Perú: 194 anys sense nació, ni Estat hegemònic

En la mesura que el mes de juliol finalitza, els habitatges, parcs, entitats públiques, oficines, centres comercials, etc. de les ciutats del Perú es revesteixen de vermell i blanc. Les i els "ciutadans" intercanvien gestos de "felicitacions" per un aniversari patri més. Especialment el 28 de juliol, Dia de la "Independència" del Perú.

En la mesura que el mes de juliol finalitza, els habitatges, parcs, entitats públiques, oficines, centres comercials, etc. de les ciutats del Perú es revesteixen de vermell i blanc. Les i els "ciutadans" intercanvien gestos de "felicitacions" per un aniversari patri més. Especialment el 28 de juliol, Dia de la "Independència" del Perú.

Contrastant amb aquesta algaravia i patrioterisme reiterat de citadina, gairebé cap "comensal" es formula preguntes bàsiques com: Existeix veritablement Perú com a poble? Existeix la nació peruana? Són ciutadans/es tots i totes els qui cohabiten en aquest territori? Existeix un Estat peruà? Va haver-hi o existeix independència peruana?, etc.

No existeix poble, ni nació peruana

Sense necessitat de major revisió del marc conceptual de poble, segons el Viceministeri d'Interculturalitat, en els 1.285.215Km2 del territori peruà, cohabiten 54 pobles indígenes. Això, sense explicar als afroperuans, ni als mestissos. Molts d'aquestos pobles, amb històries, espiritualitats, idiomes, cultures, etc., (desconeguts per al crioll o mestís), subsisteixen sense trobar-se entre si. Llavors, quan es parla del poble peruà, a quin dels pobles es refereix? Al poble mestís que no té ni idioma, ni espiritualitat, ni història, ni origen diferenciada en relació amb els de altres països?

Quant a la nació peruana, ocorre alguna cosa semblat. La idea de nació, a part d'història, idioma, cultura, espiritualitat, sociogénesis, etc., en comú, implica una consciència individual i col·lectiva d'autodeterminació compartida entre les i els integrants de la nació. "Comunitat política imaginada" diria l'antropologia contemporània. Existeix una consciència política de sobirania i autodeterminació entre les i els peruans? En el que diuen Perú, no existeix una història, tantes nacions com a pobles existeixen.

No existeix un idioma, sinó tants com a pobles coexisteixen. No existeix una espiritualitat, sinó molts camins i maneres de transcendir el quotidià. No existeix un origen, ni una destinació en comú. Per tant no existeix la nació peruana, sinó nacions peruanes políticament emergents, cadascuna amb les seves dinàmiques i ritmes propis. Dins d'elles, el projecte de nació mestissa que criolls i elit mestissa van voler imposar (de manera fallida) des de les entitats estatals.

Pobles i nacions subsistim sense Estat, ni llibertat

Si entenem l'Estat modern com l'entitat orgànica (autoritat), nascuda de la voluntat popular, per garantir drets i llibertats dels seus ciutadans/es, llavors, la pregunta bàsica és: Qui tenen, en el Perú, els seus drets i llibertats garantits? Per a quants peruans existeix seguretat i certitud?

Pels 54 pobles indígenes del Perú mai va existir un Estat de Dret. És més, subsistim fins i tot en contra de la voluntat d'aquest aparent Estat crioll racista i masclista que envaeix i despulla els nostres territoris com gendarme dels agents econòmics neoliberals.

En el Perú, l'Estat no només va néixer com a eina de dominació i saqueig de la rància i rústica elit criolla que mai va tenir visió de país, sinó, en ser una mala còpia de la teoria política europea del segle XVI, per a un temps i espai completament diferent a la realitat europea, va emergir col·lapsat aquest projecte. Mostra d'això, aquest Estat aparent no ha aconseguit hegemonirzar-se en tot el territori del que diuen Perú, molt menys instal·lar-se en l'imaginari individual i col·lectiu de tots els pobles.

En llenguatge col·loquial diem: l'Estat peruà serà i és només per als rics, que tracten a això que diuen Perú com si fos el seu estable. I en aquest context, la gran majoria de nosaltres subsistim amb la il·lusió gairebé màgica de "sentir-nos com a ciutadans peruans", només perquè a les escoles ens diuen que cantar l'Himne Nacional o reverenciar la Bandera és ser peruans. Però, en els fets les grans majories subsistim sense Estat, sense drets, sense llibertats, ni oportunitats.

Algú es va preguntar per què la bandera peruana porta en el centre el color blanc? És la idealització del blanc com a arquetip existencial! I així ens queixem del racismes quotidià, quan això ja està institucionalitzat en els símbols de la pàtria. Als descendents dels criolls, i als qui s'esforcen per ser com ells (renegant dels seus orígens genètics i culturals) els importa més la integritat física de l'estàtua de Santa Rosa de Lima, que el benestar i la integritat del territori del Perú. Fins i tot en la imaginació d'ells, el Perú no passa de ser una ficció útil.

Ciutadania és el que menys existeix en aquest arxipèlag de pobles que diuen Perú. Ni tan sols les i els ciutadans de Lima aconsegueixen aquesta qualitat. Ciutadania, no només consisteix a marcar cada cinc anys el front dels potencials governants (com si fossin carnestoltes andins), sinó gaudir de tots els drets i oportunitats (sense parlar de privilegis) que agafarà a tota ciutadania en un Estat de Dret.

194 anys de colonialisme intern

Si no hi ha poble, ni nació, ni Estat de Dret, ni ciutadania universal, llavors, és una fal·làcia parlar d'independència. L'ocorregut en 1821 no va ser cap independència, sinó una successió en la cadena de comandament en el cercle dels patrons. Des de llavors, de manera legal, es va institucionalitzar el colonialisme intern dels pobles del Perú. No per enfortir, ni hegemonizar el naixent i aparent Estat nació, sinó per enfortir als orígens del que avui coneixem com les corporacions mundials que dominen el planeta.

En el millor dels casos, cada 28 de juliol deu ser un motiu més per renovar el nostre compromís per alliberar-nos del gairebé bicentenari colonialisme intern que suportem els pobles que cohabitem en això que és Perú.