dilluns, 6 de desembre de 2021

Mauthausen, una de les 10.000 "fàbriques de la mort"

José Luis Meneses

"El Pavo", així és com anomenaven al comandant de les SS Franz Ziereis, màxim responsable d'aquesta "fàbrica de la mort", els presoners espanyols del camp de concentració de Mauthausen. Colloquialment, el terme "el Pavo" s'usa per qualificar a una persona de sosa, insubstancial, freda, amb mala baba ..., també s'utilitza per referir-se a la persona que entra en un espectacle públic sense pagar. En el cas del pollastre Ziereis, crec que els presoners estaven pensant quan li van posar el malnom en les dues accepcions, la de cor fred a l'ésser capaç de dur-se a més de 100.000 persones per davant, i la d'assistir a la vergonyosa festa d'extermini d'éssers humans per la cara. Era tan addicte a l'espectacle que no m'estranya que morís disfressat de tirolès quan intentava escapar a l'acabar la guerra. De nou, va intentar anar-se'n de rositas, però li va sortir el tret per la culata. A final, va pagar per tot el mal que havia fet, això sí, "el Pavo", fent honor al seu sobrenom, es va lliurar del judici de Nuremberg pels crims comesos pels adoctrinats i llepaculs de l'illuminat Adolf Hitler.


I un es pregunta, qui era aquest “Pavo” ben nascut i mal criat capaç de cometre tantíssims assassinats. Si ens acostem a la seva biografia arribarem a la conclusió que era un “don nadie” i que aprofita les oportunitats de “creixement personal” que oferien les SS, organització polític-militar, per a anar ascendint a força de donar cops de puny de simple afiliat a coronel. Clar que, “don ningú” és menys que “illuminat”, terme reservat per a aquells cabdills (fürer), com Adolf Hitler, capaços d'escalfar l'ambient més que el sol del migdia a la Vall de la Mort (Califòrnia, els EUA), on arriben a aconseguir-se els 57 graus centígrads. Per descomptat, en les qüestions nacionalistes són més perillosos els “illuminats” que els “don ningú”, o el “pastor” que el “ramat”.osos els "il·luminats" que els "no ningú", o el "pastor" que el "ramat".


Unnamed (11)

Entrada a la localitat de Mauthausen, Àustria. Fotografia: JL Meneses



 Mauthausen és una petita localitat turística al nord d'Àustria i prop de la ciutat de Linz. Si el nostre objectiu anés visitar la localitat i gaudir dels seus atractius, aquest article s'emmarcaria dins del que denominem turisme rural. Però, com la majoria dels visitants es desplacen a aquest localitat per a visitar el camp de concentració que porta el mateix nom, llavors, hem de situar aquest tipus de viatges en l'àmbit del turisme cultural. La cultura, el coneixement en general hauria de servir per a millorar com a éssers humans, però no sempre és així, igual que no fa millors als estudiants pel solo fet assistir al collegi. Estem obligats, a més d'assistir, a atendre en aquesta “classe” en la qual se'ns explica els crims més horribles comeses pels homes amb l'objectiu que aprenguem dels errors i dels horrors, però no hem de sentir-nos culpables d'aquesta deshumanitat que tapa els porus de la pell impedint la lubricació dels nostres sentiments. La visita a Mauthausen és una oportunitat per a aprendre a comportar-nos sobre la base de la nostra intelligència individual i no deixem engalipar per aquesta colla de “illuminats” que campen pels seus furs i, embadalits, els seguim com a xais. El camp de concentració de Mauthausen és un exemple del que són capaços de fer cacics i salvapatrias d'aquells i d'aquests temps.


Unnamed (2)

Camp de concentració de Mauthausen, Àustria. Fotografia: JL Meneses


 A Mauthausen es pot arribar de diferents maneres, en el meu cas, viatjava en la meva furgo-casa i, després de sortir de Viena cap a Linz i a uns cent cinquanta quilòmetres després de travessar aquest Danubi blau, el que els nazis van tenyir de vermell, em vaig desviar de la carretera en direcció a aquest petit poble de gairebé cinc mil habitants més conegut pel camp de concentració, que per la seva bellesa i la del seu entorn, la mateixa, que va servir d'inspiració a Johann Strauss per a compondre el viu i alegre vals “El bell Danubi blau”.



Quan un es pregunta sobre el perquè van construir els nazis un camp de concentració en aquesta zona, pensó que la situació en una antiga ruta comercial a la vora del Riu Danubi podia ser una d'elles; que a més, el pont sobre el cabalós va riure facilitava l'accés a altres regions d'Àustria annexionades pels nazis; també, que estava ben comunicada per carretera i tren i, una altra raó important, era l'existència d'una pedrera de granit que podia complir una doble funció: proveir-los de pedra per a construir el camp i també utilitzar-la per a altres menesters que els procuressin ingressos substancials. Sobre el que hi ha més de 200.000 evidències és que va servir per a fer treballar als presos fins a l'extenuació en el marc d'aquesta “solució final” a la qual aspirava Hitler: matar als jueus i a tot aquell que no complís amb els seus estàndards de puresa de la raça ària. En fi, coses pròpies de “illuminats” sobreexcitados per sobredosi paranoica. Aprofito per a recomanar el llibre “Concert per a instruments desafinats” del psiquiatre espanyol Antonio Vallejo-Nájera en el qual, entre altres personalitats, escriu sobre la d'Adolf Hitler.



Unnamed (12)

Distintiu dels presoners espanyols. Fotografia: JL Meneses


Va ser l'any 1939, final de la guerra civil espanyola i començament de la segona guerra mundial, quan va començar a construir-se el camp de Mauthausen. Granit i home van conformar aquesta unitat indissoluble a la “fàbrica de la mort” que des de 1939 a 1945 es va emportar per davant a molts dels presoners. Cada pedra de les parets d'aquest camp i de les nombroses calçades, cases, ponts… que es van construir en aquells anys, té gravat el nom del presoner que va baixar i va pujar amb pedres a la seva esquena de fins a 40 quilos els 186 graons de la pedrera de Wienergraben. No és d'estranyar que les diguessin “les escales de la mort”. Se li parteix l'ànima a un veient les imatges del presoner i fotògraf espanyol Francisco Boix, que donen testimoniatge i va poder amagar fins a l'alliberament del camp. El seu treball va ser una prova fulminant en els judicis de Nuremberg contra els nazis.



Més de 200.000 presoners: espanyols, russos, francesos, italians… jueus, cristians o pagans, fins i tot nens i dones van ser portats a Mauthausen sempre que tinguessin dues mans per a transportar pedres de totes les grandàries. Més de la meitat van morir en les “escales de la mort” o entre els murs i les electrificades filades i, ni tan sols un només d'ells va ser soterrat baix a una làpida de granit tatuada amb el seu nom. “Arbeit Macht Frei”. “El treball us farà lliures” resa en el rètol d'entrada d'un altre camp de concentració, el d'Auschwitz a Polònia.



Unnamed (13)

Murs i filats. Fotografia: JL Meneses



 Després de les inacabables i demolidores jornades de treball sempre hi ha un retorn a casa. La dels presoners, era un barracó de fusta on s'amuntegaven més dels que cabien, on l'esperança no ocupava lloc ni la illusió centellejava en uns ulls a punt de sortir-se de les seves òrbites. Era l'hora del fred, de menjar un plat de gairebé res i després d'un absent cafè, entretenir als guardians nazis alletats amb llet agra: bandes de música, cors de cant, esperpèntiques desfilades amenitzades amb porrades o jocs absurds que només feien que incrementar el nivell d'esgotament dels escanyolits presoners. Arribava la nit, el corrent ja no mantenia les llums enceses, les del sostre i les de l'ànima, però sí la dels filats electrificats. Els enviaven al llit, a dormir, com quan ets nen, però sense petó en el front i un tendre fins demà. Arraulits en un racó de les lliteres de fusta compartides i sobre un llit de palla atrotinada, resaven al Jesús de l'agonia demanant-li una sola cosa, no despertar-se a l'alba. Estaven sols, no tenien a ningú, no tenien res. Com va escriure el cantautor i poeta argentí José Larralde, «l'única cosa que els quedava és el silenci, i perquè no donava llet li ho deixaven». 


Unnamed (14)

Interior d'un barracó. Fotografia: JL Meneses



 Però Jesús no podia atendre tanta pregària i els presoners que no morien a la nit ho feien pujant pedres pels 186 graons, pel duríssim treball en les pedreres, per tota mena de malalties, per fam, per electrocució en intentar escapar-se, per experiments mèdics, per extracció de sang per als adoctrinats combatents alemanys, per penjaments, per dutxes d'aigua gelada, per fuetades, per capritxoses, injustes i aleatòries agressions, per afusellaments massius, per tirs en el clatell o en les cambres de gas. Molts eren sepultats en fosses comunes excavades amb les seves mans, uns altres, incinerats en els forns crematoris o en fogueres quan aquests no donaven proveïment, s'allunyaven d'aquest món i dels seus pèrfids habitants transformats en fum que ascendia fins als cels en un sense parar les 24 hores del dia els 365 dies de l'any. Un supervivent va comptar en el judici de Núremberg el que va sentir dir als nens: «Veieu aquestes cendres que cauen?, són les vostres mares, els vostres germans, les vostres famílies; i això és en el que us tornareu vosaltres, cendres!».


Unnamed (3)

Forns crematoris. Fotografia: JL Meneses


Entre les nacionalitats dels presoners, està la dels espanyols. Més de set mil van acabar en Mauthausen després de la fratricida guerra civil en la qual van morir més d'un milió de compatriotes. L'ambició de poder encega l'ànima i encén els instints més perversos transformant a la persona, amb més freqüència del que recordem, en l'animal més depredador d'aquest ombrívol món en el qual vivim. Molts dels quals no van morir a les mans de l'exèrcit vencedor i van prendre el camí de l'exili, van ser detinguts i lliurats a les SS i van acabar en els camps de concentració i extermini de Mauthausen, Gusen, Auschwitz, Dachau, Treblinka... La majoria d'ells havien combatut amb les tropes del govern republicà i no perquè combreguessin amb les idees dels “illuminats” de l'un o l'altre signe polític, sinó perquè en iniciar-se la fratricida i llarga guerra civil es trobaven en l'una o l'altra de les zones ocupades per l'un o l'altre contendent.


Unnamed (15)

Barracons (estat actual) Fotografia: JL Meneses


Recents estudis asseguren que, durant la segona guerra mundial van morir entre 10 i 15 milions de persones en els més de 10.000 camps de concentració i extermini construïts en diversos països d'Europa. En Mauthausen, més de 120.000 éssers humans van ser assassinats per obra i gràcia de l'esperit nazi, mentre uns altres es feien d'or amb aquesta moguda: com el propietari de la pedrera Wienergraben, la constructora dels forns crematoris Topf&Söhne, els oficials de rang de les SS, i tots aquells que arrabassaven les pertinences dels presoners, des de les dents d'or fins a les sabates, per a enriquir-se o per a elaborar i vendre tot tipus de productes.


Com molts altres camps de concentració, el de Mauthausen va ser alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Els supervivents a les ultimes matances, deambulaven pel camp sense ni tan sols forces per a abandonar-lo. Després de buidar-se de presoners, els barracons van ser utilitzats per l'exèrcit soviètic per a allotjar als seus soldats. Dos anys després, van lliurar el camp al govern austríac amb la condició que l'utilitzés per a recordar a les víctimes i els fets que allí van esdevenir. Avui, el Memorial de Mauthausen, és un conjunt de monuments i espais de memòria, alguns d'ells en els mateixos barracons, en els quals s'exposen fotografies i documents d'aquest vergonyós episodi de la història de la humanitat. 



Unnamed (16)

Exposició al Memorial de Mauthausen- Fotografia: JL Meneses



 No és possible acabar amb tanta maldat sense acceptar que en el nostre desenvolupat cervell conviuen el bé i el mal com a eixos vertebradors de la nostra conducta. Aquestes dues entitats antagòniques nien en el mateix cos, una, la del mal, per a donar impuls als nostres instints més perversos i l'altra, per a transformar els nostres primitius instints aniquiladors en comportaments amb major valor adaptatiu. Des dels orígens de la humanitat, aquesta contesa permanent es manté i es mostra incapaç de posar un punt final. El desenvolupament de la intelligència i les capacitats ha servit per a desenvolupar mecanismes que ens permeten avançar en una millor adaptació al mitjà i als altres, però també ha servit per a tot el contrari, per a multiplicar i perfeccionar les nostres formes d'agressivitat, i per a crear instruments d'alta capacitat destructiva. Per a fer el mal, els nazis es van refregar els cervells. No van ser els únics, uns altres també ho van fer, ho continuen fent i no els cauran els anells quan es presenti l'ocasió de repetir-ho. 


Unnamed (17)

Lloc d'execució. Fotografia: JL Meneses


Mauthausen és un exemple, i per desgràcia no és l'últim, de fins on som capaços d'arribar els éssers humans. Hauríem de ser conscients d'això i posicionar-nos obertament en contra de qualsevol mostra o indici de comportament violent, encara que s'emboliqui i s'adorni amb llaços i banderes o es disfressi amb atractius abillaments. No fa falta que ens alliçonin sobre el que està bé i el que no ho està perquè tots ho sabem, o, hi ha algú que tingui dubtes davant tanta mort i tants fets violents. Només llegir la xifra de 400.000 milions de morts en les guerres més sagnants de la humanitat, se li posa a un la pell de gallina i no obstant això es continua alimentant l'enveja, l'odi, l'enfrontament des dels púlpits dels cacics dels pobles més petits, fins a les tribunes de les més altes esferes de poder social i polític. A més de reflexionar sobre el que vam fer, hauríem de reflexionar més sobre el que fem i cap a on volem que camini la humanitat en el futur. Que ningú s'exclogui, perquè com va escriure Sant Joan en el versicle 8,1-11 del seu evangeli, «el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra».


En la majoria dels articles solc comentar el motiu que em porta a triar el tema. En aquest cas, es deu a les més de les 20.000 visualitzacions que té el vídeo de Mauthausen que vaig penjar en YouTube al gener de 2015 i als comentaris que sobre el tema continuo rebent. Per a acompanyar aquest article he editat un nou vídeo que espero que complementi l'escrit i que, com l'anterior, serveixi d'oració en record de tots aquells als quals els van arrencar la vida d'arrel en les més de 10.000 “fàbriques de la mort” durant la segona guerra mundial. Demà, el hare pels represaliats en Afganistan, pels quals van morir al no arribar les seves pasteres a les costes Canàries o pel nen de tres mesos que van llançar ahir al buit des del balcó de la seva casa. Malgrat tot, no perdo l'esperança.





logo insolito

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH