El tren i museu de ciment del Clot del Moro

Des d'una de les ribes de la carretera de muntanya que puja des de les poblacions barcelonines de Guardiola de Berguedà fins a Castellar de N'hug s'albira un edifici mastodòntic de color blanquinós i formes arquitectòniques que conviden a pensar en una pel·lícula de terror. Però no hi ha cap raó per fer-ho. En realitat es tracta d'una vella fàbrica de ciment l'activitat del qual va cessar el 1975 i va quedar abandonada des de llavors. Fins que la va rescatar el govern autònom català, que ha reconvertit aquell punt recòndit i deixat de la mà de Déu al Museu del Ciment Asland, dins de la xarxa museística integrada al Museu de Ciència i la Tècnica de Catalunya i, a través de la empresa pública “Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya”, ha rehabilitat a més un tram de la línia fèrria que unia la fàbrica amb Guardiola de Berguedà, per enllaçar-hi, al seu torn, amb una altra línia de via estreta a Berga, Manresa i Barcelona, cosa que permetia donar sortida a la producció cimentera a un preu raonable.

Tot va començar per iniciativa d'Eusebio Güell Bacigalupi, descendent d'indians que va constituir la societat anònima “Companyia general d'asfalts i ciments portland Asland” (acrònim d' as mancat i port land )   i va fixar per al seu establiment el lloc situat en un vessant de la vall. La fàbrica va ser construïda de forma escalonada en 13 nivells –per aprofitar la gravetat necessària en el procés productiu- amb maó i morter de calç i la utilització com a fórmula constructiva de l'anomenada “volta catalana” recolzada sobre ferro forjat. Es va construir a més la residència necessària per acollir els enginyers i tècnics de l'explotació amb les seves famílies, edifici que va ser dissenyat per Gaudí, així com una església neoromànica.

La fàbrica, que va entrar en funcionament el 1905 i es va mantenir en funcionament fins al 1963, va ensopegar als seus inicis amb el problema del transport de la producció des d'un lloc tan retirat als centres urbans de la península. Existia aleshores una línia ferroviària que arribava a la població de Guardiola de Berguedà i que havia estat estesa per atendre les mines de carbó de la comarca, però el Clot del Moro distava de 30 quilòmetres de l'última estació. Es va haver de construir un ramal secundari, el primer tram del qual, entre Guardiola i la Pobla de Llillet, va entrar en funcionament el 1914 i entre aquest últim punt i el Clot del Moro, deu anys després. El ferrocarril va estar en funcionament fins al 1963.

Al Clot del Moro es pot anar per carretera prenent la C-16 o Eeixe del Llobregat per desviar-se per la B-402 de Guardiola de Berguedà a Campdevánol i al quilòmetre 10, agafar la BV-1431 en direcció a Castellan de H'hug. Però el més divertit és arribar a la Pobla de Lillet, aparcar el vehicle propi i pujar al carrilet, ja que Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya va recuperar aquest tram de via estreta entre l'esmentat poble i la fàbrica per explotar-lo amb caràcter turístic. En aquest recorregut de vint minuts hi ha un dels atractius més ocults d'aquesta zona: els Jardins Artigas, construïts cap a la casa dels propietaris d'una fàbrica tèxtil que existia a la riba dreta del riu Llobregat. Es tracta d'una obra sobre l'autoria de la qual hi va haver dubtes, clars finalment gràcies a la investigació duta a terme per la càtedra Gaudí i constitueix l'únic exemple de jardins humits gaudinians.

L'imaginatiu i salvatge barroquisme dels jardins, on s'adverteix el savi aprofitament dels accidents del terreny, així com la utilització dels elements constructius de la zona i la possibilitat fa el mateix amb el proper portland del Clot del Moro confereix a els jardins Artigas un inconfusible sabor gaudinià que, en aquest cas, s'incardina magistralment amb la naturalesa circumdant i que constitueix el colofó d'or de la visita aquest racó antany atrafagat i inquiet i avui recollit i gairebé oblidat.