Té solució Espanya?

Té solució Espanya? Com aquí no hi ha blanc/negre, bons/dolents, depèn. D'una banda, per descomptat que sí: després de sostenir repetidament que el problema territorial no és insoluble (per no dir relativament fàcil), no pot aquest signant ara sostenir el contrari. Però, d'altra banda, només amb esforç i pagant un preu, fins i tot econòmic, i caldria saber si estan "Els que Manen" disposats a pagar-ho. Exemple: té solució el sistema electoral? Per descomptat, i fàcil. Estan "Els que Manen" disposats a arreglar-ho? Caldrà veure-ho.

Suggerim dues solucions: la primera, el federalisme, i no argentí, ni tan sols alemany, sinó més biende tipus nord-americà. Obama té grans poders en defensa o relacions exteriors, però a l'interior, un governador estatal o un rector d'una universitat important li parlen de tu a tu. En molts aspectes de Dret Civil, impostos, o fins i tot matèries greus com a armes i pena de mort, els estats fan el que desitgen; al punt -ja pintoresc- que el permís de conduir de Nova York no serveix a Florida. La Constitució federal no és cúspide de piràmide sinó sostre o límit.

Segon suggeriment: efectuar, amb o sense federalisme, una massiva descentralització; o sigui, el contrari als plans actuals. O sigui: Espanya seria una; però fins i tot encara que no hi hagués federalisme, Madrid es reduiria a un Washington, Bonn, Brasília o,com a molt,una Roma o un Berlín; sense aeroport central (no ho hi ha en USA, Itàlia o Alemanya), sense comunicacions radials (idem), sense espantosos desequilibris poblacionals (les Castillas, Extremadura i Aragó, majors que Anglaterra, sumen menys població que Madrid); amb el Tribunal Suprem a Terol(per dir) i el Constitucional a una altra remota ciutat, com Alemanya; l'executiu a Madrid però el legislatiu a Osca, Mondoñedo o Càceres, i la Corona, amb un títol diferent i un palau(modest) en cada antic regne; sense cultura andalusa imposada a tots (per ventura no ha existidonunca folklore manxec o lleonès, per exemple?); sense toros ni La Vermella imposats a tots; una Espanya en xarxa (que el PSOE no va intentar ni intentarà mai), i d'a baix cap amunt. Els centres de decisió i els recursos industrials, financers i de coneixement haurien de dispersar-se des de Lugo fins a Lanzarote (o sigui, una discriminació positiva en el territorial), pretiriendo a Madrid per als propers 500 (o, diguem, 50) anys. La capital aeronàutica americana és Seattle, la del cinema, Hollywood, la turística, Miami, la universitària, Harvard-Yale; per tant, els Estats Units no tenen centre. Tampoc Oxford o Heidelberg estan a les seves respectives capitals, i a Itàlia la gent no ha d'anar a Roma per a tot, com es veu fins a en les converses ordinàries.

O sigui: com el principal problema per a la unitat d'Espanya és Madrid(Manuel Morán García dixit) se li aplicaria un general "downsizing", apoderant en canvi a tota la resta del territori, començant pel més desfavorit i allunyat. Fins i tot sense autodeterminacions territorials, fins i tot sense federalisme, si Espanya intentés alguna cosa així, el seu problema territorial entraria en vies d'arranjament.

Ara bé, ho va a intentar, quan Madrid viu precisament de ser el centre, i quan Espanya avui està reduint-se a Madrid-Andalusia-València, mentre que la resta ´-perdó per exagerar- és territori "enemic" o "sobrant"? Quines possibilitats reals hi ha que Madrid i els dos grans partits acceptin unes solucionesnegativas per a ells? Una ciutat que es justifica per ser el centre, acceptaria deixar pas a una societat a-cèntrica o policèntrica?

Lliuri'm Déu de dibuixar una història maniquea de bons/dolents, blanc/negre (a part de que, com a cèltic, prefereixo els grisos), doncs Madrid està plena de gent cordial, receptiva i oberta (bastant més que altres ciutats, en veritat), però, també en aquests temes? Alemanya des de 1945 fins a la reunificació va ser, literalment, una societat sense centre; sense tensions perifèriques i territorialment cohesionada, però sense centre.

Quines possibilitats hi ha d'algun arranjament així? L'aznarisme va partir que la unitat d'Espanya passaria en l'interior, per un Gran Madrid que centralitzés comunicacions, recursos, empreses i coneixement, i que el seu augment de pes en l'exterior passava per convertir-la en un Londres o París, un "majorhub" la T del qual4 seria, a més, capital excèntrica de Llatinoamèrica. Ambdues propostes (federalisme americà amb totes les conseqüències i/o massiva descentralització) implicarien per a l'actual centre una gran pèrdua de poder (fins i tot econòmic) i de control sobre l'interior, que avui ja mai compensarà en el terreny exterior, en el qual "Els que Manen" semblen còmodes"gaudint de la submissió" en el protectorat alemany de cultura anglosaxona.

Antonio-Carlos Pereira Menaut, professor de la Universitat de Santiago de Compostel·la.