El duel

És fàcil comprendre que els pares dels dos japonesos decapitats per musulmans jihadistes, els que van enviar als seus fills a estudiar en una normal pública de l'estat de Guerrero, uns altres que després d'un període de recerca descobreixen la tràgica fi de joves prèviament segrestats i, àdhuc aquells que sense importar l'edat van morir com a resultat d'algun accident, tenen en comú afrontar el que tant psicòlegs com tanatòlegs i fins i tot capdavanters espirituals de diverses creences, consideren la més dolorosa de les pèrdues.

És fàcil comprendre que els pares dels dos japonesos decapitats per musulmans jihadistes, els que van enviar als seus fills a estudiar en una normal pública de l'estat de Guerrero, uns altres que després d'un període de recerca descobreixen la tràgica fi de joves prèviament segrestats i, àdhuc aquells que sense importar l'edat van morir com a resultat d'algun accident, tenen en comú afrontar el que tant psicòlegs com tanatòlegs i fins i tot capdavanters espirituals de diverses creences, consideren la més dolorosa de les pèrdues. Si el final de la vida va aparellat amb qualsevol tipus de violència -sorpresa, esdeveniment inesperat, patiment inexplicable o acció malévola de tercers- el procés posterior a la mort d'aquell a qui s'estima es complicarà per als més propers.

El dolor per la pèrdua és un cicle normal, com el seria menjar si se sent gana, beure si el que manca és aigua, fugir si es percep amenaça, defensar-se quan se sap vulnerable. En l'eufòria d'una societat vivint de pressa -es menja de pressa, es parla al temps de caminar o conduir el cotxe- no és fàcil detenir-se per interioritzar les emocions i menys àdhuc si són doloroses, com l'és l'absència perenne d'un fill, sobretot per qui va portar aquesta vida en el ventre durant 9 mesos, alimentant-ho posteriorment amb la seva pròpia essència.

Així com enfront del problema de l'obesitat ocasionada per una oferta alimentosa inadequada s'ofereixen gimnasos, aparells d'exercici i fins a dietes miraculoses; manejar la tristesa, la ira, la por, l'emoció, en suma el duel que resulta de la mort d'un ser estimat ha donat lloc a centenars de models d'intervenció i estratègies terapèutiques grupales i individuals. Alleujaran aquestes opcions a les mares dels bebès calcinats en una guarderia de Sonora, els no nascuts com a resultat d'una deficient atenció obstétrica o els recentment morts per l'explosió en un hospital de Cuajimalpa? Els serveis gratuïts que en algunes comunitats s'ofereixen, de debò són indubtablement professionals? Sabia Vostè que a tot el món són les dones les que més fàcilment admeten el dolor derivat de la defunció sobretot si tracta del plançó? A on es dirigeix un adult major -principalment el masculí- que ha perdut a la seva parella? Seran suficients 15 sessions com ho ponderen els organismes públics de països com Espanya?

Alguns centres de nacions en vies de desenvolupament amb prou feines compten amb cadires i una pissarra; les sales de ioga -dotades de matalassets, pilotes, cinturons, blocs etc.- ofereixen possibilitat de "deixar anar", "meditar" i trobar la pau a grups amb capacitat de pagar mensualitats més o menys raonables i hi haurà els qui s'apropin a un psiquiatre o tanatòleg privat però gens "ni el temps que tot ho guareix" omplirà el buit que queda, sobretot si el que va morir era un fill jove que d'acord a "les lleis naturals" enterraria al seu pares i no viceversa. De la mateixa manera en què es dorm quan ens aclapara el somni, plorar és normal si el dolor ens atabala; no obstant això el mateix enfront de la mort sobtada -accident, síncope inesperat, acció violenta de tercers etc.- que davant l'agonia[1] l'o els que es queden estaran en el camí de superar sanament els efectes de l'absència, tant en l'àmbit psicològic[2], com en les circumstàncies específiques del decés[3] i sobretot en funció directa dels recursos personals amb els quals explica qui ha de continuar vivint. Per descomptat la personalitat, el caràcter, la salut mental, el grau de confiança en si mateix o l'haver "treballat" altres pèrdues amb suport professional, fan més probable la reinserció sana del supervivent a l'entorn social i personal específic de cada qui.

Malgrat la gran propaganda en contra de qualsevol expressió de reconeixement al diví, les persones amb fonaments religiosos, han demostrat estar en millors condicions per afrontar el dolor sobretot si es tracta d'un fill. Els grups de pertinença amb un cert grau de similitud cultural i ètica -amics, professionals afins, església, persones que han sofert experiències similars- són potser les millors possibilitats de suport i consol sobretot si el context familiar entorpeix l'elaboració del duel[4].

Continuar enutjat comporta a exigir l'impossible -que estiguin vius, venjar-se d'aquell a qui se suposa culpable, convertir la mort en comptes de la continuïtat de vida en la "raó" suprema, sumar-se a la violència etc.- i sobretot condueix a l'autodestrucció o la destrucció de l'altre. El primer que cada qui ha d'assumir en un període de duel, és l'ànim de recuperar o millorar els hàbits que ens van permetre arribar al punt de l'actual existència. Els que segresten, mutilen, decapiten, provoquen la malaltia de l'altre -per conducció a l'alcohol o les drogues, cops, maltractament psicològic, desatenció espiritual o física- tenen una major sensació de triomf si el familiar afectat -mare, pare, parella, fill- no aconsegueix sortir airós del seu duel. Si Vostè està en aquest procés o coneix a algú que sofreix per la pèrdua d'un altre, animi'l a reinserir-se a la vida i deixar solament en l'arxiu de l'experiència el que la partida del ser estimat li ha aportat. El càncer, l'hepatitis, les malalties rares, les guerres -per qüestions econòmiques, racials i fins a religioses- semblen factors que algú mou cap a l'extinció de la humanitat. Si és el seu cas, no dissimuli el dolor, eviti convertir-se en algú insegur, si cal admeti suport mèdic en processos depressius i busqui a la seva guia espiritual per recuperar-se.

[1] Estat que precedeix a la mort, en aquelles situacions en què la vida s'extingeix gradualment.

[2] Cadascun dels afectats percep la pèrdua de manera diferent, no solament per l'estat en què es trobava la relació amb el mort, sinó pel que resulti de la intervenció del "altre" ?germans, oncles, nebots, família no sanguínia etc.- les relacions emocionals de la qual no hagin estat sanes, amb qui es va o amb qui es queda. Així les coses a la tristesa s'agrega la culpa ?per velles pèrdues, ofenses, deslleialtats i ingratituts- que mai es van treballar.

[3] La culpa s'exacerba si la mort ocorre per suïcidi o si es dóna en un àmbit al com creem podíem haver evitat que el mort fora: si no ho hagués deixat anar, si hagués triat una altra professió, etc.

[4] Sol ocórrer, quan hi ha ambicions per herència, competència d'afectes, temors, patologies no resoltes, rancors no treballats que aprofundeixen els allunyaments interfamiliares