Lliçons d'Escòcia, i altres impertinències

Cal admetre que els anglosaxons, àdhuc amb pèssima cuina i sense Velázquez ni Goya, saben descomplicar i arreglar els conflictes polítics. Manquen de Velázquez o Goya, però no de Founding Fathers, Disraeli o Churchill.

Cal admetre que els anglosaxons, àdhuc amb pèssima cuina i sense Velázquez ni Goya, saben descomplicar i arreglar els conflictes polítics. Manquen de Velázquez o Goya, però no de Founding Fathers, Disraeli o Churchill.

Però abans de gens, fair play: haig de reconèixer que sóc tan parcial i anglófilo, que no fa molt vaig signar una alerta d'internet demanant a la Reina que, en cas d'abandonar Escòcia el Regne Unit, ocupés Galícia el seu lloc. Els arguments eren compensar la pèrdua del Celtic de Glasgow amb el Celta de Vigo, i així successivament. Ara, mentre espero assegut la resposta, reflexiono sobre les lliçons del procés escocès, de les quals volgués fixar-me aquí només en una: el temps.

La inquietud perifèrica (per així cridar-la) va començar a Espanya en diversos moments entre 1812 i fi de segle, segons zones (deixant aparti que el Carlisme també era anticentralista). En 2014 ?anem, per tant, pels 200 anys? seguim sense solucionar la qüestió de fons, que ara ja està, com diem a Galícia, "apodrecida"; com si deixar "apodrecer" aquests problemes fos especialitat de la casa. I, clar, una vegada podridos els problemes, totes les solucions són dolentes.

Comencem pel segle XIX. Cap a 1810 ja hi ha a Cuba algun moviment independentista, aviat avortat. Per 1824 (Ayacucho), els virregnats americans estan perduts. En 1867, Westminster dicta la British North America Act, primera constitució canadenca. En 1868, a Puerto Rico es donava el "Crit de Lares", una proclama independista, i a Cuba començava una de les guerres. L'autonomisme cubà, desencantat, es va radicalitzar a independentisme, i ja no va tornar a haver-hi pau estable a Cuba. Així i tot, Espanya no va concedir un estatut de modesta autonomia a ambdues Antilles fins a 1897, amb el problema podrido i insoluble, més l'armada nord-americana a les portes. Durant el segle XIX, als diputats antillanos en les Corts de Madrid, amb prou feines se'ls feia cas, amb alguna excepció, com Moret, però és que el seu cognom matern era Prendergast, i llegia el "Times".

Comparin-se aquells "timings" amb els quals segueixen. Irlanda: cap a 1870 es parlava del "Home Rule". En 1916 va tenir lloc la Rebel·lió de Pasqua, durament reprimida. En 1921 es va signar el Tractat Anglo-Irlandès, i a la seva empara, en 1922, es va constituir l'Estat Lliure Irlandès, que va resoldre el problema (més tard, en 1937, es convertiria unilateralment en república independent). Temps total per resoldre el problema, 6 anys; o, si expliquem des de 1870, 52. (Nota: Irlanda portava sota la corona britànica 700 anys, molts més que Escòcia, fins i tot més que Navarra sota l'espanyola).

"Timing" d'Escòcia: en 1979 es va celebrar un referendum per la "devolution of powers", però com la majoria obtinguda va ser insuficient, no va entrar en vigor; en 1997, un altre, ara amb èxit; en 2014, problema resolt. Temps emprat, 35 anys.

A aquest pas, no em sorprendria que aprenguessin abans els britànics a fer truites de patates com les de Cacheiras o Coruña, que els espanyols a descomplicar i solucionar problemes polítics. Tant de bo que m'equivoqui.