Desenvolupament truncat
El que amb prou feines s'ha reconegut al llarg dels últims mesos com una greu crisi que afecta a la infància era ja un tema preocupant si més no des del 2010. Segons diversos estudis - entre ells de l'UNICEF- 22 de cada 100 nens nascuts a Estats Units en l'últim lustre tenen pares immigrants, si a això agreguem que el 71% d'aquests són llatinoamericans i que gairebé 5 milions i mitjà provenien de Mèxic, el tema que es va analitzar fa 4 anys, ens sorprèn amb gairebé un lustre de retard.
Si bé és cert que la majoria de les famílies o menors d'edat que migran ho fan com a resultat de diversos efectes de la pobresa, també ho és que hi ha una realitat poc reflectida en els informes que retraten problemes massius, encara que amb similars conseqüències, sobretot per al desenvolupament dels menors d'edat. Són molts els casos de nens, sobretot homes, arrencats de la tutela d'una mare no àrab que a final de la seva il·lusió amorosa amb algun hereu d'un "important" no està disposada ni a migrar a terres -gairebé sempre islàmiques- ni a deixar que el seu plançó sigui educat amb idees extremistes. L'influent i ric pare, sostreu al fill i en molt poc temps esborra de la memòria qualsevol vincle amb la família materna.
Una obra de teatre muntada a Equador, reflecteix el drama d'una família que decideix costi el que costi migrar, sense més criteri que el dels adults buscant millor vida per als seus fills. "La meva opinió si compte", assenyala com després de desoir el punt de vista de la filla adolescent, al país estranger la mare, treballa fins a esgotar-se, mentre el pare es diverteix i forma una nova família i la filla que no desitjava partir, acaba de sirvienta domèstica de la tia que els va rebre a Europa.
Tant en el text de la Convenció dels Drets del Nen, com en les diverses lleis adaptades als països del globus, s'estipula que els nens han de créixer sota la responsabilitat dels seus pares i puntualitza que no haurà de separés a l'infant de poca edat de la seva mare, a més de procurar que el desenvolupament se de en família, no en institucions, ni amb persones els llaços de les quals no abastin aquests supòsits.
Vaig recordar un cas de principis dels 90, en què una mare mexicana, casada amb un diplomàtic de la mateixa nacionalitat i residint tots dos a New York, es percató que el seu marit era part de grups pederastes. Embogida desig prendre a les seves filles i tornar al país, però les influències del seu marit l'hi van impedir. "Si et vas ho fas sola, si vols seguir amb les teves filles -que llavors tenien sis i quatre anys- et quedes aquí i et comportes com a marca el protocol".on van quedar els drets d'aquesta nenes? Quina classe d'adults són ara?
Tant els nens que són portats a un altre país, com els quals es queden i no tornen a veure als membres de la seva família nuclear si més no en vuit anys, sofreixen diverses conseqüències en el seu desenvolupament sobretot emocional. Són persones tristes -57%- acostumades a mentir, que usen la victimització per obtenir avantatges, propensos a abandonar l'escola, sense respecte per l'autoritat, amb un gran buit de valors, disposats al ressentiment i fàcils per a conductes de venjança Per què no mentir com ho va fer el meu papà amb el de la migra, que li va creure tot i fins a li va rebre uns dòlars de regal? El govern i Déu tenen la culpa! que: siguem pobres, la meva mamà m'hagi abandonat, la meva colònia sigui niu de delinqüents; són algunes de les reposades que centenars de nens detinguts a la frontera nord de Mèxic donen a treballadors socials i psicòlegs voluntaris. Perquè no creure-li a un reclutador de la delinqüència organitzada que es mira més llest que els pares? Quin és el límit que pot posar qui, a aquests nens "trencats"?
A poc més d'un mes que al món repiquin de nou les campanes per les celebracions de dies en contra d'un fenomen tan destructiu de la vida com la migració forçada, de nens pobres, rics, solos o acompanyats, cada qui en el nostre àmbit hauríem de fer alguna cosa, per recuperar els valors familiars, comunitaris i nacionals, que més enllà de la moda del comerç neoliberal, serà un factor determinant perquè una vida en formació sigui feliç o frustrada. A un any d'haver-se resol la urgència d'adoptar mesures perquè la migració produeixi beneficis substancials i no conseqüències negatives per a les persones i els països, hauríem de preguntar cuales són les condicions dels 232 milions de migrants internacionals localitzats en el 2013. Van contribuir al desenvolupament personal i de les nacions on van arribar i d'on es van anar? Els seus fills viuen en condicions dignes d'educació, seguretat i medi ambient? La seva situació laborar ha millorat? Preguntes que requereixen respostes a un any de distància.
Escriu el teu comentari