L'acadèmia i els actuals moviments socials llatinoamericans

Des de la dècada dels 80 del passat segle, les universitats d'Amèrica Llatina progressivament es van anar adequant als criteris de la solvència acadèmica imposada pel sistema mercantil. Les universitats van deixar de ser laboratoris de coneixements situats i compromesos, i es van convertir en simples (dolents) reproductors de respostes foranes.

Des de la dècada dels 80 del passat segle, les universitats d'Amèrica Llatina progressivament es van anar adequant als criteris de la solvència acadèmica imposada pel sistema mercantil. Les universitats van deixar de ser laboratoris de coneixements situats i compromesos, i es van convertir en simples (dolents) reproductors de respostes foranes.

Amb l'adveniment i la proliferació de les universitats privades, des de la dècada dels 90 d'ara endavant, la situació es va posar més crítica. Les i els estudiants ja no es formen més per comprendre i transformar les realitats dels pobles, sinó per afermar i reproduir el sistema cultural-financer hegemònic. A l'estudiant ja no li mou el coneixement per aprendre, o construir (en el millor dels casos), sinó el títol per rebre i el seu il·lusori ascens social "automàtic". Al professional únicament li mou els diners i la fama que li pugui redituar el seu títol universitari. El sistema neoliberal va domesticar a l'acadèmia, sense importar si són de dreta o d'esquerra.

Se'ns va inculcar que les universitats eren l'alma mater del coneixement, i l'acadèmia, la màxima autoritat per dirimir entre la veritat i la falsedat. La castració intel·lectual i ideològica de les universitats va deixar, per un moment, gairebé cec als pobles. Però, la saviesa popular multicultural es va fer sentir des de les accions col·lectives de carrer.

En les últimes dues dècades, davant l'absència de lumbreras acadèmiques, els sectors exclosos pel sistema cultural-financer-polític s'articulen per repensar i reorganitzar la realitat des de l'acció col·lectiva. Són les i els no ciutadans els qui, des dels carrers trastoquen, no només la poca o molta institucionalitat imposada, sinó, sobretot, els fonaments teòrics apresos, reproduïts i defensats per l'acadèmia funcional al sistema.

Quan era docent de dret en una universitat privada de Bolívia, el Director de Carrera, qui s'havia assabentat del meu compromís i complicitat amb el moviment social Coordinadora de Defensa de l'Aigua i de la Vida, em va dir: "No et fiquis amb aquesta xusma". En poc temps aquesta "xusma" reconfiguró no només les estructures socials i polítiques de Bolívia, i aposta a l'emancipació cultural del país, sinó que, ara, acadèmics i intel·lectuals van assumir, almenys discursivament, el leguaje i les categories d'anàlisis i comprensió promogudes pels nous subjectes sociopolítics.

En països com Perú, Colòmbia, Mèxic, Guatemala, i uns altres, on el sistema neoliberal no acaba d'activar encara una suficient força social deconstituyente, l'acadèmia, a nivell general, és encara detractora dels nous moviments socials. Acadèmics i investigadors, per ser reconeguts com a tals, se segueixen esforçant per memoritzar noms i frases de "lumbreras" europees, quan en aquell continent les ments inquietes comencen a prestar-li major atenció als processos de construcció col·lectiu de coneixements (sobre la marxa) a Amèrica Llatina.

Encara és comú llegir o escoltar conferències acadèmiques sobre moviments socials elaborats des dels escriptoris o producte de l'equació lògica racional. Sense involucrar-se, sense accionar dins dels moviments socials, perquè això podria, no només embrutar les sabates lustrades dels il·lustrats, sinó perquè podria contaminar l'objectivitat i la rigurosidad de les seves investigacions. Al límit que la seva objectivitat els acaba encegant al grau que no veuen l'evident, i simplement acaben categoritzant a la diversitat dels actuals moviments socials com neo populistes, emotivistas, tumultuosos, etc.

A l'acadèmia llatinoamericana li costarà sortir de la "humiliació" que sofreixen, producte de l'emergència dels nous moviments socials amb les seves pròpies agendes, marcs conceptuals i maneres de construcció del coneixement. En aquest duel, molts analistes, en veure's depassats i ressagats pels nous actors sociopolític-culturals, simplement tendeixen a estigmatitzar i o invisibilizar als nous actors que ja no segueixen llibrets o manuals elaborats per l'acadèmia.

Perquè aquest desencontre no sigui massa llarg i dolorós, l'acadèmia té el gran repte de desaprender i aprehender en la dinàmica dels moviments socials, perquè són aquests subjectes els qui estan repensant alternatives al sistema-món-occidental esgotat. S'ha d'emancipar a les universitats de la mercantilización neoliberal. Les universitats han de promoure professionals capaços de formular les preguntes en els moments adequats, més que memoriones de respostes o autòmats trajeados. El coneixement no està únicament en la cotilla de la universitat.

Si no volem tornar a l'obscurantisme medieval, hem d'abandonar la falsa idea que l'acadèmia és qui té la potestat de dir què és veritat i què no ho és. Això va ocórrer en l'Edat Mitjana, i només es va poder sortir d'aquell obscurantisme quan la intel·ligència va ser capaç d'alliberar a la ciència de les mans autoritàries del Déu cristià. Ara, queda la tasca pendent amb l'acadèmia.