CENTREAMÈRICA: UNA REGIÓ INTOXICADA PER UNA SERVIL CREENÇA "CRISTIANA"

Fa uns dies enrere, els cels de Centreamèrica van ser solcats per helicòpters estatals carregats de pastors, apòstols i profetes "per orar i vessar benediccions per a la pau" sobre aquesta regió violentada d'Amèrica Llatina. En el cas hondureny, va ser una iniciativa del govern de torn, qui, per moments, exerceix més com predicador que com a President.

Fa uns dies enrere, els cels de Centreamèrica van ser solcats per helicòpters estatals carregats de pastors, apòstols i profetes "per orar i vessar benediccions per a la pau" sobre aquesta regió violentada d'Amèrica Llatina. En el cas hondureny, va ser una iniciativa del govern de torn, qui, per moments, exerceix més com predicador que com a President.

Per els qui sabem de teològica cristiana, amb perspectiva històrica, observar l'habitus quotidià individual i social, en països com Hondures, Nicaragua, El Salvador i Guatemala, desperta en la nostra memòria històrics records de la cristiandat de l'Edat Mitjana. Època en la qual l'ésser humà s'assumia com una ovella (animalet) de Déu. On es castigava amb l'infern a la raó/pensament, i es promovia la creença i l'obediència cadavèrica com a virtuts màximes per a l'ascens social. Època en la qual s'instal·lava en l'esperit de les i els creients el sentiment de culpa i la identitat de "serfs inútils", derrotats pel mal, incapaços d'emprendre per si mateixos projectes cap a la seva plenitud. A això es va denominar la primera evangelització o inquisició (extirpació de la raó simbòlica).

Des de la teologia política, la cristiandat tenia un clar objectiu. Afermar i estabilitzar a perpetuïtat un ordre polític teocràtic. És a dir, davant la incapacitat de les i els creients d'autogobernarse, Déu, en la seva infinita misericòrdia, triava bondadoses famílies poderoses (reis cristians) per governar als pobles. Aquests, al costat dels jerarques religiosos, eren els representants de Déu a la terra. Per tant, els súbdits cristians creien i obeïen més als governants que al Déu desconegut.

En bona part d'Amèrica Llatina, el model polític de la cristiandat va ser desvirtuat per les diferents revolucions liberals inconcluses. Les escoles i els llibres es van imposar sobre les esglésies i les bíblies. Molts súbdits van deixar de ser creients (obedients resignats) en adquirir la qualitat de ciutadania. Encara que la ciutadania tampoc es va universalitzar per complet a la regió.

Als països centreamericans, amb excepció de Costa Rica, els esforços per universalitzar l'educació centrada en la raó, empresa pels liberals, va ser repel·lida amb èxit, en diferents moments, pels conservadors catòlics. Els qui una vegada i una altra van instaurar la creença sobre la raó a força de la gestió de la por (a l'infern) i el desig (del paradís celestial).

Així van emergir aquestes repúbliques bicentenàries, ara, discursivament democràtics, però moral i espiritualment castissos, racistes i classistes. Amb més súbdits creients que amb ciutadans pensants. Habitats per una infinitat de tabús (Déu, Estat, Llei, Bíblia, etc.). Temorosos d'interrogar-se sobre l'origen o la finalitat d'aquests i altres tòtems. Encara que amb honroses excepcions.

Durant la segona meitat del passat segle, el govern dels EUA, per contrarestar la cohesió social al voltant d'idees socialistes, a la regió centroamericana, va promoure i va finançar tot un llentiscle d'emotives esglésies pentecostals que van desactivar el despertar ciutadà del moment. A això es va denominar la segona evangelització o nova inquisició (extirpació sagnant del "comunisme").

Militars criminals com Ríos Montt i Gustavo A. Martínez, de Guatemala i Hondures respectivament, per a finalitats terapèutiques i polítics van crear sectes pentecostals fonamentalistes. D'aquesta manera, aquestes empreses religioses van aconseguir el que ni els doctriners, ni les dictadures militars havien aconseguit: adormir a les grans majories empobrides, convertint-los gairebé en uns eterns pordiosers providencialistes.

Aquí, saber de memòria cites bíbliques no és només un element d'ascens o estatus social, sinó també d'oportunitats laborals. Sí, encara que vosté no ho crega. Les entrevistes laborals, com les avaluacions acadèmiques, es valoren en funció a l'esment que es faci del Déu absent. Com en l'Edat Mitjana, en els centres educatius s'imparteix classes de Bíblia per formar la consciència i la conducta submissa, resignada i providencialista dels professionals creients.

Els habitatges adquireixen major categoria social si en les seves parets porten inscrites cites bíbliques. Moltes dones, en les seves bosses, al costat de la cartera gairebé buida, porten un exemplar del Nou Testament. Ciutats i pobles d'Hondures estan ornamentadas amb immensos cartells de: "Hondures per Crist". En els poblets empobrits, on no existeix ni escoles, ni centres de salut, molt menys llibres, trobes anuncis estridents de: "Aquí es venen bíblies".

Els busos de transport, carrers, places públiques, freqüències radials i canals de la Tv estan replets de predicadores, apòstols, profetes..., que Bíblia en mà infonen: "La pobresa és el millor regal que Déu ens dóna per merèixer després el Regne de Déu" "La malaltia és una benedicció de Déu" "Som ovelles de Déu. Ell ens vol mansos i humils..."

A les xarxes socials se socialitzen més cites bíbliques, benediccions, que drets o oportunitats. Fins als noticiaris de la Tv, a Hondures, comencen amb lectures bíbliques, o devocionals que criden! La setmana laboral s'inicia i conclou amb un devocional. I, els caps de setmana, les famílies, amb la Bíblia sota el braç, passegen pels carrers intercanviant-se benediccions entre si.

Aquesta és la "cultura" cristiana compartida a la regió. Cultura que és rendibilitzada de sobre manera, no només per jerarques religiosos per mantenir a flotació els seus negocis, sinó també pels governants. Aquests, quan perden legitimitat social, recorren a cerimònies/teatres religiosos per legitimar-se en Déu davant el poble creient. Així, el governant "predicador" novament és assimilat i acceptat per les seves víctimes empobrits com l'enviat del Déu absent. De la mateixa manera de com és estimat el capellà, pastor, bisbe o cardenal que es concubina públicament amb el violent poder establert.

En aquest context cultural, on els fonaments de l'estructura social i psicològica de les persones estan afermades en la creença cega, el treball de la concientización pel despertar de nous subjectes sociopolítics continua sent un treball titànic gairebé estèril. No sé que sigui més difícil: que una societat toxicòmana (drogoaddicta) es desintoxique, o que els creients ("cristians") irreflexius que esperen el "arravatament escatológico" es converteixin en ciutadans corresponsables. No ho sé.