divendres, 30 de setembre de 2022

Temps federal

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

Dissabte passat, 30 d'abril, Federalistes d'Esquerres va celebrar una assemblea extraordinària per triar la nova Junta directiva. Després de la singladura d'aquests darrers anys, conduïda per Manuel Cruz i Joan Botella, serà l'escriptora Mireia Esteva qui presideixi l'associació.


L'acompanyen destacades personalitats, quadres polítics, intel·lectuals o sindicalistes, com Carme Valls, Lídia Santos, Antoni Camacho… i una llarga llista, representativa de diversos territoris, currículums i àmbits professionals. Jo mateix he tingut l'honor de poder-me incorporar a aquest equip.


FED va néixer, fa una mica menys de deu anys, en un moment crític, quan el “procés” semblava submergir la societat catalana i les esquerres estaven a la defensiva davant de la retòrica nacionalista.


Calia reivindicar la perspectiva federal, aquella que havia animat el moviment obrer i el propi catalanisme popular, com a sortida democràtica a la crisi territorial, acomodant la diversitat de cultures i sentiments nacionals dels pobles d'Espanya en un projecte compartit. Aquest primer objectiu ha estat cobert amb escreix.


El procés s'esgota a ulls vista, però el federalisme demostra la seva vitalitat. Així ho testifiquen els centenars de sòcies i socis de FED i, molt més enllà, l'impacte del seu discurs a les files d'unes esquerres necessitades de retrobar-se amb elles mateixes i amb les seves tradicions.

Ara, es tracta d?encarar un nou cicle.


El relleu que ha suposat l‟assemblea s‟inscriu en la continuïtat de l‟etapa anterior, alhora que pretén abordar les tasques del moviment federalista en un complex escenari polític, tant a Catalunya ia la resta d‟Espanya com a nivell europeu.


Un escenari les cruïlles del qual plantegen justament la urgència d'implementar, a tots els nivells, solucions solidàries, cooperatives i fraternals; és a dir, federals.

            

La pandèmia va posar clarament en relleu la necessitat d'una estreta col·laboració entre les diferents administracions, centrals i autonòmiques, per fer front a aquella emergència. Aquest impuls es va fer sentir a Espanya, on es van activar les reunions de treball entre el conjunt de les comunitats, i es va fer sentir vigorosament a Europa, fent passos inèdits a l'hora de mutualitzar els esforços de contenció de la crisi i reactivar l'economia sota paràmetres mediambientals.


Seguir per aquest camí s'ha tornat més necessari encara, si és possible, davant dels últims esdeveniments. Les dificultats econòmiques derivades de la pandèmia i, ara, de la guerra a Ucraïna han sembrat cansament, temor i enuig en unes societats lacerades per profundes desigualtats. Les democràcies liberals pateixen el descrèdit de les seves institucions i estan amenaçades per la polarització política i l'ascens dels moviments populistes, portadors de missatges d'odi i replegament nacional.

            

Així ho estem veient aquests dies. Un bon amic destacava en un article recent un fet paradoxal: malgrat els notables encerts del govern de Pedro Sánchez en molts àmbits – des de la gestió de la crisi sanitària fins a la negociació dels fons europeus, passant per les millores socials, la reforma laboral, l'obtenció de l'“excepció ibèrica” en matèria energètica o el decret de mesures pal·liatives als efectes de la guerra -, la coalició d'esquerres semblava estar sempre a la corda fluixa, amb una dreta i una dreta extrema enardides. Tot i el fracàs de l'independentisme el 2017, les brases romanen calentes sota les cendres d'aquell intent.


L'escàndol de l'espionatge a líders catalans, així com el mateix president del govern i la ministra de defensa -un assumpte sens dubte polièdric, amb diferents actors implicats i nombroses derivades-, en lloc de ser tractat amb la cautela i l'exigència democràtica requerides, ha estat ràpidament simplificat per desgastar l'executiu i revifar el victimisme. Hem passat de “Espanya ens roba” a “Espanya ens espia”. Però la claredat, exigible en un tema que afecta les llibertats i la pròpia seguretat del país, només pot arribar de la mà d'una lleialtat institucional recíproca. Aquest és lesperit federal. Al marge d'aquesta lleialtat, una crisi com aquesta pot ser explotada per obtenir certs rèdits polítics a curt termini, però no es pot resoldre en termes democràtics.

            

I què dir de la situació a Europa? La guerra ha situat la UE davant una disjuntiva històrica: avançar decididament a la pràctica, en els fets, cap a una major integració… o arriscar-se a un col·lapse de la construcció europea ia un declivi general. Des d'una òptica que no és la de l'esquerra, però plena de realisme i coneixement de causa, Mario Draghi acaba d'afirmar davant del Parlament d'Estrasburg la necessitat d'un “federalisme pragmàtic” a nivell econòmic, energètic, migratori i de seguretat.


L'esquerra afegiria que aquest federalisme, per demanar el suport efectiu de les diferents opinions nacionals i vèncer-ne les reticències, hauria de tenir un fort component social i ecològic, fer realitat una harmonització fiscal entre els Estats, acabar amb els paradisos fiscals, armar un pressupost comunitari ambiciós, orientat a la transició ecològica, l'educació i els projectes compartits… Però no per això les paraules de Draghi tenen menys rellevància.


Efectivament, la guerra ens confronta a una realitat indefugible. Cap país membre de la UE no és capaç, per si mateix, d'afrontar el desafiament de la crisi energètica. Putin, conscient d'això, furga en el retard de la construcció europea per propiciar la divisió i dinamitar el procés. Més enllà del propi destí d'Ucraïna, això és el que avui està en joc.


Tampoc no és sostenible una política migratòria de fortalesa assetjada: això només fomenta el “salvi's qui pugui” de cada Estat; és a dir, mesures retrògrades, esperonades per l'extrema dreta, que van des del tancament de fronteres i el maltractament administratiu dels migrants fins a la deportació de demandants d'asil a destins indesitjats.


Si Europa està acollint fraternalment milions de refugiats ucraïnesos –i això ens honra–, no dispensa el mateix tracte als que truquen a les portes fugint d'altres conflictes –en el desenllaç dels quals, com en el cas de l'Afganistan, han tingut molt a veure els països membres de l'OTAN. És cert, la guerra d'Ucraïna s'emmarca en una nova configuració geoestratègica, que té com a principals potències en llit als Estats Units i la Xina.


La contesa, però, té lloc al nostre continent, i suposa la invasió d'un país desitjós d'incorporar-se a la UE. Si no vol ser un simple apèndix de la política exterior nord-americana, si no vol que les despeses militars desbaratin els pressupostos socials, Europa està obligada a avançar cap a un sistema comú de defensa ia enfortir la seva diplomàcia.

            

En una paraula: només cal mirar al nostre voltant per constatar que, lluny de ser una rèmora del passat, el federalisme es perfila com la filosofia, el mètode més adequat per encarar els problemes del present. Això dóna idea de la tasca ingent que incumbeix als que, procedents de diferents corrents de l'esquerra, compartim aquesta convicció. En les properes setmanes, FED adoptarà el seu pla de treball per al proper període.


Un pla que inclourà anar a la trobada de la joventut a universitats i instituts, buscar la complicitat de partits i sindicats, articular propostes amb diversos actors de la societat civil, difondre les nostres idees, multiplicant debats i presentacions a tot el territori…


I, per descomptat, estrènyer la col·laboració amb les associacions que, com la nostra, treballen per una Espanya Federal, i amb la Unió de Federalistes Europeus de què igualment formem part. Així doncs, treballar, créixer i sembrar. Sembrar obstinadament. Perquè, malgrat la incertesa i les nuvolades que planen sobre nosaltres, vindrà el temps de la collita. Vindrà un temps federal.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH