GOVERNS DE GUATEMALA, HONDURES I PERÚ, ASSETJATS PER CREIXENTS PROTESTES SOCIALS

Aquests tres països, cultural i demogràficament diferents, amb 194 anys de vida republicana (sense independència alguna), viuen gairebé la mateixa conjuntura sociopolítica que enfonsa les seves arrels en mals estructurals d'antany compartits.

Aquests tres països, cultural i demogràficament diferents, amb 194 anys de vida republicana (sense independència alguna), viuen gairebé la mateixa conjuntura sociopolítica que enfonsa les seves arrels en mals estructurals d'antany compartits.

Països amb societats poc o gens integrades. On cohabiten pobles culturalment diferents sense trobar-se entre si. Sense major identitat nacional (més enllà de les emotives festes pàtries), sense major tradició de drets consolidats. Amb aclaparadores desigualtats socials, on les grans majories ni tardanament van accedir a la modernitat.

Això sí: amb un acumulat i recarregat sistema neoliberal que despulla i expulsa poblacions senceres dels seus territoris, deixant després de si, no només passives/destrosses ambientals, sinó descontent social creixent i crepitantes exèrcits d'empobrits. Amb un estrident cor mediàtic (que cobra més pel que calla que pel que diu) que intenta aïllar a aquestes poblacions dels "perversos vents" antihegemónicos del Sud.

En aquests països, les elits governants van fer de la corrupció una regla general en l'administració pública, i l'honradesa, una honrosa excepció. La defensa de drets és un perillós atreviment castigat amb el tancament o enterrament. A Guatemala i Hondures, advocats i periodistes veraços estan comminats a caminar amb el testament sota el braç, i confessats.
Des de fa algunes setmanes enrere, des d'Arequipa (Perú), Tegucigalpa (Hondures) i Guatemala ciutat, indignats rurals i urbans sacsegen als seus governants repudiant-los per "corruptes" i "servils a les corporacions estrangeres".

En el cas peruà, específicament en el conflicte socioambiental activat per l'empresa cuprífera mexicana, en Islay (Arequipa), ja van ser assassinats sis persones (cinc camperols i un agent policial). Però, la resistència i el repudi al govern d'Ollanta Humala, lluny de desactivar-se, creix. Al límit que l'ex militar governant no pot ingressar als territoris en conflicte.

En el cas de Guatemala, en les últimes setmanes, el descobriment de la banda criminal La Línia que operava des del cor polític de l'Estat (Sistema de Superintendencia Tributària), dirigit gens menys que pel pròfug secretari privat de la Vicepresidenta va obligar a aquesta a renunciar (per pressió de l'Ambaixada dels EUA i la protesta social), i, ara, la ciutadania mobilitzada in crecendo exigeix la renúncia del governant exmilitar Otto Pérez Molina. Ampliant-se aquesta demanda espontània a: "Que es vagin tots".

Hondures, viu situació similar. Tan bon punt la premsa crítica mostrés evidències documentades sobre el finançament que hauria rebut l'actual partit polític en funció de govern per guanyar les eleccions passades, gens menys que dels milionaris fons desviats de l'Institut Hondureny de Seguretat Social, la població també pren els carrers exigint la renúncia del President Juan Orlando Hernández, qui encara no va poder netejar-li el rostre a la classe política colpista.

No se sap amb certesa sobre la configuració dels escenaris sociopolítics a curt termini. Però, la veritat és que, sectors socials d'aquests tres països van començar a perdre la por instaurada o instal·lat en les estructures psicològiques (individuals i col·lectives) durant la guerra antisubversiva de baixa o alta intensitat del segle passat.

En el cas peruà, abans de les mobilitzacions natives en l'Amazonía, en 2010, en contra de projectes petroliers, i de la permanent resistència d'indígenes quechuas en Cajamarca (contra la mina Conga), en els últims anys, el sistema extractivista corporatiu operava sense major resistència visible. Ara, se sumeixi la resistència social en Islay.

A Hondures, la incomoditat emotiva es va activar en els sectors populars amb el Cop d'estat, juny del 2009. Però, aquella emoció compartida que va articular al capdavant Nacional de Resistència Popular va ser desactivada/disciplinada per polítics de tradició liberal, ara, aglutinats en el partit polític Llibertat i Refundació, Lliure (segona força electoral). I aquesta força electoral, amb la seva base social gairebé inactiva, qui exigeix la renúncia de l'actual governant deficitari de popularitat.

A Guatemala, els Acords de Paz (1996) va desmobilitzar als moviments socials i els va convertir en ONGs. Així el sistema neoliberal es va imposar sense major resistència, encara que les comunitats indígenes i camperoles mai es van resignar davant el triomf neoliberal. Però, els casos de corrupció en la recaptació tributària, pel que sembla, va satisfer la paciència de citadinos i rurals.
En cap d'aquests tres països existeix un dirigent o una ideologia definida que estigui darrere de les mobilitzacions creixents. Són veïns rurals o urbans que es mobilitzen aglutinats al voltant d'interessos comuns, o en sentir que un "enemic intern" compartit els roba.

Aquests moviments destituyentes no passen encara d'exigir la renúncia dels seus governants corruptes que en uns altres temps els van triar. Encara no s'albiren propostes constituents sòlides. El subjecte col·lectiu mobilitzat és encara molt amorf, aglutinat per emocions o sentiments compartits que per propostes concertades.

El rebuig a la neoliberal democràcia representativa excloent i corrupta és evident. Com a evident és el rebuig al sistema econòmic neoliberal de la mort que despulla als pobles. Però, d'allí no es pot concloure que el problema és només el sistema polític (electoral), ni tampoc només el sistema econòmic neoliberal.

En aquests i altres països amb estats corroïts i privatitzats l'assumpte és estatal i societal. Els estats nacionals, inexistents per a amplis sectors de les poblacions, han col·lapsat com a entitats garants de drets i llibertats. Les societats, per l'individualisme metodològic neoliberal, s'han desintegrat, fins i tot en el poc que havien avançat. Per tant, urgeix processos amplis i incloents per articular nous consensos sociopolítics, i així emprendre l'inevitable camí de la construcció de nous estats i noves societats, sense repetir els pecats capitals tradicionals: racismes, clasismos, masclismes, especismos, etc., que van postergar a les grans majories en la misèria/exclusió.