.

A Mario Draghi, actual president de l'consell de ministres italià, a què se li passa revista inquisitorial pel seu passat com a banquer (whatever it takes), la seva decisió executiva que fa a l'embargament de les dosis produïdes per AstraZeneca a Itàlia és exemplar. Resulta que la companyia de matriu anglesa que nodreix a discreció la campanya de vacunació al Regne Unit, pretenia 'exportar' a Austràlia dosi elaborades al país transalpí. Mentrestant, els països de la UE confronten dificultats de subministrament per fer front a l'objectiu d'aconseguir la 'immunitat de ramat' per a estiu. La seva acció mostra una clarividència i dignitat polítiques encomiables.

Perquè les patents ho són tant per a la vida com per a la mort, precisament en una regió mundial com la UE que paga per les dosis vacunals seu preu en 'or'. Altres zones de la planeta no es pot permetre aquests preus, o si ho fan -que ho estan haciendo-- és a costa del seu propi desenvolupament econòmic. Pot el bé comú de les nostres societats condicionar el creixement capitalista il·limitat i, en el nostre cas, l'avidesa sense fre de les indústries farmacèutiques després l'escut de les patents?