El difunt Sir Bernard Crick deia que el deprimia la capacitat dels acadèmics per complicar les coses. Cal preguntar-se: només els acadèmics, no també els polítics, i certs mitjans?

El difunt Sir Bernard Crick deia que el deprimia la capacitat dels acadèmics per complicar les coses. Cal preguntar-se: només els acadèmics, no també els polítics, i certs mitjans?

Vegeu el nou capítol de l'interminable conflicte territorial espanyol, que ara -ens diuen- és greu. En la meva humil opinió, encara que és una cosa seriosa, no n'hi ha per a tant. Suposem que en el referèndum no triomfa la secessió; o suposem que triomfa, i que en 20 anys Catalunya estigui com avui Noruega: doncs tampoc seria tan dolent; o suposem que al final la relació podria ser tan bona com les d'Anglaterra i Canadà.

Secessions, n'hi ha hagut moltes en la història, així que no són alguna cosa inèdita ni necessàriament tràgica: USA, Portugal, Noruega, Irlanda, Kosovo... Per tant, no estem davant un conflicte desconegut ni intractable, encara que ho diguin els polítics i certs mitjans d'aquests que, quan els demanem una solució, ens augmenten el problema.

Tampoc descartem que tot acabi en un nou 'chalaneo', o que les paraules i preceptes legals siguin retorçats fins a destil·lar un significat que aparent respectar una legalitat mai tan vulnerada com ara. I tot això sense comptar amb el cortoplacismo -plaga d'Espanya des de la Transició- que tancaria el problema en fals una vegada més (així, Rajoy sembla creure que si li donen temps i millorança econòmica, el 'berrinche' català passarà).

En el fons, el problema no és difícil d'entendre i, si apartem la fullaraca dels especialistes a ocultar l'essencial a força d'anàlisis històriques, sociològiques, econòmiques o legals, la qüestió es localitza en la fonamental divisió entre aquelles comunitats polítiques que són productes del consentiment, "covenant" o pacte (les medievals, les anglosaxones), i aquells que són sacralitzats i intocables productes de la necessitat i el determinisme (França, Espanya). Estem davant un "cleavage" gairebé tan profund com a Celta versus Deportivo.

Com l'espai disponible no és molt, em limitaré a dos exemples d'Irlanda i Escòcia. En 1916, l'Easter Rising irlandès va ser durament reprimit, però en 1922, després d'un referèndum, es va crear l'Irish Free State i es va redactar una constitució. En la Segona Guerra Mundial, la neutralitat irlandesa va ser respectada per Londres.

En temps de l'autoritària Mrs. Thatcher, que va negar a Escòcia la "devolution", va circular en el si del seu govern un document intern (la pista del qual desgraciadament he perdut) res regionalista, però en el qual s'admetia, amb tot, que si una majoria substancial d'escocesos realment desitgés abandonar el Regne Unit, no se li podria impedir.

Aquí tenim les dues filosofies de fons: si es constata que una gran majoria d'irlandesos desitja marxar, no se li pot impedir; i si una substancial majoria d'escocesos desitja el mateix, no els anem a lligar, per temperament autoritari que un tingui. En canvi, els nostres saberuts juristes i els nostres tolerants demòcrates conclouen que encara que una gran majoria de catalans se'n volgués anar, el seu deure constitucional, democràtic i liberal és... lligar-los.

Per concloure un pacte fan falta dues parts; per trencar-lo, només una.

Antonio-Carlos Pereira Menaut (Prof. de Dret Constitucional espanyol i de la UE, USC)