LA CRISI A VENEÇUELA

No són pocs en els lectors de mitjans de comunicació fora de Veneçuela que tindran els seus dubtes sobre el que realment aquesta passant al país sud-americà. Els socialistes per solidaritat automàtica entendran que la crisi de Veneçuela no és mes que una faula de l'imperi nord-americà i de la dreta internacional contra el Govern revolucionari de Veneçuela i per enderrocar a Nicolás Maduro el fill de Chávez , com ell mateix es designa.

No són pocs en els lectors de mitjans de comunicació fora de Veneçuela que tindran els seus dubtes sobre el que realment aquesta passant al país sud-americà. Els socialistes per solidaritat automàtica entendran que la crisi de Veneçuela no és mes que una faula de l'imperi nord-americà i de la dreta internacional contra el Govern revolucionari de Veneçuela i per enderrocar a Nicolás Maduro el fill de Chávez ,com ell mateix es designa. Per a l'audiència a Espanya els serà familiar que la prefectura d'estat s'hereti però no així en el cas nostre, no existeix la monarquia encara que els nostres últims presidents cada vegada mes s'assemblen per la seva actuació en la forma i en el fons a les velles autocracias monàrquiques.

La crisi política que viu el país fins avui dia s'origina amb una marxa, el 12 de febrer, però les seves causes estructurals són de molts anys d'exclusió, mal maneig de l'economia i la tossuderia amb que el govern ha volgut implantar un sistema polític basat en les primícies de la revolució cubana i cada vegada mes allunyant-se del pacte social que els veneçolans ens vam donar a través de la Constitució vigent.

La Marxa

El 12 de Febrer marxem al costat de milers de Veneçolans que volien al costat amb els estudiants denunciar la crisi del país. Aquesta marxa era serena, es respirava un aire de renovació . Els protagonistes eren els universitaris. Tots teníem suficients raons per marxar. La primera és perquè tenim un dret constitucional que ens permet la protesta. Molts van sortir a manifestar-se pel caos en què viu el país. A cadascú la crisi li toca de diferent maneres i la seva motivació d'estar al carrer és múltiple i per dimensions variables. Em vaig trobar amb un amic a qui li vaig preguntar si estava com jo acompanyant als seus fills. Em va respondre, no , marxo precisament perquè se'n van anar. Marxo amb l'esperança que molts més dels nostres fills no se n'hagin d'anar del país angoixats per la inseguretat i la falta d'oportunitats.

La marxa que vaig veure era pacífica. Rostres de gent bona que vol un canvi per al país. Que no aposten a sortides violentes o inconstitucionals. Molta gent que somia amb un país mes just, sense discriminació, amb respecte als drets dels quals dissenteixen, que volen un govern que serveixi a tots per igual sense segregar, sense insultar, que rendeixi comptes i que respecti a l'oposició.

Els Veneçolans que vaig veure marxant no volen que Veneçuela sigui conduïda per una camarilla de pocs que amb els diners públics s'enriqueixen i manegen la nació com si els pertanyés. Aquests rostres no volen un Estat al servei d'un partit polític i que se'ls imposi un model de societat que no és la que aquesta reflectida en la Constitució que és el nostre veritable pacte social per la qual ha de regir-se el conjunt de la societat.

Va ser una marxa pacífica, respectuosa, que no tènia perquè acabar en tragèdia. Quan aquestes milers de persones arribaven a la rodalies de la Fiscalia ja la Senyora Fiscal devia estar al tant de les dimensions de la mateixa. En respecte a aquesta massa humana va haver d'haver baixat de les seves oficines a rebre les demandes dels estudiants. Això és el correcte en una democràcia. Ella és una servidora pública i encara que les seves conviccions difereixin dels sectors democràtics del país va deure amb diligència acceptat el plec de peticions. Potser aquestes vides se salven.

El país aquesta agitat i el govern no vol entendre. Ha d'acabar amb l'abús. El Chavisme pot guanyar eleccions però ens són els amos del país. Han de respectar i escoltar les veus de milions. Parlen de diàleg i en cadena nacional se'n burlen i amenacen els dirigents de l'oposició. Insisteixen en una agenda econòmica suïcida que té al país en la ruïna. La seva agressivitat la llancen als estudiants però no aconsegueixen controlar la delinqüència. El país s'esgota i s'enfonsa sense cap necessitat. En la marxa que vaig veure la gent el que vol és rectificació, respecte per l'altre, pau i que es resolguin els greus problemes econòmics de la nació evidenciats en una altíssima inflació, cues, desocupació i incertesa.

Els veneçolans estan cansats que se'ls parla de Paz i democràcia en el buit, com bé ho expressa Oscar Arias, Premi Nobel de la Pau i ExPresident de Costa Rica "A cap país veritablement democràtic un va a presó o és assassinat per pensar diferent o per voler manifestar la seva oposició a les polítiques del govern?.. Veneçuela ha de respectar els drets humans, sobretot els drets dels seus opositors, perquè no té cap mèrit respectar només els drets dels seus partidaris."

La crisi

Allò que hauria d'haver acabat com una jornada democràtica s'ha convertit en un conflicte de dimensions majors que el Govern vol ocultar. La gent prenc els carrers, els estudiants protesten i el règim ha deslligat una violència com mai s'havia vist en aquest país. Diferents ciutats com a Sant Cristóbal, Mèrida i València han estat escenari de batalles campals. Altres ciutats com Caracas, la capital, han escenificat les trucades Guarimbas (refugis) que ha convertit a la zona majoritàriament de les classes mitjanes en un espectacle que aparenta una guerra d'una altra dimensions.

El govern crida al Diàleg i l'oposició dividida en diverses visions de com enfrontar la lluita no se senti a dialogar fins a tant i quan algunes de les seves peticions siguin acceptades. Entre unes altres, que cessi la brutal repressió, que s'alliberin els estudiants presos i a Leopoldo López, un dels líders de l'oposició qui es lliure davant una basta maniobra que ho incrimino com a responsable dels actes de violència posteriors a la marxa.

Mentre que alguns sectors volen una sortida ràpida la majoria aspira al fet que el govern rectifiqui. Que Nicolás Madur entengui que el mínim marge electoral amb què va arribar a la Presidència, menys del 1% de l'electorat en una seleccions que van deixar molt dubte sobre la seva transparència, no li dóna el dret a desconèixer a l'altre sector del país i que ha de rectificar les inadequades polítiques econòmiques que s'han implementat des de temps de Chávez que porten ara com ara a Veneçuela a un desastre de proveïment, que se sumeixi a l'inseguretat i als alts índexs de corrupció d'aquests últims anys, on se sumen milers de milions malversats i robats. La veritat és que les classes mitjanes veneçolanes van despertar i esperen els altres sectors de la població al fet que se sumeixen al que és una lluita justa i que estan en el correcte costat de la història. Com bé ho resumeix un editorial del diari El País d'Espanya, "no ha fet falta cap "conspiració feixista". Ha estat suficient que el chavisme s'obstini en una gestió absurda per desencadenar una inflació del 56% ?la més alta de Llatinoamèrica?, un dèficit fiscal de l'11,5%, un desplomi del 18% en la producció petroliera i un control de canvis que ha multiplicat per 13 el preu del dòlar al mercat negre. La població sofreix carestia, desproveïment i una criminalitat desbocada, mentre el Govern desmantella els ressorts democràtics, persegueix a l'oposició i asfíxia als mitjans de comunicació".

Oscar Hernández Bernalette Ambaixador Veneçolà i articulista en diversos mitjans.