Observar la mort

Què té en comú, el copilot de l'avió alemany, els joves convençuts que el millor camí per a la seva transcendència humana és col·locar-se una armilla d'explosius o els Spring brake que abarroten les platges de Mèxic? En qui hi ha més bogeria, en els cap rapat neonazi, els fanàtics que segresten nenes i maten estudiants universitaris africans o els fonamentalistes que decapiten o cremen persones i destrueixen objectes de cultures mil·lenàries? Com és que en ple segle XXI, horrors comesos pels romans en contra dels seus súbdits, els cristians perseguint jueus mitjançant la inquisició i els japonesos torturant coreans, segueixin sent el pa de cada dia en la realitat i en visions mediàtiques?

Què té en comú, el copilot de l'avió alemany, els joves convençuts que el millor camí per a la seva transcendència humana és col·locar-se una armilla d'explosius o els Spring brake que abarroten les platges de Mèxic? En qui hi ha més bogeria, en els cap rapat neonazi, els fanàtics que segresten nenes i maten estudiants universitaris africans o els fonamentalistes que decapiten o cremen persones i destrueixen objectes de cultures mil·lenàries? Com és que en ple segle XXI, horrors comesos pels romans en contra dels seus súbdits, els cristians perseguint jueus mitjançant la inquisició i els japonesos torturant coreans, segueixin sent el pa de cada dia en la realitat i en visions mediàtiques?

Igual que va ocórrer en el Gólgota, un camí erroni per tractar de perdre-li la por a la mort és observar-la. Les generacions d'avui, educades en sistemes que malament entenen el laïcisme, tenen pocs referents sobre el valor de la vida. Déu és repudiat perquè no se li coneix o perquè em van imposar una versió autoritària del mateix. El buit que deixa aquest ateisme funcional pretén omplir-se amb actes de "heroisme" gairebé sempre bèl·lic i conductes que portin a l'èxit[1][1] entès aquest com l'acumulació de diners i poder. L'existència ha de ser viscuda cada dia, "desprenent-se -deixant anar diuen alguns mal anomenats budistes- de tot" sense límits pel que serien abusos en alcohol, tabac, marihuana i altres drogues més fortes; i sobretot "amb permís per matar", igual el meu cos -pels excessos, la falta de cura, la irresponsabilitat en el maneig de la salut- que la vida de l'altre.

Quan finalment la mort arriba .pel que sembla cada vegada en edats més primerenques- es fa del velorio "del ser estimat" una pretext per a les relacions socials, un camí Fast track per lliurar-me del problema -sobretot si la mort va ser inesperada per un accident o qualsevol demasía, que si aquesta arriba després d'una llarga lluita derivada de malalties avui en voga com són les autoinmunes, la diabetis, l'hepatitis, el càncer o la SIDA. Com sigui, igual que va ocórrer en la crucifixió[2][2] de Crist gairebé sempre hi ha tres tipus de grups que s'apropen a qui està morint o acaba de morir. En el calvari el major nombre dels testimonis de la mort de Jesús de Natzaret simplement passaven per un camí recorregut quotidianament. Aquests gens sabien del crucificado o no els interessava el seu missatge i pitjor àdhuc potser ni es van tornar a mirar-li. Aquest grup desinteressat per la missió de Jesucrist segueix sent el majoritari, el seu afany primordial és arribar a la destinació de diversió, a complir la seva rutina o simplement a viure una existència despreocupada per l'amor a l'altre, la transcendència o la vida eterna.

Un segon grup que sempre observa la mort ho conformen aquells que han d'estar aquí: els empleats de la funerària, els venedors d'arranjaments florals, els mèdics forenses, els encarregats de la cafeteria, els familiars que esperen un judici benèvol després d'haver-se conduït amb desinterès i perversitat; fins als quals acudeixen per veure si els retrata un fotògraf de socials o són reconeguts per algun familiar del difunt. En el Gólgota havia soldats; autoritats religioses cerciorant-se que el profeta rebutjat morís; operaris encarregats dels claus, les cordes, els maderos etc. En aquest grup el mateix coincideixen els sàdics, els masoquistes, els interessats a obtenir alguna cosa ?es diu que els soldeu-vos es rifaron les pertinences de Jesús- i molts uns altres la major identitat de les quals és la falta de maduresa. Com infants, tal grup d'observadors de la mort fan bromes, critiquen, es condueixen caprichudamente i fins a solen ser agressius -activa o passivament- no solament amb el moribund o el mort sinó també amb els qui realment es dolen del tràngol.

El tercer grup que va observar la mort de Jesús va ser el del seu seguidors -no tots doncs uns s'havien amagat i un altre fins as va suïcidar- i òbviament la mare. Fins als encarregats de limitar l'acostament van entendre la perversió implícita a negar la proximitat de qui va estar en el naixement i per naturalesa hauria d'estar en el decés de qui és carn de la seva carn i sang de la seva sang. Potser el dolor d'aquest familiar és el més profund, gairebé sempre silenciós, sense escarafalls, amb ulls ressecs, respiració, imperceptible. L'única cosa que pot explicar l'absència d'una mare durant l'agonia del fill, és el fet que ella hagi partit abans o que la perversió d'un altre l'hi impedeixi. Els documents extra bíblics, parlen que la suma d'observadors del segon i tercer grup de la mort de Crist, no superava les dues centenes. Simpatitzants eren els menys, uns altres que van recórrer el camí curt que sortia per la porta de Damasc al nord de la ciutat, eren simples curiosos, holgazanes, i addictes al "espectacle" de la mort. Ells no van tenir ni el Nintendo ni punts altres episodis virtuals que fan de la mort un joc però; així i tot, gaudien amb veure la de l'altre, sense oferir per un sol moment que si bé, la mortalitat implica un principi de justícia, la dádiva amorosa de Déu es va concretar justament en aquest esdeveniment reconegut a mes de dos mil anys de distància àdhuc pels quals es neguen acceptar la dita de Jesús de Natzaret, qui es va definir així mateix com "el camí, la veritat i la vida i com el fill de Déu" la missió del qual no va ser la d'ensenyar, ni sanar, ni confrontar, sinó justament pagar el deute perquè la seva criatura pugui gaudir de vida transcendent. Ahir diumenge, els creients en Crist van recordar amb goig el moment de la resurrecció, prova de l'empleno de la promesa de vèncer a la mort, per més dolorosa que aquesta sigui.