AMBIENTALISME TARDÀ DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA?
El passat 24 de maig, de l'any en curs, l'autoritat màxima (Papa) de l'Església Catòlica, Francisco I, va lliurar la seva primera Encíclica titulada Laudato si' (Lloat siguis), sobre la cura de la Creació, inspirat en l'espiritualitat de Sant Francisco d'Assís (segle XII). Aquesta publicació, amb les seves 246 nombres, distribuïts en sis capítols, és el primer document magisterial del Vaticà sobre la crítica situació i la cura de la nostra Mare Terra.
El Papa Francisco, emparant-se en les conclusions dels diferents informes científics del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), en els ensenyaments locals i regionals de bisbes catòlics, en les aportacions ecoteológicos de Francisco d'Assís, Theilhard de Chardin, Leonardo Boff (sense citar a aquests dos últims ecoprofetas), i les poques referències bíbliques sobre el tema, ensenya el següent:
La Creació (la naturalesa) es troba en una crisi ecològica sense precedents producte de l'egoisme i el consumisme humà. Aquesta situació es torna encara més perillosa davant la irresponsabilitat ambiental dels actors econòmics del món i de la ineficiència dels cims i acords intergovernamentals sobre la crisi ecològica.
Enfront d'aquesta situació Francisco I convoca a catòlics i homes de bona voluntat a conrear i conrear-se en l'ètica de la sobrietat/austeritat, i en l'espiritualitat ecològica de la cura. I als agents econòmics i polítics del món els crida a anteposar el benestar de la humanitat sobre l'interès econòmic inmediatista.
El monoteisme i l'antropocentrisme són les principals causes de la crisi ecològica Per a catòlics/as informades, gens del que diu aquesta Encíclica és novetat. Com tampoc és novetat la sempre tardana reacció del Vaticà enfront de problemes sistémicos de la humanitat.
Gairebé cap humà en procés de despertar, al crític segle XXI, dubta que la destrucció de l'equilibri de la biósfera (clima, sòls, aigua, boscos, biodiversitat, mars, etc.) és producte del mal desenvolupament promogut per la irracional equació de producció-consumo-confort.., fins a l'infinit en un planeta finit.
La nostra Mare Terra va fecundar progressivament, en els seus milions d'anys d'esforç i història, les condicions adequades per possibilitar la vida en les seves diferents formes, i aquestes condicions equilibrades va ser i és violentament desmantellat per les incorrectes concepcions teològiques i filosòfiques que es va imposar en el transcurs de la humanitat com a veritats absolutes per configurar conductes i creences.
Fins a fa 3 o 4 mil anys enrere (abans del sorgiment de la primera religió monoteista, la mongeta) existia major equilibri o convivència entre pobles "politeistes". Doncs, cap poble tenia la falsa consciència de destruir o convertir a l'altre per imposar-li la seva veritat com la veritat absoluta i universal. Aquesta situació va canviar quan el monoteisme (un sol Déu en el cel, un sol Rei a la terra) es va imposar aniquilant la diversitat de creences i espiritualitats.
Així va néixer la falsa consciència humana de ser el "únic poble triat" per l'únic Déu veritable, amb la missió de convertir/dominar als altres, incloent a la resta de la Creació.
Simultàniament es va criminalitzar i es va perseguir als pobles que concebien a la Terra i els altres elements còsmics com a sagrats i divins. És a dir, el monoteisme, no només va expulsar el diví cap al llunyà cel, sinó que desacralizó a la Mare Terra per explotar-la com un rebost inert. Des de llavors, el cel i els temples es van convertir en els únics llocs sagrats. La resta de la creació o la comunitat còsmica va ser assumida com un espai profà, pecaminoso, pasible a ser castigat/explotat. Per això, fins i tot la Bíblia diu: "maleïda la terra?" i "beneït el cel i l'ànima humà?".
Així es va ser afermant, sota el prevalgut del monoteisme (govern d'un únic Déu mascle) la falsa i suïcida consciència humana de "ser els predilectes", "única imatge i semblança de l'únic Déu veritable", per sobre de la resta de la comunitat còsmica. Els jueus es van assumir com la "única imatge i semblança de Déu", per tant reis/senyors sobre la resta de la Creació. Els grecs (amb Protàgores) van creure que "l'ésser humà és la mesura de tot quant existeix".
D'allí, amb Descastes, Kant, Comte, etc., arribarà el pensament modern centrat única i exclusivament en l'ésser humà noreuropeo com l'únic subjecte amb drets. I, llavors, va emergir en la humanitat el pervers antropocentrisme modern que fon les seves arrels en el monoteisme que privilegia el domini/destrucció de l'UN sobre la resta. Des de llavors, ja no era de moderns parlar o defensar els drets de la nostra Mare Terra o de la nostra Mare Aigua. Aquesta és l'arrel de la falsa consciència de l'home modern o postmodern que muntat en la seva tecnologia destrueix/devora desenfrenadamente a la nostra Mare Terra buscant sadollar no sé que desitjos.
El consumisme suïcida no és la causa, sinó la conseqüència d'aquella falsa consciència del modern home civilitzat monoteista i androncetrista que s'assumeix com l'únic ser amb dignitat i drets per explotar tot l'a el seu pas troba.
Intel·lectuals com Lynn White i Carl Amery, des de la segona meitat del segle passat, vénen denunciant que el cristianisme és un dels principals responsables de la crisi ecològica planetària. No només per promoure la desacralización de la Terra, sinó també per promoure l'antropocentrisme i conductes antiecológicas. Encara, en l'actualitat, a les esglésies se segueix privilegiant el text bíblic creacionista de: "Multipliquin-se i sotmetin a la terra?" (Ex.1), o el Salm 8 que diu: "Gràcies Déu dels cels perquè tot ho vas posar sota els meus peus, amb prou feines inferior als àngels em vas fer".
Francisco I, en el seu esforç d'aggiornamento, intenta mantenir en vigència el monoteisme cristià, per a això confon la conseqüència amb la causa del problema existència de la nostra Mare Terra.
Les i els consumistes delirants, poden deixar de consumir frenèticament per un temps perquè es revitalitzi la Terra, després tornar al banquet suïcida amb més força. Catòlics i evangèlics poden tractar-la com a germana a la Terra, a l'aigua, etc., però sempre cauran en les de Caín (assassinar al germà Abel pel desig del profà). El problema llavors no és el desig desenfrenat del consumisme, ni la solució és denominar a la resta de la Creació com a "germans/as".
Necessitem reconciliar-nos amb el sistema Terra, en el més profund de la nostra consciència identitària, i tractar-la, venerar-la com a nostra sagrada Mare (el nostre origen, present i destinació). Necessitem resacralizar a la comunitat còsmica. Reconèixer la dignitat i autonomia de cadascun de les i els éssers que cohabiten en Ella, inclòs l'humà. Reconèixer a la Terra i a tots els éssers que cohabiten en Ella com a subjectes amb drets sagrats.
Aquesta redignificació i resacralizació de la Mare Terra implica abandonar el monoteisme i l'antropocentrisme perversos amb el macro i micro ecosistema Terra. Només així emprendrem el genuí i urgent camí de les espiritualitats i místiques ecològiques per sanar-nos en i amb la Mare Terra. En cas contrari, l'ambientalisme de la jerarquia catòlica serà únicament això, un ambientalisme tardà que deixa més sospites (per les seves motivacions) que esperances.
Una vegada més, la doctrina monoteista no permet avançar cap a un honest paradigma ecològic de la complexitat per construir nous principis universals per reencantarnos i conviure en i amb la nostra Mare Terra. El Déu mascle i únic sempre fecundarà soldats de la fe que costi el que costi busquen convertir/dominar a les i els altres diferents, inclosa la Mare Terra. I així, és il·lús parlar d'ecoespiritualidad.
Escriu el teu comentari