Partim, abans de res, d'un punt clar, i que no és - ho sento- la proporcionalitat, ni menys àdhuc la governabilitat, sinó la centralitat del votant. La primera funció del sistema electoral és representar a les persones -sense abstracció alguna: a les persones reals, a "nosaltres, el poble", a mi- aquest nord s'aconseguirà o no, però sempre serà el nostre nord.

En 1977, els nostres Pares Constituents, encara que sense raó, temien recaure en el multipartidisme i la inestabilitat dels 1930s; recelaban de la sobirania popular i de la participació popular no intervinguda pels partits, així que van triar el sistema electoral que tenim. Segons una investigació de l'any 2000, de deu països - entre ells Ucraïna i Romania-, Espanya era on menys persones coneixien el nom d'almenys un candidat. Lògicament, els millors resultats es donaven amb escrutini majoritari i districte petit (Gran Bretanya, 60.5 %) i els pitjors, amb representació proporcional, llista bloquejada i districte gran (Romania, 29.5 %, Espanya, 26.4 %).

"Sensu stricto", el sistema electoral és un traductor de vots a escons. Com enjudiciar-ho? Molt fàcil: preguntant a l'elector qui és el seu diputat, i si pot contactar amb ell fàcilment, així com si va jugar algun paper en la seva preselecció. Deu el sistema electoral produir proporcionalitat i governabilitat - Només secundàriament. Apostar per la governabilitat pot danyar la representativitat i la proporcionalitat. Aquesta, per la seva banda, és una qüestió aritmètica que desplaça al votant del centre de l'escena, a l'inrevés que la representativitat, que és una relació interpersonal. La combinació de representació proporcional més llesta bloquejada fomenta la llei de ferro de les oligarquias; la combinació de llistes bloquejades més alts càrrecs i salaris, dóna una altra volta de rosca. Respecte de la governabilitat i l'estabilitat, els dissenyadors del nostre sistema electoral tenien el rellotge endarrerit; 1977 no era 1930. Avui estem sobrats de governs, com l'actual crisi mostra; del que manquem és llibertat, representativitat i control sobre tant govern "de iure" i "de facto" com ens regeix. Correm risc de ser governats per incompetents o corruptes com sempre, però cap risc de no ser governats, fins a en les minúcies. Si anem al caos, no serà per manca de governs. Si obliguem al sistema electoral a garantir estabilitat i governabilitat, danyarem la representació, la deliberació i el control del poder.

II

Àdhuc més. Encara que això fes perillar el "modus vivendi" dels polítics, el sistema electoral ha de ser matèria d'assaig i error. Cap és perfecte; no té sentit que per modificar-ho calgui reformar la Constitució. Amb que la Constitució ordeni "un home, un vot" i prohibeixi el mandat imperatiu dels partits, és suficient; per a la resta, des de la desigualtat entre circumscripcions fins a les oligarquias intrapartidarias, n'hi ha prou amb els articles 14 i 23 de la Constitució.

III

Ara bé, àdhuc sent el sistema electoral matèria de "trial and error", podem enunciar uns mínims per a tota democràcia constitucional votant-cèntrica.

Primer, que tots els ciutadans puguem concórrer lliurement a les eleccions. L'article 44.1 de la LOREG, que nega el dret personal a presentar-nos (només poden presentar llistes els partits o agrupacions), és anticonstitucional (cf. art. 23) i inadmissible en una democràcia.

Segon, que ningú ocupi un escó sense haver estat triat directament i "nominatim" pels electors. Això s'oposaria a les llistes bloquejades i a omplir vacants fent córrer les llistes de suplents, amb el que el votant no té idea exacta d'els qui van a ser els diputats, excepte els candidats-locomotora de cada llista. No hi ha sistema electoral perfecte, però el mínim és que els nostres representants ens representin.

Tercer, que tot diputat representi algun grup social o territori concret, i no massa gran, doncs ja deia Aristòtil que la "polis" ha de ser petita. Així, per exemple: fins i tot optant per un sistema electoral que doni un escó als perdedors més votats, aquests haurien de ser diputats pel districte concret on van rebre aquests vots. De no cuidar això, els diputats estaran desencarnados de l'electorat... i encarnats en el partit, com ja succeeix.

Quart, que els diputats siguin identificables i accessibles per la gent. En la web de la Cambra dels comuns, si un introdueix el seu codi postal, apareix el seu MP ("Member of Parliament"). El Congrés espanyol no ens pot dir "find your MP" perquè... jo no tinc el meu MP. Els diputats són del partit i per província completa.

Cinquè, que el valor dels vots sigui semblant en tot el país: no té sentit proclamar "un home, un vot" i tronar contra els sistemes majoritaris, mentre constitucionalizamos la desigualtat entre el valor del vot d'un soriano i el d'un madrileny. En el Regne Unit, la màxima disparitat es dóna entre una petita illa escocesa de 20.000 habitants, i Wight, amb 110.000, doncs ambdues trien un MP: malgrat tenir difícil arranjament, per ser ambdues illes, això és criticat allí, doncs la majoria de les "constituencies" varia només entre 60.000 i 80.000. Així, un sistema obertament majoritari resulta més proporcional (en aquest sentit) que un altre oficialment proporcional.

Sisè, que la decisió sobre el sistema electoral sigui deixada al poble. Com en matèria electoral mai està dita l'última paraula, per no haver-hi sistema universal i perfecte, blindar un només és bo per a la classe politica. Japó substituyó en 1994 el sistema proporcional pel vot combinat, simultàniament majoritari i proporcional, semblant al MMP alemany ("Mixed Member Proportional", que ofereix a l'elector un vot a una persona i un altre a un partit), també adoptat per Escòcia en 1998. Nova Zelanda, en 1992, va abandonar en referèndum el FPP ("First Past the Post") anglès per passar al MMP. En 2011, en un altre referendum, es preguntava si Nova Zelanda ha de mantenir el MMP, i la resposta va ser que sí (57.7 %), i quin preferiria en cas de canviar, resultant preferit amb molta diferència l'anglès, preferència ben significativa. Innecessari dir que els sistemes combinats tenen problemes, com la diferència entre diputats personals i diputats de llista, per la qual cosa no serien sinó un second best o third best. Com vam dir, en el Regne Units es va intentar modificar fa dos anys el sistema, perquè laboristes i liberals ho consideren, amb raó, desproporcional i injust, però la gent va rebutjar obertament tal possibilitat perquè el FPP té grans defectes i grans virtuts.

Com a nord, els electors hauríem de retenir tot el poder possible, que sempre serà poc; sense excloure mecanismes com la nord-americana revocació de l'escó.

Antonio-Carlos Pereira Menaut

Universitat de Santiago de Compostel·la