La naturalesa de l'indult i alguns malentesos actuals

Arturo González de León Berini
Profesor de Derecho penal y Criminología de la Universitat Abat Oliba CEU

L'indult és -segons el Diccionari de l'espanyol jurídic- una "mesura de gràcia [...] per la qual es disposa la remissió de totes o d'algunes de les penes imposades al condemnat per sentència judicial ferma". La reflexió iusfilosófica sempre ha lligat, doncs, aquesta peculiar facultat amb l'exercici del dret de gràcia, com una cosa pròpia i originari del governant des de temps immemorial a Occident. Es tracta, en efecte, de concedir al pres incondicionalment la dispensa (total o parcial) del càstig ja impost; així, és anàleg al perdó atorgat per la víctima respecte d'una ofensa privada: el rei actua com a representant plenipotenciari de tota la comunitat política agreujada pel delicte.


Quan a Espanya -en 1870- la ideologia codificadora va consumar la paradoxa encotillar una institució que va més enllà de la llei humana positiva, com assumptes eren competència de l'Ministeri de Gràcia i Justícia. La qual cosa em sembla molt significatiu: no en va, l'indult pot adoptar dues formes diferents -que no es confronten, sinó que són complementàries. Aquí hem de recuperar un dels principis filosòfic-teològics de la síntesi tomista: "La gràcia no anul·la la natura, sinó que la perfecciona" (STH I, 1, 8, ad 2); més encara, l'assumeix, amb els seus béns propis i les seves deficiències, com "una perfecció pressuposa el que és perfectible" (STH I, 2, 2, ad 1).


Una primera modalitat de l'indult, que pertany a l'ordre natural de la justícia humana, és aquella en la qual el perdó el condemnat s'atorga com a manifestació de la virtut de l'equitat. Segons ens explica sant Tomàs, quan sigui perniciós complir la norma rigorosament, "el que és bo és, deixant de banda la lletra de la llei, seguir el que demana la justícia i el bé comú" (STH II-II, 120, 1 , co).


Aquesta forma de l'indult, que és una concreció de la facultat correctiva de la duresa de la norma per part del governant, quan un compliment rígid es faria insuportable, sembla ser la que es recull en la Llei de 18 de juny de 1870, de Regles per a l'exercici de la Gràcia d'indult. Així s'interpreta de l'article 11, que apel·la a "raons de justícia, equitat o utilitat pública" per atorgar la remissió total de les penes als reus de qualsevol delicte. Doncs en ocasions el bé comú exigeix, segons la prudència política, perdonar o commutar el càstig en nom de la concòrdia: l'amistat civil entre compatriotes és la fi superior a qual s'ordena també tot acte de justícia i equitat.


Arxiu - Arxiu - Els presos independentistes catalans durante un acte polític.

Presos 1-O @EP


La segona modalitat de l'indult es fonamenta en la misericòrdia, la qual consisteix en socórrer el proïsme per eradicar o alleujar el seu sofriment. En termes jurídics podem parlar de la clemència del governant com a efecte consegüent a l'amor de caritat que té pels seus súbdits. Segons explica sant Tomàs, "entre totes les virtuts que fan referència al proïsme, la més excel·lent és la misericòrdia" (STH II-II, 30, 4, co). Aquí ens situem en el pla del sobrenatural, on la gràcia completa les realitats humanes portant-les a la seva culminació. De la mateixa manera el dret de gràcia va més enllà de l'estricta justícia -inclosa l'equitat extra legem-, dispensant a algú sense merèixer-ho.


Anàlogament a la misericòrdia infinita i incondicionada que Déu té amb els pecadors, als que ens perdona sempre el mal de culpa i ens remet la pena deguda, així el governant pot indultar el reu, si això s'orienta a la pau i a la salvació de les ànimes.


Malentesos


Un cop aclarida la naturalesa de l'indult com a manifestació del poder del governant, convé abordar alguns malentesos que es llegeixen per tot arreu, aquestes últimes setmanes, al respecte de tan digna figura. En ocasió del mediàtic cas dels polítics independentistes condemnats el 2019 pel Tribunal Suprem (a penes de fins a 13 anys de presó i inhabilitació absoluta) com a autors de delictes de sedició i malversació, la premsa i les xarxes socials s'han fet ressò de postures molt enfrontades, un signe inequívoc del maniqueisme i la polarització en què viu instal·lada la nostra pàtria.


Tot i les radicals discrepàncies sobre la conveniència o no d'atorgar el perdó de les penes als sediciosos, hi ha un factor comú en la majoria d'opinions publicades: no encerta a comprendre la causa formal (en un sentit aristotèlic-tomista) de l' indult. En nom de defensar una postura favorable o contrària a la remissió del càstig dels polítics independentistes, es recorre a argumentacions en ocasions fal·laços o equivocades, fent bona la fórmula maquiavèl·lica que "la fi justifica els mitjans". Confusions conceptuals articulades al voltant de quatre grans errors, que tractaré de refutar a continuació.


Per part del sector progovernamental, s'apel·la en primer lloc a la funció que tindria l'indult en el sistema constitucional com una manifestació de l'equilibri de poders. Òbviament, aquí de seguida es remet a la coneguda obra de Montesquieu -a qui, tot i això, convé recordar que el ministre socialista Alfonso Guerra va matar amb solaç el 1985, al fil de la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Més enllà de la paradoxa, la veritat és que en aquell país on més va influir De l'esprit des lois a l'hora de redactar la Carta Magna si opera el perdó com un paradigma dels checks and balances que vertebren l'entramat institucional.


En efecte, en els Estats Units d'Amèrica, el cap del poder executiu (ja sigui el president o un governador) pot indultar qualsevol condemnat, i tal facultat es concep com un contrapès a la tasca exclusiva dels òrgans judicials. No obstant això, cal no oblidar que la "separació de poders" és un mite del constitucionalisme modern, incapaç de donar raó de l'exercici prudent i limitat de l'autoritat sobirana quan s'anul·la la submissió del governant a les lleis naturals i divines. Llavors es crea la quimera que, "per la disposició de les coses, el poder freni el poder": un mecanisme immanent que només aconsegueix frustrar als que han constatat la seva inoperància.


L'altre gran "mantra" que els partidaris del perdó als sediciosos repeteixen sense parar és el de la concòrdia, si bé aquí el tòtem es camufla en advocacions diverses. De manera explícita la va invocar ufanós Pedro Sánchez, en les albors d'aquesta nova volta de rosca al Procés; recentment, Oriol Junqueras ha donat el seu beneplàcit a l'indult com a gest -un mal menor- orientat a "alleujar el conflicte, pal·liar el dolor de la repressió i el patiment de la societat catalana". Otos recorren a les metàfores mèdiques de tancar les ferides o cosir una polis dividida. En aquesta ocasió, encara que la idea de fons és correcta, convé desemmascarar la fal·làcia argumentativa.


Per descomptat, les dues formes de l'indult explicades dalt s'ordenen -igual que succeeix amb tots els actes del governant- al bé comú en l'ordre polític, que és efectivament l'amistat civil entre els compatriotes. També és cert que la concòrdia va més enllà de l'estricta justícia: no s'acontenta amb donar a cadascú el seu, sinó que incorpora la dinàmica de la gratuïtat en les relacions humanes, pròpia de la virtut de la caritat. Però és absurd pensar que el perdó per als líders secessionistes, en les condicions socials actuals, contribueix gens ni mica a l'amistat civil, sobretot si tenim en compte el nul penediment de què presumeixen els condemnats.


Si ens movem a l'altre extrem de l'espectre ideològic, els detractors dels indults porten a col·lació, per exemple, el Codi penal espanyol de 1822, l'articulat prohibia atorgar el perdó als que cometessin delictes polítics -entre altres, rebel·lió o sedició. No obstant això, aquest precepte manifesta la ingerència del legislador liberal en una facultat pròpia i originària del governant, l'únic límit està en l'ordenació al bé comú segons la prudència. Certament, hi ha infraccions respecte de les quals és difícil justificar la remissió del càstig del culpable per raons de concòrdia, però seria un gran error racionalista tancar la porta per llei a tal possibilitat, com si mai hi hagués.


Així com el bé últim de la salvació de les ànimes explica que Déu perdoni pecats mortals, de forma anàloga es pot entendre que la fi de la comunitat política -que és l'amistat civil- s'aconsegueixi mitjançant indult, en alguns casos de delictes greus contra la pàtria. I ara tampoc val objectar que el perdó de l'ofès no és possible quan es afecta la ciutat sencera, ja que aquesta no és persona, com sí que ho és Déu. Assumir tal argument significaria excloure la idea que la unitat de la polis es manifesta en el seu legítim representant, de la mateixa manera que un pare dispensa a qui ofèn al seu fill.


Finalment, hi ha veus crítiques amb la decisió de Govern que apel·len al caràcter anacrònic de la figura: la misericòrdia no troba acomodament als Estats liberals i aconfessionals, on preval l'igualitarisme i els individus aïllats de la massa informe no tenen la condició de súbdits -subjectes a l'autoritat del rei- sinó de ciutadans. Tal és el preu de la llibertat dels moderns: renunciar al pare de la pàtria que s'apiada del fill díscol. No obstant això, aquest plantejament també és fal·laç: la dignitat intrínseca de la comunitat política i el seu governant no s'anul·len per l'exercici injust del poder; incloses les decisions prudents sobre dret de gràcia en nom de la concòrdia.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH