Moviments socials i moviments revolucionaris armats a Amèrica Llatina i El Carib

A la ciutat de Barranquilla, Colòmbia, del 2 al 5 de setembre d'aquest any, es va realitzar l'I Congrés Internacional sobre Moviments Socials i Moviments Revolucionaris Armats a Amèrica Llatina i El Carib, organitzat per la Universitat del Nord, CLACSO, i altres institucions acadèmiques.

En aquest esdeveniment van participar investigadors/as i activistes reflexius provinents de més de 10 països de Llatinoamèrica, els qui van presentar i van debatre els seus treballs sobre la correlacioni-interacció entre moviments socials i moviments armats ocorreguts, al passat segle, i alguns impactes sociopolítics actuals producte d'aquella història recent.

Segons investigacions del colombià Darío Villamizar, a Llatinoamèrica, entre 1953 i 2014, es van organitzar 370 organitzacions guerrilleres, en 23 països. Diverses d'aquestes desparecieron sense cap acció militar d'abast nacional. Unes altres, sense executar cap acció militar.

El poc que es coneix sobre l'origen, història i impacte dels grups guerrillers a la regió, no només està determinat per estereotips o estigmes, sinó que la gestió de la por i el terror estatal instaurats durant la guerra antisubversiva va configurar als pobles una memòria selectiva que condemna gairebé a una amnèsia col·lectiva sobre aquests successos.

Molts teòrics/as sobre les guerrilles de Llatinoamèrica encara consideren que els processos revolucionaris armats des de la segona meitat del passat segle a la regió van ser i són impulsats per la Revolució Cubana. Uns altres, encara busquen identificar les condicions objectives i subjectives que van activar els processos revolucionaris. En part potser tinguin raó. Però, la veritat és que els processos revolucionaris no s'exporten, ni obeeixen únicament a la simplificació de la realitat entre el subjectiu i l'objectiu.

Molts grups guerrillers van sorgir amb la finalitat de prendre el poder (arribar a ser govern) i instaurar un procés revolucionari amb justícia social d'a dalt cap avall. Uns altres, van néixer enarborant únicament demandes sectorials, sense major perspectiva de transformacions estructurals en els estats. Però, tots ells van ser fecundats per les injustícies estructurals prohijadas pels estats, i la sistemàtica anul·lació dels canals de participació democràtica.

En molts casos, els grups guerrillers, conformats per l'avantguarda de la consciència revolucionària, van crear moviments socials amb la finalitat d'agenciar-se un suport material i expandir-se ideològicament. En altres casos, els grups armats no van activar, ni van promoure moviments socials. En aquest últim cas, les utopies revolucionàries van desaparèixer amb l'anihilació o desmobilització dels combatents.

Experiències com el de Sendera Lluminosa i el Moviment Revolucionari Túpac Amaru, tots dos aniquilats en el Perú, no van deixar llegat sociopolític significatiu. No van aportar per a l'acumulació de la força sociopolítica mitjançant l'activació de moviments socials. A Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Uruguai, Brasil, els grups guerrillers van activar moviments socials, no només com a suport material, sinó com una dinàmica d'expansió i aprofundiment ideològic. Per això, en aquests països, amb excepció de Guatemala, l'esquerra militar-esquerra social sí va tenir la capacitat de convertir el seu fracàs militar momentani en victòria electoral posterior.

Colòmbia i Guatemala són els països on les guerres internes han cobrat la major quantitat de vides humanes. A Colòmbia (en vespres de la signatura dels acords de pau), ja sumen més de 900 mil assassinats. A Guatemala, en els 36 anys de guerra interna, es va assassinar més de 200 mil persones, dels quals més del 90% va ser responsabilitat de l'Exèrcit. Encara no sabem quin serà el llegat sociopolític dels grups armats a Colòmbia post acords de pau.

A Guatemala, l'actual convulsió social creixent enfront de la sistemàtica invasió hidrominera-monocultius cap als territoris indígenes, i les conseqüències nefastes de la privatització dels serveis bàsics i béns públics, en bona mesura, és dinamitzada per supervivents o excombatents de la guerra interna. Encara que també és evident la ruptura entre els moviments socials i l'actual esquerra política (víctima del seu passat militar).