Jocs Olímpics pirinencs

"El que és bo per Barcelona, és bo per Catalunya i és bo per Espanya"

(Pasqual Maragall, proclamació Jocs Olímpics de Barcelona, 1992)

La candidatura per albergar els Jocs Olímpics d'Hivern de 2030 als Pirineus es presenta com una oportunitat per construir ponts i eliminar barreres físiques i polítiques a la zona nord-oriental de la 'pell de brau'. El precedent de les històriques Olimpíades de Barcelona el 1992 fa albergar raonables esperances per intentar dur a terme una obstinació similar a què es va forjar fa 30 anys, presentant una candidatura d'ampli suport popular i institucional a la mateixa. L'èxit en 1992 va ser el resultat d'un treball en comandita, amb el qual es va anteposar la capacitat de l'esforç comú general per sobre de qualsevol altra consideració particular.

Pixabay

Cal recordar que el clima de confrontació electoral entre els diferents partits representats a les institucions implicades a finals dels anys noranta de segle passat era aspre. És cert que les acrimònies no arribaven als nivells d'odi manifestats ara per alguns representants de la governança multinivell catalana, tant entre ells com pel que fa al conjunt de l'Estat autonòmic espanyol.

Es va desplegar, llavors, un afany per articular l'esforç majoritari a Catalunya i a Espanya de deixar definitivament enrere el sinistre llegat del Franquisme i la dictadura. D'avançar en la modernització d'un país que començava a participar plenament en la unió cultural, econòmica i social de la Comunitat Econòmica Europea, a la qual havia accedit pocs anys abans. Els resultats van ser espectaculars i van servir per donar un impuls de progrés a tots els territoris involucrats.

El repte pirinenc es presenta ara complicat i prenyat de desconfiances entre els que poden proposar-ho. Però és possible, probable i fins desitjable.

Les tres principals formacions del Parlament català (ERC, Junts i PSC) han mostrat una disposició receptiva a la proposta de la candidatura de l'esdeveniment esportiu pirinenc el 2030. Altres partits (CUP i Comuns) s'han mostrat reticents. No entrem a valorar en aquest article l'altre gran projecte de l'ampliació de l'aeroport del Prat. Aquesta titànica obra afectaria no només a la Ciutat Comtal, i a la seva àrea geogràfica d'influència catalana, sinó a tot el conjunt d'Espanya, a l'ésser la porta d'entrada i sortida més important al costat de l'aeroport de Barajas a Madrid, del turisme internacional. A ningú se li escapa el considerable impacte que tal ampliació suposaria per als ecosistemes confrontants, precisament ara que acaba de publicar-se l'últim informe de l'IPCC sobre les repercussions mediambientals del canvi climàtic al món. Ja saben que es preveuen 3.300 milions per ampliar els aeròdroms de Josep Tarradellas-el Prat (1.700 milions) i Adolfo Suárez-Barajas (1.600 milions). Tornarem sobre aquest tema de crucial importància per al model socioeconòmic que pretenem per al nostre país i el Vell Continent.

Quan encara estan recents les celebracions dels Jocs Olímpics de Tòquio, seria bo aprofitar l'interès de la gent per anar més enllà de la mera festa de la competitivitat esportiva universal. Es tractaria d'aconseguir un acord d'envergadura no només per superar situacions de bloqueig polític com les presents. Ajudaria a cimentar una conllevancia política bàsica que està en la lògica de la concurrència múltiple etnoterritorial a Espanya i del seu model autonòmic.

En realitat, a l'Espanya de les Autonomies es podria considerar com una 'federació emboçada', la qual incorpora també elements de posada en comú necessaris per a un funcionament raonable de les institucions i la governança multinivell. El desenvolupament de la crisi provocada per la pandèmia del Covid-19 ha mostrat la inconveniència de basar l'acció política institucional en la política de la 'evitació de la culpa' (blame avoidance). Aquestes polítiques s'han posat en pràctica de manera intensiva i disfuncional. Al llarg dels ja gairebé dos anys de 'anormalitat' sociopolítica empesa per la propagació del Coronavirus, l'únic que ha semblat importar a l'Espanya multinivell era passar la 'pilota' de la tragèdia sociosanitària a 'els altres' governs i, si fos possible, a aquells d'un color polític diferent esperant un malsà benefici electoral. Les administracions multinivell concernides no han volgut córrer el risc d'aparèixer davant els seus votants com a responsables dels dràstics ajustos i els resultats produïts durant la pandèmia. L'aprenentatge accelerat en els imprescindibles mecanismes de coordinació entre l'Administració General de l'Estat i les Comunitats Autònomes s'ha plasmat, però, en què Espanya sigui el país en el moment d'escriure aquestes línies amb més alt nivell de vacunació de pauta completa al grup dels països de l'anomenat Primer Món.

Potser la bronca política a Espanya hi hagi arribat a nivells insospitats de postureo macarra i de barriada, però els ciutadans han acudit 'tots a una' -com en Fuenteovejuna-- als centres de vacunació gairebé sense dir ni piu a posar-se disciplinadament la vacuna, conducta que altres països veïns més 'homogenis' socialment no han aconseguit. Al final, Espanya ha seguit el principi federal que només la conciliació de la unitat i diversitat mitjançant l'acord polític fa possible la convivència i el benestar com exemplifica el nostre model social europeu.

No ho dubtin, els Jocs Olímpics pirinencs podrien ajudar-nos a encaixar políticament la vitalitat de les nostres 'nacions internes' i comunitats autònomes constituents i institucionalitzar, en suma, el pacte quotidià, lliure i natural entre els seus ciutadans, gents i pobles.

Citius, Altius, Fortius.