Morir a destemps

Morir és un acte natural de la vida. Depenent de les pràctiques culturals als morts se'ls sepulta o incinera i en menor proporció pot haver-hi embalsamamiento o congelació del cadàver. Atès que la defunció és part d'un cicle, sobretot per als parents és important conèixer la destinació final d'aquell a qui van estimar o simplement va formar part de la seva existir. Acabar en una tomba comuna o clandestina és potser el que menys desitgem per a nosaltres o els nostres sers estimats.

Morir és un acte natural de la vida. Depenent de les pràctiques culturals als morts se'ls sepulta o incinera i en menor proporció pot haver-hi embalsamamiento o congelació del cadàver. Atès que la defunció és part d'un cicle, sobretot per als parents és important conèixer la destinació final d'aquell a qui van estimar o simplement va formar part de la seva existir. Acabar en una tomba comuna o clandestina és potser el que menys desitgem per a nosaltres o els nostres sers estimats.

Àdhuc els qui es postulen com "orgullosament ateus", esperen tenir un espai -gran i notori o tan breu com una urna de cendres- on el mortal es conservi. Són molt interessants els diversos ritus relacionats amb la disposició final del cadàver i fins i tot hi ha normes per evitar un tracte indigne a la despulla del nostre cos A on acudeixen les mares i familiars de fills que es van ser buscant millor destinació? Perquè angoixa tant el no haver rescatat els cossos dels morts en la mina Pasta de Conchos? Què és el que es falleix en la realitat dels àdhuc vius quan els absents poguessin jeure en una tomba clandestina d'Iguala o Sant Fernando, una oquedad en el desert, el comtat de Brooks o el camposanto de Falfurrias?

La mort sembla ser el signe distintiu d'alguns temps. Ahir es van recordar les milers d'absències provocades pel càncer, en uns altres temps va ser la pesta, més enrere la lepra i en la por del món actual està l'amenaça de l'Ébola amb una intensitat major que l'H1N1 o la SIDA. Què ens passa? Per què gastem tants recursos en investigació de fàrmacs que perllonguin l'existència i al mateix temps pressionem per legitimar l'eutanàsia?

Enfront de la mort afloren infinitat d'emocions Coneix casos de familiars que perllonguen l'agonia d'algun proper sol per seguir cobrant una pensió? Que se li remou quan visita a un malalt la casa del qual ha estat saquejada per infermeres, cuidadores i nebots? Quantes persones viuen aclaparades per la culpa derivada d'haver obstaculitzat un tractament oportú ?de càncer per exemple- previsió important per evitar la mort a destemps de l'esposa, mare o filla?

El comú denominador d'aquestes morts sembla ser el poc valor que es dóna a la vida, tant la material com la transcendent. Qui porta el cens dels morts en conflictes bèl·lics d'Àsia, Àfrica o les zones depauperades del món- Justifica la bestialidad que a les persones -convertides en nombres per la màgia de l'estadística- se'ls redueixi a objecte d'estudis forenses? Qui estarà disposat a posar per sobre de les pingües guanys de les farmacèutiques el dret humà a viure amb dignitat? S'escoltarà a els qui denuncien als fabricants d'armes utilitzades el mateix per sicaris, militars o "il·luminats" de qui sap quantes "guerres santes"?

En un món atabalat per la major importància donat al negoci que a la vida, proliferen fundacions, escoles de medicina -Universitat de Baylor i Indianápolis per exemple- associades amb funeràries que com en el cas de Texas donen "sepultura" a cossos de "desconeguts" i li passen al comtat o algun altre, factures mitjana de 1000 a 2000 dòlars per cada cadàver dipositat sense mes dada que un nombre o una creu de fusta.

La recerca d'estudiants que sobrevivien en condicions infrahumanes en una normal de Guerrero, ha destapat la macabra realitat de restes humanes tal vegada pertanyents a un fill, una esposa o un pare segrestat. Quantes víctimes d'aquest delicte abrigallat en la "discreció forçada" denominada xifra negra, ja havien localitzat al seu familiar en les rodalies? Per què l'autoritat no revisa de manera sistemàtica aquests barrancs i paratges, on la població sap que es deixen les despulles de vides truncades? Serà l'omissió un camí per tranquil·litzar la consciència?

Per l'abundància d'informació enfocada a la felicitat conjuminada al material ?posseir cotxes, cases, avions, roba, possibilitats de vacacionar etc.- hem arribat a l'infern d'una humanitat incapaç de sadollar-se. Els que àdhuc practiquem valors fonamentals veiem amb preocupació que també els postulats conservats en estructures religioses o filosòfiques -imperfectes com tot l'humà- s'estan convertint en producte. Cada vegada i amb major freqüència escoltem de divisions d'esglésies perquè algun grup ambiciós es vol fer del control de béns i productes assolits pels fundadors. Igual sabem de "falses doctrines" enfocades a oferir una transcendència buscada com a forma de reconciliar-se amb el creador; encara que desdibuixada entre pastors festius, guareixes pederastes i guies espirituals oferint reencarnacions a l'estat superior de les quals es pot arribar Fast track mitjançant el pagament, ja no d'indulgències sinó de colegiaturas perennes a cursos de sanación, meditació i transcendència. Durant el temps que vaig ocupar per escriure aquestes reflexions milers d'homes i dones van trobar la fi de les seves vides al planeta. Alguns perquè ja era la seva hora; però molts mes a destemps, com a resultat d'un món convulsionado on passeja una humanitat perduda.