Els majors

Ara i adés, les persones -sobretot de l'àmbit urbà- fan una revisió d'actius, alguns dels quals de plànol són rebutjats com a escombraries i uns altres més s'empaquen i "guarden en cellers o cambres posteriors". Per descomptat no reflexionarem aquí, el perquè del cessament d'alguns avis que van ser trets del gabinet presidencial i enviats a la seva casa, ni molt menys compartirem el que signifiquen moviments horitzontals per els qui ja estan propers a formar part d'aquest segment d'edat.

Ara i adés, les persones -sobretot de l'àmbit urbà- fan una revisió d'actius, alguns dels quals de plànol són rebutjats com a escombraries i uns altres més s'empaquen i "guarden en cellers o cambres posteriors". Per descomptat no reflexionarem aquí, el perquè del cessament d'alguns avis que van ser trets del gabinet presidencial i enviats a la seva casa, ni molt menys compartirem el que signifiquen moviments horitzontals per els qui ja estan propers a formar part d'aquest segment d'edat. Encara que si espero que molts pensem en aquesta part de la població mexicana que ara com ara s'apropa als 12 milions i que creixerà -segons previsions de CONAPO- a una xifra de 334% en un lapse de 30 anys, del com ja hem recorregut la meitat.

La inèrcia que comporta una major valoració del "Tenir" que del "Ser" es torna tràgica quan d'adults majors parlem, la valoració dels quals és desventajosa en la mesura que deixen de treballar. Si la suma del suport social per edat, i per ventura una pensió similar al salari mínim no dóna per solucionar despeses familiars, al "adult en plenitud" se li considera causant d'una despesa excessiva. Els adults majors -abans reverenciados com a avis- consumeixen- aliments, medicines, suport de cuidadors- i en termes de pressupostos públics, mantenir-los implica: pensions, despeses geriàtrics en salut, i tota una gamma de suports per a aquell que acaba en condició de carrer i abandó.

Els únics que semblen ser objecte d'atenció, són aquells el treball dels quals de tota un vida, els permet pagar el cost d'un implant -cardíac, auditiu o ocular- o comptar amb un ingrés de retir l'acumulació del qual resulti interessant per als possibles successors. Quan els fills i néts han deixat de veure en els avis fins i tot el seu origen de vida? Al fet que es deu la proliferació de famílies incapaces de reconèixer a qui en el seu moment va treballar per generar riquesa tal vegada intangible, com va ser l'accés a educació, habitatge i serveis de salut? Per què si l'avui major de 60 anys va dedicar la seva vida a protegir els drets fonamentals dels descendents, aquests són incapaços de garantir tals prerrogatives? Al fet que interessos respon una visió d'obsolescència i pèrdua, associada al major de 65 anys? Serà perquè la joventut està sobrevalorada en un món que privilegia la capacitat de produir riquesa en comptes dels valors intrínsecament humans? Quin és el futur de 600 milions de persones al Món, moltes de les quals no tenen avantatges en la seva condició de longeus? Dels milions de "vells que hi ha a Mèxic, gairebé vint mil tenen més de 100 anys, Aquesta població el cabell de la qual s'ha tornat grisa, sense el romanticisme dels fils de plata, amb prou feines crida l'atenció quan un reporter sense nota, els descobreix o quan després d'haver estat "guardats" en un asil -públic o privat- els familiars descobreixen que en la seva cura va haver-hi una sort d'estafa com el qual va merèixer la nota televisiva per la mort i manipulació d'aquesta en la colònia Churubusco del DF. I que hi ha dels adults reclosos en una pis alt, en una cambra sense finestres, sense possibilitat de passejar o ser passejat en cadira de rodes, solament per mantenir vigent la pensió de la qual gaudeixen els familiars? Qui regula el treball de "cuidadors" que en ser observats són zalameros amb les "avietes", però davant l'absència de familiars amorosos, propicien moretones, tristesa, deficient alimentació -perquè es mengen o tiren l'aliment- i fins a roben les seves pertinences?

L'experiència -vital, acadèmica, històrica- dels nostres ancestres hauria de ser inclosa i no rebutjada en una societat plena de contrastos i manques. Hi ha una gran diferència en el desenvolupament de nens els pares dels quals han d'estar moltes hores fora de casa, si aquests tenen un avi en comptes d'una nodrissa tecnològica com la televisió o l'Ipad. Generar alternatives de guany associades a l'envelliment és un repte governamental, que ha d'anar més enllà d'una celebració amb danzon i abraçades una vegada a l'any. Què feia l'INAPAM i el DIF quan en un asil del nord de la república, uns viejitos eren tancats sense possibilitat d'escapar d'un incendi? Com es connecten aquestes institucions estatals amb els fills i néts que deixen abandonats als seus progenitors àdhuc després de la mort? Gaudir del privilegi de ser vell ha de ser una oportunitat. Recuperar el guany de l'envelliment, és matèria de política; però sobretot és responsabilitat mínima de fills, néts i fins a germans menors que en menys que ho pensin arribaran també a aquesta condició si és que abans el càncer, els infarts i totes les malalties derivades de l'estrès i la pèssima alimentació no els cobren la seva irresponsabilitat i absència d'amor. Est és un altre dels molts temes que en matèria d'enfortiment de la societat hauríem de tots d'assumir. Ser ciutadà -de Mèxic o de qualssevol altre país- suposa una construcció col·lectiva, amb integració de valors, disseny encoratjador de la vida pròpia i dels altres, tot la qual cosa ens donarà la transcendència que gairebé de manera natural l'ésser humà busca. Fem de la vida dels nostres avis una part important del desenvolupament de les nostres etapes plenes. Conduïm nostra relació amb bona fe, amb diàleg -que per descomptat no és la suma de monòlegs- sense oportunisme ni amarillismo. Si en comptes de deixar que antropòlegs i historiadors del futur furguin per reconèixer el que ells van fer procurem mantenir la seva memòria com a part de les nostres vides, haurem fet molt més que celebrar-los cada 28 d'agost com es fa a Mèxic des de 1983.