ELS POBLES INDÍGENES NO PARLEM DIALECTES, NI LLENGÜES. PARLEM IDIOMES

La passada setmana, el diari El Comerç del Perú, va publicar una nota informativa sota el títol: "El quechua mor de vergonya en el Perú", en la qual, citant a l'Agència EFE, indica que les i els quechuas del país estaríem abandonant la nostra llengua per vergonya.

La passada setmana, el diari El Comerç del Perú, va publicar una nota informativa sota el títol: "El quechua mor de vergonya en el Perú", en la qual, citant a l'Agència EFE, indica que les i els quechuas del país estaríem abandonant la nostra llengua per vergonya. A més, aquest matutino assenyala que la llengua quechua, històricament promoguda per l'Església Catòlica per l'evangelización, va començar a ser prohibida en el Perú arran de la rebel·lió de Túpac Amaru (segle XVIII).

La colonialidad interna en els estats llatinoamericans se sustenta en la colonialidad cultural que les elits culturals oficials imposen sobre la resta de les cultures subalternes. La cultura oficial, per justificar la seva violència institucionalitzada, i garantir la permanència de la seva "superioritat", aferma el sentiment de culpabilitat en les seves víctimes, fustigant tot acte de rebel·lia per part dels subalterns. Per això, el Perú crioll diu: "la llengua quechua es perd perquè els camperols s'avergonyeixen de parlar-ho, i arran de la rebel·lió de Túpac Amaru". És a dir, per culpa de la rebel·lió indígena i la vergonya dels quechuas es perd el patrimoni cultural peruà!

Les elits oficials generalment utilitzen terminologies despectives, no poques vegades prejuiciosas, per referir-se i deslegitimar a les cultures no oficials. Per això, per al·ludir als idiomes natius utilitzen el terme de llengua i/o dialecte, però el que ells parlen i ensenyen ho categoritzen com a idioma. Ens criden camperols als indígenes amb la finalitat d'anul·lar discursivament la nostra condició de subjectes de drets especials a nivell internacional. Saben que als camperols no els assisteixen majors drets.

El lingüista lituà Max Weinreich (segle XX), va definir que la llengua "és un dialecte amb un exèrcit i un navili darrere". De la mateixa manera, en l'actualitat, l'idioma és una llengua amb un exèrcit i una marina darrere. És a dir, la progressiva jerarquització conceptual de dialecte, llengua, idioma, que suposadament corresponia als diferents nivells de "desenvolupament" civilizatario dels pobles no té cap sustento científic. Va ser i és només producte de les circumstàncies polític militars del moment. Segons la lingüística, la semiòtica o l'antropologia, tots els pobles parlem idiomes, i cap és superior o inferior a un altre.

Van ser els "vencedors" els qui, sobre els enderrocs dels pobles, van establir que el seu mitjà de comunicació es denomini idioma, i el mitjà dels "derrotats", llengua o dialecte. Aquells s'imposen com la cultura, model oficial, a seguir. Els "derrotats", idealitzen, somien amb ser part dels "vencedors". Per això, el "vencedor" (ni els qui volen sentir-se part d'ells) no aprèn, ni promou la "llengua" dels "derrotats". Però, regularment els aymaras parlen quechua i castellà, els quechuas parlem castellà i altres idiomes. Però, generalment els mestissos i/o criolls no parlen idiomes natius, però sí s'esforcen per l'anglès, francès, alemany, etc., idiomes de suposades civilitzacions "desenvolupades".

Si desitgem realitzar una sociometría de l'estratificació sociopolítica de la realitat d'un país colonitzat, o de la seva condició de colonialidad, suficient observar l'estratificació idiomàtica en la quotidianitat. Uns pocs esforçant-se en els idiomes dels exèrcits dominants (menyspreant els idiomes natius), i molts altres, producte del racisme institucionalitzat, intentat amagar la seva mil·lenària riquesa idiomàtica. És més, com bé sosté el semiòleg suís Ferdinand de Saussure (segle XIX), les estructures idiomàtiques són l'expressió de les estructures culturals dels pobles.

Al món coexisteixen prop de 5 mil idiomes natius parlats per un altre tant de pobles. En el Perú, prop de 50 idiomes. A Guatemala, 22 idiomes mayas. A Bolívia, més de 30 idiomes natius. Tots són idiomes. Tan vàlids com els de origen europeu, asiàtic o de qualsevol altra procedència. Si algú, al segle XXI, es vol atribuir la categoria de superioritat idiomàtica-cultural pateix una gangrena terminal de la malaltia del racisme, i un crònic complex d'inferioritat. Als pobles indígenes ens van vèncer, però mai ens van derrotar. Mostra d'això és l'actualitat de la nostra riquesa idiomàtica mil·lenària.