Desjuridifiquem el conflicte català

Pensava jo, ingènuament, que la crisi i la corrupció haurien enviat el positivisme jurídic a fer un bon passeig, ja que últimament les normes positives (sense excloure la Constitució) no ens han protegit gran cosa.

Pensava jo, ingènuament, que la crisi i la corrupció haurien enviat el positivisme jurídic a fer un bon passeig, ja que últimament les normes positives (sense excloure la Constitució) no ens han protegit gran cosa. I estant en això veiem que el proper referèndum (o el que sigui) català provoca una interminable argumentació legalista que de vegades arriba a inhibir el sentit comú, ja que ningú ha vist un ordenament jurídic decidir secessions o integracions, sinó més aviat al contrari, una vegada presa la gran decisió política, se segueix l'ordenament jurídic unitari, federal o el que sigui.

Aquests conflictes no s'arreglen amb lleis, ni tan sols amb constitucions. Com vam dir en un altre lloc, ni la constitució més constitucional del món ha de preveure la secessió, i fins i tot no m'escandalitzaria massa que la prohibís. Però, pel mateix, ni el més liberal i respectuós dels secessionistes té obligació moral ni jurídica seriosa d'obeir-la, igual que l'objecció de consciència a la llei no es basa que la llei la prevegi. Quan el que es nega és la premissa major -que X és part d'I-, com obligarà legítimament la constitució d'I, que és una premissa menor? Quina legitimitat -no "legalitat"- i força d'obligar tindrà una llei dictada sota la constitució que es qüestiona, que al seu torn és la magna carta de l'estat que es qüestiona? És de sentit comú: la llei pot generar obligacions inferiors a ella, però no l'obligació d'obeir a la pròpia llei, que serà generada per la Constitució. Però, encara que un graó més amunt, el mateix li succeeix a la Constitució, per la qual cosa de nou es repetirà la qüestió fins que acabem topant amb la legitimitat i el dret natural (tret que preferim un acte de fe en la hipotètica norma fundante kelseniana).

El constitucionalisme va néixer per sotmetre el poder (i fins a cert punt la política mateixa) al dret, però no demana substituir la política pel dret, la decisió política per la jurisdiccional. Judicializarlo tot és antidemocràtic i, a la llarga, negatiu per a la judicatura que rep les patates calentes i "hard casis". Davant un problema polític, sense solució jurídica, el Tribunal Constitucional no ha de ser corretja de transmissió de l'executiu. Aquest sempre agradarà d'aparentar que en el nostre estat de dret, tots som iguals sota la llei i davant un jutge imparcial. La jurisdicció està per dir si la vaca o l'herència és d'Aulo Agerio o de Numerio Negidio ?aquí és on són forts els jutges?; no per decidir, si més no indirectament, sobre independència, centralisme o federalisme. Certament, el Tribunal Suprem canadenc va formular uns criteris per a futurs referends quebequeses de separació, però, encara que pel seu contingut són ben raonables, la veritat és que un òrgan judicial no està legitimat democràticament per a això.

Pel ben del dret, deixem-ho ara en pau. L'únic dret alegable aquí és el natural. Quin article o llei van al·legar els independentistes nord-americans? Només el dret natural i alguns principis generals del dret anglès, com no imposar tributs sense consentiment i representació. "Quan, en el curs dels successos humans, un poble dissol els vincles polítics que tenia amb un altre, etc." Li sona? És la Declaració d'Independència; unilateral i il·legal, per cert. "Nosaltres [...] declarem que aquestes colònies unides són estats lliures i independents." "We, the people", no el govern, ni els jutges. I les repúbliques hispanoamericanes, en quina llei van basar les seves independències? El que el dret no pot arreglar, potser pugui arreglar-ho la política, com van mostrar les independències de Canadà o Austràlia, i acaba de mostrar ara Escòcia, encara que preferint el contrari.

Desjuridifiquem, per tant, aquests conflictes. Polititzem-los; fem-los objecte de negociació política; pregunti cada bàndol al contrari quin és la seva segona, tercera o quarta opció; dolent serà que no donin amb algun punt d'acord. Descompliquem les coses; apartem-nos de la tradició espanyola en el maneig d'aquests assumptes. La juridificació (o més aviat la seva aparença) dificulta la negociació política i contribueix a convertir un problema polític, innegable però no insoluble, en un xoc de trens sense altres alternatives que la submissió o l'apocalipsi.

Antonio-Carlos Pereira Menaut
Universitat de Santiago de Compostel·la